Poliestiré es resisteix a morir

A C. Pérez, que s’ho hauria passat bé llegint aquest llibre.

El món de les Falles està d’enhorabona. I el món de la cultura també. Fins ara el tema ha originat una literatura mediocre que, en consonància amb les grans filies i fòbies que desperta la festa, oscil·la entre l’oda numantina i l’article mordaç —o simplement venjatiu— d’arrapa i fuig. No consta que ningú haja intentat mai res que s’aproxime a la proesa que acaba de dur a terme Ricard Andana Palau, un jove escriptor que només comptava amb set o vuit premis literaris d’àmbit local i que, amb Poliestiré es resisteix a morir, ha irromput com un huracà en el panorama literari internacional, tot aprofitant, val a dir, l’impuls formidable que ha donat a les Falles la seua inclusió en el Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat.

Andana ha sabut sostraure’s tant als tòpics com a la temptació d’adoptar alguna de les habituals postures enverinades, i s’ha acostat tot el que ha pogut, quasi fins a cremar-se, podríem dir-ne fent una fàcil analogia, al nucli de l’assumpte, a l’interior d’aquest microcosmos complex i apassionant —més del que molts imaginàvem— que és el món de les Falles. A imitació del que feu al seu moment Günter Wallraff, que es va fer passar per emigrant turc en els anys vuitanta per a conéixer de primera mà les condicions de vida i el tracte a què era sotmés aquell col·lectiu a Alemanya, Andana s’ha fet passar per immigrant paraguaià i s’ha infiltrat en un casal molt cèntric de la ciutat de València —el nom del qual lògicament no ens desvela—, per a exercir d’activista faller durant quatre anys i prendre bona nota de tot el que succeïa al seu voltant.

Seguir llegint Poliestiré es resisteix a morir

Share

L’art estressat

«Ai Jean-Luc, ai Jean Luc,
vull entendre-ho però no puc.»
Els Amics dels Arts

[Ve de l’article anterior.]

Després de Vivre sa Vie, Jean-Luc Godard va fer en 1964 Le Mepris a partir de la novel·la homònima d’Alberto Moravia, comptant amb Fritz Lang per a un dels papers protagonistes. La intrahistòria d’aquesta pel·lícula era clarament una continuació de la de l’anterior, i un pas més en els intents del cineasta francés per a objectivar i encarrilar els seus assumptes domèstics. Els problemes personals de Godard estaven esmunyint-se de matuta en la història del cine, modificant el seu llenguatge, condicionant, en una mesura indeterminada però innegable, el seu desenvolupament posterior, exactament igual que s’havia esquitllat la sordera i la mala lluna de Beethoven en la música, la dolençosa homosexualitat de Proust en la literatura o l’aspre contenciós de Picasso amb la mort en la història de la pintura. Aquesta influència dels aspectes més personals de l’existència (particulars, si més no), de les misèries d’un tipus enamorat i turmentat que està intentant comprendre i esmenar els seus errors en aquest cas i, en general, l’influx de les persones que fan cine, que escriuen novel·les o componen concerts per a exorcitzar dimonis privats, troba la seua simetria en un altre fenomen paral·lel.

En 1967, Godard i Lang van protagonitzar junts un documental titulat Le dinosaure et le bebé, dirigit per André S. Labarthe, on conversaven sobre l’ofici de cineasta. Friz Lang va dir allí, absolutament convençut, que «ara», és a dir, en els anys 60, «les nostres vides són molt més ràpides que abans». En un primer moment, un tendeix a pensar que estava referint-se a la sensació que tenim tots que el temps passa cada vegada més de pressa a partir d’un cert moment de les nostres vides, i el fet que Lang tinguera aleshores 74 anys reforça aquesta impressió. Però el cas és que Lang no era precisament un beneït del cabàs, sinó algú especialment sagaç. «Pensa en el cine mut» —deia—. «Quan jo vaig començar, les pel·lícules eren molt més lentes, i a mesura que el nostre estil de vida començava a anar més de pressa, les nostres pel·lícules eren cada vegada més ràpides. La vida dels joves va més de pressa ara que quan nosaltres érem joves».

