El menyspreu

«No és just de menysprear una persona intel·ligent perquè és pobra
ni és convenient de fer honor a un pecador».
Llibre de l’Eclesiàstic 10:23

Sens dubte un dels grans triomfs de l’establisment ha sigut l’eliminació sistemàtica de tota eina eficaç per a l’anàlisi crítica de la realitat en clau política. Totes han estat substituïdes per un promptuari humanista, per un codi de valors que pareixen extrets directament del catecisme cristià, reciclat i adornat amb l’argot pseudolaic creat en els últims decennis pel liberalisme anglosaxó majorment. Segons aquesta nova vella visió, els polítics, els banquers o el papa de torn ja no són actors socials que s’ajusten a patrons generats al llarg de la història per la societat i el seu model organitzatiu, sinó individus que es deixen dur per la seua particular naturalesa, els seus trets de caràcter i la seua disposició moral. Segons els tòpics que afloren en les columnes d’opinió i els enfilalls de comentaris que les acompanyen, si els poderosos ens maltracten no és en virtut dels seus interessos corporatius o de classe, és perquè estan posseïts pels set vicis capitals, són peresosos, desmanotats, malvats, avariciosos i, sobretot, perquè ens menyspreen.

Se sol pensar que el menyspreu és, sobretot, arma dels poderosos. Però no. Els que de veritat ho són no gasten això. Ens agrada de creure que els nostres governants ens menyspreen, però no és així. Això implicaria que ens tenen en consideració i cal dubtar-ne. El que fan els poderosos de tota índole és passar dels altres. L’actitud consubstancial a la seua posició és la indiferència, que, en tot cas, és la forma superior del menyspreu. Que els governants i els que realment governen el món ens mostraren menyspreu fóra una deferència que, des del seu punt de vista, rarament mereixem. I que busquem perquè ens fa visibles i ens dóna una certa esperança. El suposat menyspreu dels poderosos és la fe de vida dels dèbils. I, sobretot, és el que justifica i alimenta el menyspreu que el dèbils, encastellats en el seu picapunt, l’últim reducte que els resta, professen als poderosos.

Seguir llegint El menyspreu

Share

Tarquim

(Segueix, més o menys, el fil de l’article anterior)

Cada ésser humà és en essència un tub digestiu assistit per diversos òrgans i glàndules secretores que converteix tot el que ingereix en excrements. I en una energia amb la qual sovint no sap què fer. La humanitat, en conjunt, no actua de manera diferent. Entre tots creem un immens organisme hologràfic que té com a finalitat devorar tot el que se’ns posa per davant, i en la nostra voracitat, un dia vam començar a menjar tarquim. Això va ser quan la indústria va començar a fer servir el carbó de manera massiva a principis del segle XIX, i sobretot quan es va obrir el primer pou petrolífer (Pennsilvània, 1859). D’ací vam passar al gas, que és, en poques paraules, l’últim pet del Mesozoic. Cuinem, ens escalfem i fem marxar les indústries high tech amb flatulències de dinosaure.

cotxesweb

Des de llavors no hem parat de buscar hidrocarburs en el subsòl com els porcs busquen trufes, i per a descolgar-les no hem dubtat a destrossar el bosc. La veritat és que ens ho hem passat bé. Hem sembrat el món de carreteres, hem gaudit de la velocitat, hem fet guerres i ens hem proveït d’andròmines amb què passar una vida molt entretinguda. Però ens hem descompassat del planeta. Si volíem viure d’aquest elixir l’hauríem d’haver consumit molt a poc a poc, perquè hem cremat en menys de segle i mig el que a la Terra li costa de fer milions d’anys. L’antropòleg Joseph Tainter diu, i molts n’estan d’acord, que les civilitzacions col·lapsen quan es fan massa complexes per a la seua energia bàsica. I si no les acompanya un mínim de trellat, amb més motius encara. Literalment, aquesta civilització s’ha construït sobre la merda del passat, i hauríem d’haver endevinat que amb un material així no podríem construir un futur molt brillant.

