Divide et impera

Fa menys de dèsset anys, la revista El Viejo Topo destacava el següent titular en una de les seues portades (núm. 130, juny de 1999): «Es pot ser jove i d’esquerres?». Aquesta pregunta ara sonaria a conya, perquè corre l’espècie que els joves són majoritàriament d’esquerres i els vells majoritàriament de dretes. Tenint en compte que ara mateix els de trenta anys entren en la categoria de superjoves, això vol dir que els que fa quinze pareixien saltamartins s’han convertit de la nit al dia en uns revolucionaris ferotges, i els que avui en tenen cinquanta, seixanta o més, que llavors havien de punxar de tant en tant els seus fills amb un pal per tal de veure si eren vius, són una carronya a extingir, perquè quan s’extingisquen el poder anirà a parar automàticament a les mans d’aquests joves aguerrits, tal com acudeixen les coses a les mans de Harry Potter després d’un conjur.

pontweb

Res no hi ha tan capitalista com el concepte de joventut. Que els ho diguen als d’El Corte Inglés, que van explotar durant més de trenta anys l’eslògan «Que gran és ser jove!» i s’hi van folrar. El seu origen coincideix amb l’emergència d’un segment nou de consumidors potencials. Abans d’això, «jove» era tan sols aquell que per edat estava més a prop del naixement que de la seua expectativa de mort. Però en tant que ésser humà era, sobretot, el que determinava la seua pertinença a una classe o a un grup social, com tot déu, tinguera l’edat que tinguera, fóra ros o moreno, mascle o femella, animal o cosa. No fa ni setanta-cinc anys, el constructe social «joventut», amb els seus paraments polítics i jurídics, no existia o no tenia suficient solidesa per a imposar-se a altres evidències identitàries fins al punt d’ocultar-les, tal com ocorre ara, que la consciència de ser jove —o la de pertànyer a determinat sexe o gènere, o a qualsevol minoria, agreujada o no— poques vegades es combina amb la consciència de classe.

Seguir llegint Divide et impera

Share

Apàtria

Fa uns anys vam veure, incrèduls, com uns paios feien miques uns budes gegants del segle V. Poc després vam assistir, estupefactes, al saqueig del museu arqueològic de Bagdad. I recentment hem vist, esglaiats, com feien volar les restes d’una ciutat grecoromana o com era destruït el centre històric d’Alep. La majoria de nosaltres vivia sense conéixer l’existència d’aquests vestigis i no obstant això la seua desaparició ens ha fet estremir. El repertori habitual dels mitjans —«salvatgisme», «fanatisme», «obscurantisme»—, orientat a explotar la por de ser atrapats per la barbàrie, no basta per a explicar per què els fets d’aquesta naturalesa ens afecten tant o per què ens afecten d’aquesta manera. També hem estat informats puntualment de la degolla del conservador de les ruïnes de Palmira, i tot i ser l’horror momentàniament més intens, no ens ha durat tant. Ni la mort d’aquest home ni la de centenars de milers com ell ens produeix la peculiar sensació de pèrdua persistent que acompanya el record d’unes ruïnes llunyanes reduïdes a engrunes.

peusbweb

Durant la II guerra Mundial es va destruir un ingent patrimoni artístic i històric. Ciutats senceres que conservaven l’empremta de centenars de generacions van haver de ser completament reconstruïdes. Podem imaginar la sensació de desolació que va envair llavors Europa i el que tardà a desaparéixer mentre les ciutats s’alçaven de nou. Què sentiríem ara? Pareix que la nostra afecció per les empremtes del passat va en augment. El desprestigi imparable del futur dóna un nou valor al passat. El present és cada vegada més incorpori i el futur simplement no és creïble, ja no funciona com a esquer, almenys no tan bé com fa aproximadament cent anys, quan els futuristes afirmaven: «Estem damunt del promontori més elevat dels segles…! Per què hem de mirar enrere, si volem traspassar les misterioses portes de l’Impossible?».

Seguir llegint Apàtria

Share

That’s entertainment!

