El votant paradoxal

No va poder ser al setembre. Aquest blog torna a posar-se en marxa amb un retard evident respecte a la data anunciada. Ha estat per circumstàncies totalment alienes a la meua voluntat. Això segurament no té rellevància per al lector, però vull deixar constància del fet per una qüestió de punt d'honor, coses del segle passat.

Potser aquesta nova etapa no podrà tindre la mateixa continuïtat que la precedent, entre altres coses perquè tampoc m’hi mena el mateix propòsit. Així i tot ho intentaré, i mentre no deserten aniré notificant les novetats als subscriptors.

El text que segueix és un extracte de la introducció a No escapareu, el llibre que sorgeix d'aquest blog i que ja està disponible en versió electrònica ací. No tingueu dubte que si el compreu fareu una bona acció, us guanyareu una parcel·leta al cel per quatre xavos.

Salut a tothom.
Joan Dolç

Just quan em disposava a escriure aquestes línies, s’acabaven de repetir a Espanya unes eleccions després d’una legislatura fallida. Durant els sis mesos que havien transcorregut entre una convocatòria i l’altra, no havien deixat d’aflorar escàndols que demostraven que el partit governant estava replet de delinqüents que s’havien dedicat a saquejar a consciència —i sense el menor rastre d’ella— les arques públiques, fins al punt d’aparéixer mencionat en algunes actuacions judicials com a organització criminal. Era, sens dubte, una màfia que, mentre es dedicava a rampinyar, havia fet baixar dràsticament tots els índexs de benestar social i qualitat de vida de l’Estat, i a reduir fins a límits alarmants les expectatives de futur de la ciutadania.

reclamweb

No obstant això, en aquell període havia augmentat el seu nombre de votants. L’evidència que entre aquests hi havia una majoria de perjudicats pel lladronici massiu va generar un desconcert general. […] El diagnòstic unànime era que aquells votants paradoxals eren imbècils. Ho pensaven els uns i els altres, els que callaven perquè en això radicava —així ho creien— la seua gran sort, i els que no podien evitar dir-ho a falta d’altres consols perquè, aferrats a la seua lògica, no trobaven una explicació que els proporcionés la pau mental. No sembla aquesta una actitud molt més racional que la dels suposats imbècils. Ni molt productiva, intel·lectivament parlant. Des d’un punt de vista pragmàtic tampoc pareix la més hàbil. «Menteix-me: dis-me que m’estimes», li deia Joan Crawford a Sterling Hayden en Johnny Guitar. Si del que es tracta és d’obtindre l’amor dels votants, aquesta consigna hauria de figurar la primera en qualsevol manual d’estratègia política.

[…] Es reaccionava així, a més, com si aquella fóra la primera vegada que això ocorre en la història, com si fóra la primera vegada que l’ésser humà —més enllà de diferències antropològiques, la importància de les quals disminueix dramàticament davant l’evidència que el fenomen és generalitzat—, opta per una subordinació passadora davant d’una incerta llibertat. […] Potser la novetat radiqués en el fet que era la primera vegada que aquesta immolació s’esdevenia d’una manera tan explícita. Potser mai com fins llavors les màscares havien mostrat la seua inutilitat per a amagar la putrefacció del poder i la nostra suposada ceguesa davant d’ella. Sempre s’ha votat a corruptes i criminals, però quedava a la nostra disposició la coartada de la ignorància. Ara ja no. Ningú no pot dir que no sap què vota. L’explicació cal buscar-la en una altra part. Potser alguna cosa té a veure la brusca despossessió a què ha estat sotmesa la classe mitjana. D’ella està sorgint una espècie de lumpenproletariat de nou encuny que no té el clàssic aspecte esparracat, si més no per ara. Són éssers que s’han vist foragitats del sistema productiu desproveïts de qualsevol tipus de consciència social. L’única cosa que conserven semblant a això és l’hàbit d’emular a la classe dominant, tret consubstancial a l’estatus que han perdut. Això els mena a un conflicte irresoluble entre la seua ideologia i els seus interessos objectius. No tenen amb què continuar sent els petits propietaris que eren, però poden continuar pensant com ells. De fet, els és molt difícil pensar d’una altra manera, una limitació que es veu reforçada per l’esperança de recuperar els privilegis perduts.