Seguir llegint Tarquim

Share

Ready-made

Escriure, diuen, és terapèutic. Com ara pintar, fer figuretes de paper maixé o tocar la mandolina. Però si no tenim l’autoestima molt alta, val més no intentar-ho. Fins que un no s’enfronta amb els reptes de la semàntica i de la gramàtica, amb el maneig de les proporcions i de la perspectiva o amb les lleis del ritme i de la melodia, no coneix les seues capacitats intel·lectives reals. Les apreciacions i les conviccions més sòlides es desintegren tot just ens sentim incapaços d’expressar-les amb coherència. En aqueix moment ens adonem que eren falses, que estaven apuntalades en la nostra ment amb enganys, que al nostre fil argumental li faltaven trams, era defectuós, i ho hem sabut només quan ens hem atrevit a exposar-lo a la llum. Gràcies a això també ens hem adonat que al nostre cap sol haver zones molt mal il·luminades.

mountainchiefweb

Històricament, no hi hagué pensament, en un sentit genuí, fins que no vam ser capaços d’expressar-nos amb claredat. I ho vam fer controlant l’univers físic. Vam donar forma a les nostres idees alhora que donàvem forma al món. Va haver-hi edats de pedra, de bronze i de ferro. Va haver-hi cultures del fang, del papir, del pergamí o del paper. Es va escriure amb estilet, amb ploma d’oca, amb pinzell, amb estilogràfica i amb màquina d’escriure. Ens vam envoltar de ceràmica, de marbre, de fusta i de metall. Tots aquests materials i molts altres impregnaren i condicionaren els productes artístics i utilitaris de cada època. La nostra visió del món i el nostre poder transformador va créixer a mesura que apreníem a dominar-los. I el nostre progrés material i l’intel·lectual pareixia que marxaven alhora. Fins que va arribar el plàstic, producte inquietant que no té forma ni color específics, que els va imitar i els va substituir a tots. Amb ell va arribar l’època de les falsificacions, dels succedanis, que ha culminat en la de la virtualització dels processos d’expressió i de producció, i també la dels productes mateixos. Ara les idees passen d’un recipient a un altre —del nostre cap a l’ordinador i a altres andròmines semblants i viceversa— sense tocar això que anomenem món físic. Hem tornat a tancar el pensament en la llàntia d’on va eixir per a donar principi a la història.

Seguir llegint Ready-made

Share

Capvespre

Després d’una setmana llarga de tempestes, cels grisos i dies curts i foscos, ixes a la terrassa a donar menjar al gat i et trobes de sobte amb un cel ras, una atmosfera serena i un sol tebi i daurat que t’assenten com un valium 10 dissolt en una copa de Valbuena. No són de Vega Sicilia, són de Requena, però el parell de copes de vi sí que te les has pres durant el dinar. I et dius mentre acaricies el cap del mixet: «És que no és gràcies a aquestes engrunes de benestar que vivim i la raó per la qual vivim? I és una cosa tan assequible! Què collons estic fent cada dia des que em van parir? Per a què tantes angoixes, per a què tantes presses?»… I mentre mires el quadro de Dante Gabriel Rossetti en què s’ha convertit el carrer a l’hora de la migdiada dominical, aquest benestar, aquesta pau, aquest instant d’eternitat es va convertint lentament en odi i fúria cap als que espenten, cap als que estiren, cap als que abriven, cap als que xafen sense misericòrdia el pedal de l’accelerador.

pasmatweb

A més, aquests dies, coses de la vida, penses sovint en la mort. De bell nou. Quan eres jove la imaginaves com una adversària romàntica a qui arribaves a creure que podies véncer. Portaves nugat al braç el mocador de la vida. Quan vas tindre clar que no, que mai no guanyaries el torneig, la mort va esdevindre una obsessió que et perseguia nit i dia, un pensament morbós que de tant en tant et sotragava amb la intuïció sobtada que això algun dia succeiria de veritat i tota la resta deixaria de succeir. Després et vas fer a la idea, si fa no fa. Vas començar a conviure amb ella, vas aprendre a fer-ho, i a partir de llavors vas aconseguir oblidar-la, si més no a estones. Ella també pareixia haver-se oblidat de tu. Però a mesura que passen els anys, torna a freqüentar-te més fanfarrona que mai. Amics que moren, familiars que emmalalteixen, alifacs irreversibles, aprensions plausibles que de tant en tant amenacen de convertir-se en certeses… I damunt, el món, que sents que se’n va a fer la mà. Ja no el teu, que això té fins i tot les seues recompenses, sinó el de tots, i sobretot el dels teus fills, que hi van dins, joves embotits en un òmnibus escantellat que, com un vell arrogant, decrèpit i inconscient de la seua debilitat es precipita cap a l’hòstia, cap a la gran hòstia que el deixarà sense dents per moniato.

Seguir llegint Capvespre

Share