Somriga, per favor

A Anna i Josep

Si algú de fa tan sols mig segle, d’aquests que senten aversió de ser fotografiats, s’hagués vist transportat de sobte als nostres dies, sens dubte s’hauria sentit dins d’un malson. Aquest refús, en la majoria dels casos, s’està deixant de manifestar perquè el fet d’evitar que et «prenguen» una imatge ha esdevingut impossible, no perquè hagen desaparegut les raons que provoquen una por tan peculiar. En altres casos deriva en una irritació continguda davant de l’omnipresència d’artefactes que es dediquen, amb tota mena de pretextos, a cartografiar tot l’existent, siga viu o mort. Encara hi ha qui mostra el seu neguit quan s’adona que l’apunta un objectiu, però avui, qui no accepta de bon grat que el fotografien a cada moment i en tota circumstància està esdevenint un rar, un boig, tal com cal entendre la bogeria després de Foucault: allò que fa o deixa de fer qui no forma part de la majoria.

Quan fer fotos era encara una activitat singular, va haver-hi molts que es van esforçar a explicar aquesta peculiar forma d’harpaxofòbia. Així, s’ha parlat de la por que li roben a un l’ànima, de la por al doble, a la imatge congelada en tant que sinònim de mort, o a l’estranyament de l’ego, que no es reconeix en l’instant congelat. Siga quina siga la teoria, en tots els casos impera la convicció que el fotògraf s’apodera de la teua imatge per a quedar-se-la, que te la roba, però el problema no sembla ser tant aquest com la sospita del que pot fer a continuació: que la compartisca, que l’exhibisca i quede fora del nostre control. I resulta que exhibir, «compartir» imatges és una cosa que fem ara mateix tots i tothora. Uns inconscientment encara, perquè tot està disposat perquè així siga, i altres actuant com a autèntics addictes. En el plaer que troben aquests últims, que s’estenen pel món com una plaga de zombis, rau, més o menys visible, l’explicació d’aquell antic recel.

Seguir llegint Somriga, per favor

Share

Nines

Els dos vells determinismes, el que dóna per suposat que la base genètica preval en el desenvolupament de l’individu i el que atorga aquest poder a les seues circumstàncies, s’han fet servir sempre a conveniència. El determinisme biològic ha estat sempre molt del gust de la dreta, que no és partidària gastar-se els diners on no hi ha res a rascar. L’altre determinisme, l’econòmic i social, és molt del grat de sectors contraposats de l’esquerra, que encara que se senten units per aquesta qüestió (i en alguns casos per cap altra), la defenen de manera cada vegada més matisada, i també és del gust de gent rara com els conductistes radicals, que s’entesten a demostrar que tot depén del medi, des de la consciència de classe fins a la grandària de la nàpia.

Si deixem de banda les segones intencions, la qüestió és bizantina. En tota estructura social la naturalesa s’atrinxera en l’individu, per tant, siga d’una manera oberta o siga dissimulant, en nom de la utopia igualitària o en el de la liberal llibertària, a l’individu cal donar-li forma, regar-lo i podar-lo com a un arbust d’un jardí francés. L’espècie té els seus mecanismes de reproducció i la societat, els seus. La genètica ens proveeix d’endoesquelet i la societat ens fa un exoesquelet a mida. I nosaltres tan contents, perquè una cosa sense l’altra no s’aguanta i la carn que hi ha al mig no serveix per a res. Tots necessitem un personatge a representar, i és important triar-lo bé o tindre sort en la rifa. Que te’n donen un no és difícil: sempre hi ha algú disposat a ajudar-t’hi, sobretot els que van en grup i basen la seua força en la quantitat. N’hi ha de bon acontentar que amb això en tenen prou. Hi ha a qui li regalen un carnet de soci del Levante UD tot just nàixer, i vestit amb la samarreta de l’equip té per a anar fins al moll de la llacuna Estígia més content que un gínjol.

Seguir llegint Nines

Share

La cortina

Fa un temps, no gaire, anar al cine era una experiència molt diferent de la d’ara. Per a començar, la majoria de les sales no eren com aquests temples babilònics que apareixen en les pel·lícules de Woody Allen. Si de cas, alguns dels d’estrena de les grans ciutats. Els cines eren majorment com el que apareix en la imatge, poc més que una porxada coberta, plena de taques d’humitat tant per dins com per fora, amb seients de fusta, sense moqueta i sense calefacció. Perquè això que la gent s’hi refugiava per a escalfar-se també és mentida: a l’hivern s’hi passava un fred de collons, atenuat només per la possibilitat d’acostar-se a la parella quan les llums s’apagaven, una cosa que estava vetada en l’exterior, on tampoc no hi havia molta llum. Això si en portaves, de parella. Als altres els hi quedava l’escalfor de quadra, la que es donen entre si els animals estabulats. I a l’estiu, calor, aquesta sí que ja sense remei, a pesar d’algun ventilador que tremolava agarrat precàriament a l’encanyissat del cel ras. L’aire condicionat era un article de ciència-ficció, un invent de Hollywood.