Acaba de començar la temporada i aquest teatre de sessió contínua en què s’ha convertit el planeta ens ha oferit ja un parell d’espectacles d’aquells que deixen sense alé. Encara no ens havíem recuperat després de veure com dos saltimbanquis veterans, rivals acèrrims, s’agafaven de la mà, feien un triple salt mortal i un d’ells quasi es mata, quan, en la pista central, se’ns ha oferit un duel desigual entre un astut corderet blanc i un obés lleó prehistòric que ha acabat amb l’espedaçament de l’herbívor davant l’espant del respectable. En ambdós casos l’expectació ha sigut màxima i el públic ha aplaudit a rabiar tot i que, durant el transcurs de la funció i com és tradicional, ha estat hàbilment desposseït de tot el que duia en les butxaques per un equip de destres carteristes a sou dels organitzadors. Excepte el número dels escurabosses, tota la resta ha sigut pur guinyol, una arlequinada. Més tard, els comediants, perfectament indemnes, han passat per caixa i han sopat amb els seus agents, col·legues i patrocinadors per a celebrar l’èxit i perfilar els detalls de la pròxima representació.

gosfaisaweb

Un no deixa de sorprendre’s de l’escàndol que mostren tantes persones presumptament avisades davant la «traïció» del PSOE o la derrota de la «demòcrata» Hillary a mans del «feixista» Trump. No importa quantes vegades hagen vist l’espectacle, aquestes persones són com els rucs que confonen el caragirat Iago amb l’actor que el representa i no dubten a escopir-li si el veuen pel carrer, o creuen que la senyora que fa de Desdèmona és tan malaurada com el seu personatge i si ensopeguen amb ella en el supermercat, la miren amb commiseració. No pocs s’han cregut que el que es dirimia als Estats Units era, literalment, el que s’escenificava. I això que no era Shakespeare el guionista sinó els mateixos que s’inventen les fantasies puerils a què ens té acostumats Hollywood. Potser ha estat precisament per aquesta raó. Sinopsi breu: ¿qui tindrà accés al «botó roig», un pallasso homòfob, masclista, racista, prepotent i desllenguat, o una feminista independent, responsable, flegmàtica, educada i amb una gran experiència política? Passeu i admireu. Entreteniu-vos amb els vostres temes favorits mentre nosaltres decidim com recautxutar el sistema, que d’això és del que va realment la cosa.

Seguir llegint That’s entertainment!

Share

Paraules vanes i orelles sordes

Hi ha un tipus de sordera anomenada presbiacúsia, que és la que caracteritza les persones que afirmen sentir però no entendre. Per a elles les paraules han esdevingut sons indesxifrables. Diuen els experts que és un fenomen associat a l’envelliment, que cada vegada es manifesta més aviat pel fet que el soroll ambiental no ha parat de créixer en els últims temps. Un està temptat de dir que per al que cal sentir millor quedar-se sord, però el cas és que aquesta malaltia té uns efectes col·laterals que van reduint progressivament la sociabilitat de l’individu afectat. Com la comunicació se’ls fa dificultosa, els que pateixen presbiacúsia van aïllant-se i desinteressant-se cada vegada més del món. Alhora, els que els envolten van marginant-los progressivament davant de les dificultats per a fer-se entendre per ells.

altaveuprovweb

Després d’haver-se informat sobre tot açò, u, que és un conspiranoic contumaç, comença a sospitar que els qui remenen les cireres estan assessorats per un otorino. Perquè estem assistint a l’avanç imparable d’una espècie de presbiacúsia social que dista molt de ser fortuïta. Abans ens tenien a ratlla ocultant-nos informació i posant-nos una mordassa. Així és com vivíem durant el franquisme, sense poder escoltar i obligats a callar. Ara l’estratègia és la contrària, ens inciten a xarrar per les butxaques i ens forcen a sentir tot el sant dia una samfaina sonora en què ens és impossible destriar i entendre una merda.

Seguir llegint Paraules vanes i orelles sordes

Share