Seguir llegint L’art estressat

Share

El món i la vida

«El món i la vida són u.»
Ludwig Wittgenstein
Tractatus logico-philosophicus, 5.621

En 1959 un jove cineasta francés es va fixar en una jove que volia ser actriu i li va proposar de fer un paper secundari en la pel·lícula que estava a punt de rodar. Casualment, el guió requeria que ella es despullara. Despullar les actrius és una mania que solen tindre els directors de cine. Perquè aquest és el seu poder, per simple luxúria o perquè busquen la seua Galatea com pigmalions impacients. Normalment ho aconsegueixen, però en aquesta ocasió ella va dir no, i el jove director va haver d’assajar altres vies de seducció més costoses i retorçudes. Un any després estaven fent una pel·lícula en què ella era la protagonista absoluta. Ho seria en tres pel·lícules seguides, i durant el rodatge de la segona es van casar. Ella era una xicota ingènua, vitalista i sentimental, que tot just tenia vint anys i una formació escassa. Ell era un tipus d’aparença freda i desdenyosa, un intel·lectual espés deu anys major que ella. Eren completament diferents, tenien molt a oferir-se.

De seguida van començar a rodar la tercera. En l’anterior, l’actriu protagonitzava una jove despreocupada, alegre i enamorada. En aquesta, una xicota insatisfeta que vol ser actriu. S’anomena Nana, com la protagonista de la novel·la de Zola, i vol abandonar el seu company perquè s’hi sent menyspreada. «M’enfureix estar enamorada de tu. Sempre he de suplicar-te», li diu. «Parlant potser tot podria tornar a començar, però com més es parla menys signifiquen les paraules», afig. En aquest primer pla, Nana ens gira l’esquena. Aparentment li parla a un actor que està fora de camp, però l’espill del bar col·loca el seu reflex desenfocat enfront de la càmera, darrere de la qual hi és el director, de forma que sembla que és a ell a qui es dirigeix. Una mica més endavant, en aquest mateix lloc apareixerà el cartell de l’anterior pel·lícula que van fer junts, on podrem llegir els seus noms. L’esforç per diluir les fronteres entre la ficció i la realitat es farà present al llarg de tot el metratge.

Seguir llegint El món i la vida

Share

«Narcisistes, competitius i malvats»

«L’autor no importa; llegim el text, no l’autor», va dir Barthes, i molts li van donar la raó. Però una cosa és que l’autor dega i fins i tot vulga morir davant de l’obra i una altra cosa és que puga fer-ho. Sempre és en ella més o menys ocult, i la seua presència la modifica substancialment o, si volem, en modifica la nostra percepció: tant se val. Així que, fins fa poc, es tractava, o de saber tot el possible sobre el context de producció de l’obra, perquè molts pensaven que sense això és impossible comprendre-la com cal, o d’intentar ignorar-lo per complet. Com tants altres debats, aquest, que va marcar la teoria literària moderna, ha quedat obsolet, desbordat per la realitat. L’esvaïment de l’autor era possible i de vegades inevitable en altres èpoques, però ja no en la nostra. Avui l’autor forma part indissociable de la mercaderia i està abocat a practicar un feroç exhibicionisme venal. De manera que, per un procés de decantació, ara mateix els únics autors viables són els que estan dotats d’una certa capacitat per a vantar-se. Per als que no la tenen, aquest requisit forçós resulta destructiu. I això, més que qualsevol debat teòric o postulat programàtic, és el que està marcant els camins de l’art, però sobretot els de la literatura, que fins fa poc era un vici més aviat discret.

«És horrible admirar el llibre d’un home i després conéixer-lo, i veure com destrueix tot el plaer que va causar la seua obra amb unes poques postures egocèntriques, de manera que no sols a un li desagrada la seua personalitat, sinó que mai no pot tornar a llegir res d’ell amb una ment oberta. El seu petit ego dolent sempre està espiant-lo a un darrere de les paraules», escrivia en els anys 40 Raymond Chandler al crític literari James Sandoe. «Per quins set sous els idiotes dels editors no deixen de posar fotos d’escriptors en les seues sobrecobertes?» —li deia en una altra ocasió—. «Vaig comprar un llibre perfectament bo, estava disposat que m’agradara, havia llegit sobre ell, i llavors li done una ullada a la foto del paio i òbviament és un complet imbècil, una deixalla realment aclaparadora (fotogènicament parlant), i no puc llegir el maleït llibre. […] He passat per aquesta comèdia de la foto, sé el que li fa a u.» I sobre el mateix tema encara afegia en una carta al periodista Alex Barris: «Odie la publicitat, sincerament. He passat per la roda de molí de les entrevistes i les considere una pèrdua de temps. El tipus que trobe en aquestes entrevistes fent-se passar per mi sol ser un presumptuós a qui no m’agradaria pas conéixer.»

Seguir llegint «Narcisistes, competitius i malvats»

Share