Ara bé: quasi tots els cines tenien cortina. José Luis Garci, exercint de professional de la nostàlgia, va dir en una entrevista que «tot va canviar quan es va prescindir de la cortina», i és cert. La cortina era el vel simbòlic que separava aquella realitat ronyosa i desagradable de la vastitud infinita del mite que es desplegava sobre la pantalla, que era una simple paret emblanquinada la majoria de les vegades. El cine que apareix en El espíritu de la colmena (pel·lícula imprescindible com poques) és encara més precari. I no té cortina. Però escenifica molt bé què passava en aquells recintes. En aquesta pel·lícula pot palpar-se la irrupció d’un imaginari inventat en un context inequívocament real. I la manera com tots dos es troben. El cine era, sobretot, un recinte pecaminós, transgressor, on l’espectador podia sentir-se lliure mentre era vigilat pel món exterior. En aquest sentit, el cine ha sigut sempre pornogràfic.

Seguir llegint La cortina

Share

La incompetència contumaç

En Històries del futur (1941), Robert A. Heinlein fa dir a Lazarus Long, el protagonista d’alguns dels seus contes: «Has atribuït a la vilesa condicions que deriven simplement de l’estupiditat», i allí va quedar la frase. Naturalment, la idea no era nova. Costa de creure que algun presocràtic no l’enunciara ja d’alguna manera abans que Crist muntara en burro. Però, per citar algun il·lustre predecessor, podríem mencionar Shakespeare: «Per tant, parleu com a ignorant o, si en sabeu més, amb el coneixement enterbolit per la malícia» (Mesura per mesura, III.1). El cas és que Heinlein la va introduir en el cercle que formen els escriptors de ciència-ficció, els científics i els cientistes, un univers bigarrat sotmés a una forta retroalimentació. D’aquesta manera, la idea va anar pegant voltes i polint-se com un cudol. En els anys 80, un cert Robert J. Hanlon la va reformular: «Mai no atribuïsques a la malícia el que es pot explicar adequadament per l’estupidesa», i Arthur Bloch, el de La llei de Murphy, la va incloure tal qual en la seua segona recopilació d’aforismes.

Curiosament, un cert Bill Clark, que ara és cuiner en Ontario, n’ha reivindicat recentment l’autoria. Assegura haver inclòs la frase en un conte de joventut, de ciència-ficció, naturalment, publicat en els 70 en una revista minoritària de la qual ningú no conserva cap exemplar. Però arriba tard, perquè en 1994, un altre il·lustre desconegut anomenat també Clark, J. Porter Clark, que segons sembla treballava per a la NASA, la va fer servir a la seua manera en un simple post d’un grup d’Usenet: «La ignorància suficientment avançada és indistingible de la malícia», va dir, i, capritxos de la fama, l’aforisme va passar a anomenar-se «Llei de Clark». Però qui la va fer de veres famosa va ser Jeffrey Finckenor, científic també al servei de la NASA, que en 2008 va reproduir la citació, millorant-la substancialment i qui sap si involuntàriament, per a justificar la seua decisió d’abandonar l’agència espacial per discrepàncies amb els directors del projecte en què treballava infructuosament des de feia temps: «La incompetència prou avançada és indistingible de la malícia», va dir. Era la seua conclusió després d’afirmar que «en els nivells més alts, pareix que existeix la creença que hom pot manar sobre la realitat, seguida per la negativa a acceptar qualsevol informació que vaja en contra d’aquest mandat». I això últim és més interessant, fins i tot, que la famosa màxima que va modificar en citar-la.

Seguir llegint La incompetència contumaç

Share

L’ull hipnòtic

Una vegada, a algú se li va acudir una brillant idea per a fer la pel·lícula perfecta. En ella no hi hauria guió pròpiament dit, tan sols les indicacions necessàries per a fer que, al més aviat possible, apareguera en pantalla un pardal que tenia la missió d’hipnotitzar els espectadors perquè al final de la sessió, en el transcurs de la qual no hauria passat res, cregueren haver assistit a un gran espectacle. El de l’ocurrència va ser un personatge estrany, vinculat amb el món de la màgia primer i fotògraf, guionista i productor televisiu després. Es deia William Read Woodfield. La seua iniciativa, després de passar pel filtre dels avariciosos però realistes executius de la Allied Artists, va donar lloc a una pel·liculeta a la qual, per si de cas, sí que van dotar d’argument. La va dirigir George Blair, un paio que havia realitzat uns quants episodis de Superman, va ser rodada en dotze dies i es va estrenar a principis de 1960. Es va titular The Hypnotic Eye, una raresa cinèfila gens menyspreable.

És l’únic exemple de pel·lícula rodada en Hypnomagic, una suposadament nova tècnica cinematogràfica, suposadament innovadora, que consistia a fer que, en un moment donat, el protagonista, un actor francés que semblava el germà bessó de Rock Hudson (Jacques Bergerac), es dirigira a la càmera per a hipnotitzar l’audiència. Ho feia com se suposa que ho fan els hipnotitzadors del món de l’espectacle, amb l’ajuda d’un objecte que es mou d’una manera obsessiva —una espiral, en aquest cas—, uns ulls impassibles que miren de cara, una veu captivadora i unes ordres que no són més complexes que les instruccions per a posar-se un supositori. Els que en saben diuen que tota aquesta parafernàlia amaga una estafa, que en la vertadera hipnosi no es dóna l’estat de trànsit ni la pèrdua de voluntat ni l’amnèsia, i que a ningú se’l pot obligar a lladrar com un gos i fer que després se n’oblide. Però la cosa no està tan clara.

Seguir llegint L’ull hipnòtic

Share