L’art estressat

«Ai Jean-Luc, ai Jean Luc,
vull entendre-ho però no puc.»
Els Amics dels Arts

[Ve de l’article anterior.]

Després de Vivre sa Vie, Jean-Luc Godard va fer en 1964 Le Mepris a partir de la novel·la homònima d’Alberto Moravia, comptant amb Fritz Lang per a un dels papers protagonistes. La intrahistòria d’aquesta pel·lícula era clarament una continuació de la de l’anterior, i un pas més en els intents del cineasta francés per a objectivar i encarrilar els seus assumptes domèstics. Els problemes personals de Godard estaven esmunyint-se de matuta en la història del cine, modificant el seu llenguatge, condicionant, en una mesura indeterminada però innegable, el seu desenvolupament posterior, exactament igual que s’havia esquitllat la sordera i la mala lluna de Beethoven en la música, la dolençosa homosexualitat de Proust en la literatura o l’aspre contenciós de Picasso amb la mort en la història de la pintura. Aquesta influència dels aspectes més personals de l’existència (particulars, si més no), de les misèries d’un tipus enamorat i turmentat que està intentant comprendre i esmenar els seus errors en aquest cas i, en general, l’influx de les persones que fan cine, que escriuen novel·les o componen concerts per a exorcitzar dimonis privats, troba la seua simetria en un altre fenomen paral·lel.

En 1967, Godard i Lang van protagonitzar junts un documental titulat Le dinosaure et le bebé, dirigit per André S. Labarthe, on conversaven sobre l’ofici de cineasta. Friz Lang va dir allí, absolutament convençut, que «ara», és a dir, en els anys 60, «les nostres vides són molt més ràpides que abans». En un primer moment, un tendeix a pensar que estava referint-se a la sensació que tenim tots que el temps passa cada vegada més de pressa a partir d’un cert moment de les nostres vides, i el fet que Lang tinguera aleshores 74 anys reforça aquesta impressió. Però el cas és que Lang no era precisament un beneït del cabàs, sinó algú especialment sagaç. «Pensa en el cine mut» —deia—. «Quan jo vaig començar, les pel·lícules eren molt més lentes, i a mesura que el nostre estil de vida començava a anar més de pressa, les nostres pel·lícules eren cada vegada més ràpides. La vida dels joves va més de pressa ara que quan nosaltres érem joves».

L’observació té mèrit tenint en compte que Lang no havia vist encara —ni veuria, perquè va morir en 1976 quan el cine, com els escolars de l’època, encara conservava una cal·ligrafia decent— pel·lícules com la majoria de les que es fan avui, el pla més llarg de les quals no dura més d’una fracció de segon i no perquè siguen experimentals precisament, sinó canòniques des de la lògica del mainstream, del gust popular. En aquell moment, el jove Godard pareixia que no acabava d’entendre el que deia el seu col·lega veterà, però 20 anys després seguia pegant-li voltes al tema i era ell qui es posava en el lloc de l’alemany. En un altre documental semblant a aquell, titulat Meetin’ WA, que va realitzar i va protagonitzar en 1986 al costat de Woody Allen, va traure el tema a la palestra i es va mostrar convençut que Allen havia rodat determinats plans d’Hannah and Her Sisters influït per la forma «ràpida» amb què la tele mostra la realitat. «Té la sensació que el poder de la televisió afecta la seua creació, igual que la radioactivitat pot tindre efectes sobre la salut?», preguntava Godard. «Jo crec que estic rebent massa impactes culturals de la tele i que això afecta el meu potencial creatiu», afegia. Allen va contestar que no veia molt la tele, però que potser sí que tenia un efecte en el públic i afectava la resposta d’aquest davant les seues pel·lícules. Admetia que, a causa de la televisió, els espectadors podien tornar-se més receptius a certes idees i sentiments i que podia ser que ell acabara modificant la seua manera de fer cine en un esforç per a seduir-los subliminarment.

Avui, aquestes observacions semblen òbvies, però en aquell moment no ho eren tant. Els cineastes, com la majoria dels artistes «burgesos» —i Godard ho era al seu pesar—, encara creien que eren ells els usufructuaris del llenguatge cinematogràfic i seua la capacitat i la potestat de fer-lo evolucionar, tot i que en aquella època ja portaven acumulades unes quantes experiències que desmentien aquesta creença. El cine sonor no havia aparegut atenent un clamor dels directors i els guionistes, i menys encara dels actors. Fins llavors tots se sentien molt còmodes amb un art eminentment visual que no parava d’incrementar les seues possibilitats expressives prescindint de la paraula. El so no va nàixer d’una necessitat expressiva, havia estat una aposta comercial. Com ho va ser la progressiva imposició del color, o el format panoràmic en un primer moment i el cinemascope després per a marcar distàncies respecte al format quadrat de la televisió, o el reiterat intent d’imposar el cine en tres dimensions. Algunes d’aquestes apostes, com aquesta última, o despropòsits com el cinerama, han fracassat i a penes han influït en la manera de fer pel·lícules, però les que han prevalgut han obligat de vegades a replantejar-se el llenguatge cinematogràfic de cap a peus.

És així com el cine ha pres unes sendes i no altres, no per la voluntat dels creadors ni en virtut de les suposades lleis autònomes de l’art. Ens agrada creure que això existeix, però la cosa evoluciona més aviat a trompades. En tots els àmbits. No costa gens de trobar exemples d’aquestes intrusions en el món de la fotografia (les càmeres i el programes de «revelat» digitals), la pintura (els sistemes de reproducció que han tret l’aura de les obres i n’han modificat l’impacte), la literatura (l’autoedició, els llibres electrònics)… Des de dins és fàcil arribar a creure que l’art es desenvolupa i evoluciona gràcies a una lògica interna i, en tot cas, aquest és el desig de certs autors angèlics i l’obsessió de l’acadèmia, però no és exactament així. L’art, si de cas, té lleis pròpies, però no autònomes. Estan exposades a una sèrie de factors més o menys aleatoris que les modifiquen constantment. Totes les formes d’expressió estan sotmeses a influències que encara no sabem com seran de determinants per al seu futur, i, al seu torn, les noves maneres de narrar estan determinant la nostra percepció de la realitat i la nostra actitud enfront d’ella. És així com el temps acaba passant cada vegada més de pressa per a tots i com a alguns creadors capficats en si mateixos els acaba passant per damunt.


Durant un temps, aquest blog intentarà no minvar la seua activitat però no podrà mantindre la periodicitat que ara té. Si vols rebre de tant en tant una notificació amb les novetats, subscriu-te. Sols cal que proporciones una adreça de correu vàlida i un nom que pot ser perfectament un pseudònim. Només seran utilitzats per a aquest propòsit.
Share

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.