[…] És difícil saber-ho, perquè en aquest joc d’enganys, atés que el que es vota ja no pot amagar la seua immensa indecència, les argumentacions es fan en negatiu, l’accent es posa en el que no es vol votar, que adquireix unes dimensions colossals i mefistofèliques. Dóna igual que es tracte de pèrfides insídies i imaginacions. És suficient que siguen prou grans i temibles perquè el votant done per bo a allò tan simple però tan eficaç de «val més boig conegut que savi per conéixer». És una cosa de la qual no pareixen adonar-se molts que continuen parlant investits amb la veritat, recoberts d’una espessa capa de certeses que suposadament els protegeix de sofismes barats i insídies puerils. Tot suposant que aquesta capa tinga un farcit tal, cal rendir-se a l’evidència: la veritat no protegeix de res. No quan els que l’han d’escoltar, en virtut d’uns càlculs recòndits però perceptibles prefereixen no obrar en conseqüència.

Però és que tampoc no és cert que aquesta capa estiga feta exclusivament de veritats. […] A banda d’haver estat adoctrinat per una propaganda aclaparadora, de la qual no és fàcil defendre’s sobretot quan un està desitjós de creure-se-la, qualsevol podia intuir que aquell discurs, aquell pany verbal i gestual estava, en bona part, ple de borumballa. Davant la puixança d’una esquerra (o el que siga que la substitueix) beata i ingènua fins i tot en els seus maquiavel·lismes, amb un discurs prenyat d’eufemismes, de renúncies, que transpira per tots els seus porus una debilitat alarmant, que pareix xafar terra de ningú per por de xafar algú, la desconfiança d’aquells votants «imbècils» va créixer, però també la de tots aquells que, segons sembla, tan sols s’havien oblidat de votar i dels quals tot just s’hi parlava. Era molt curiós que els perjudicats pels resultats d’aquelles eleccions, mentre llançaven invectives cap a un costat s’oblidaven de mirar cap a l’altre, on es podia veure clarament que havien perdut més vots que no havien recuperat els seus adversaris.

De manera que una gran part dels votants s’abstenien i altres es reafirmaven en la seua elecció, optaven per uns tirans sense màscara que s’assemblaven en tot a uns senyors feudals. Aquells votants esperaven i esperen que, en aplegar el moment realment crític, el moment temut que sempre està per arribar (aquest és el principi de la por sistèmica), la mateixa espasa que els subjuga els protegirà. Perquè, en definitiva, es tracta del seu sistema, viuen d’ell i per a ell. Com ells, els votants, en definitiva. Els serfs fa temps que van desaparéixer sota el miratge democràtic burgés. Ací, aparentment, només hi ha senyors i vassalls, i aquesta relació respon, en última instància, a un repartiment de poder. En aquesta relació dual no hi ha veritable antagonisme —aquesta és la percepció dels qui tenen consciència de classe, que són minoria—, sinó una térbola complicitat plena de bronquina. Per això, malgrat les aparences, cap de les dues parts vol alterar en excés les regles del joc ni de bon tros trencar la baralla.

L’al·lusió a uns fets tan conjunturals per a encetar un llibre que intenta no deixar-se enredar per les efemèrides ve al cas perquè naix d’un blog […], està escrit, per dir-ho així, en una habitació amb vista al carrer i amb les finestres obertes, perquè en aquests gèneres de l’escriptura immediata i pública, que guanyen cada vegada més terreny, no compta tant el que un ha interioritzat al llarg dels anys com el que bull al nostre voltant en temps present, força el nostre comportament i tracta d’integrar-se en la nostra naturalesa de manera abusiva.

El fenomen no és nou del tot. L’atzar ha fet que ensopegue aquests dies amb aquestes paraules de Cyril Connolly [The Unquiet Grave. Londres, 1944]:

«Al llarg de la nostra vida hem vist com avançaven les arts fins a endinsar-se cada vegada més en un fosc i estèril atzucac. La ciència ben poc ha fet en ajuda de l’artista, al marge de contribucions com ara la ràdio, la linotípia i el cine, invencions que han ampliat enormement el seu radi d’acció, però que el comprometen més que mai amb la política de l’Estat i les exigències dels ignorants.»

És a dir, que el que en els nostres dies Internet ha portat a extrems insospitats forma part d’un llarg procés que ja era clarament perceptible fa moltes dècades. Fa anys que assistim a un embrutiment progressiu camuflat de just el contrari, d’un accés universal i immediat a allò que, temps ha, s’anomenava «els fruits de l’esperit».

Connolly afegia (en 1944, cal recordar) que «Disney és un Shakespeare de desé ordre en la nostra època. […] Potser sorgiran Leonardos de la pantalla i del micròfon que ens sorprenguen, però això no ha de succeir fins que les altres arts hagen decaigut fins a convertir-se en artesanies regionals de luxe. […] Avui, un artista ha de comptar a escriure en l’aigua i esculpir en la sorra».

[…] Ara escrivim directament en l’aire […] i sempre sota el temor que l’entabanen a un amb els miratges creats per la frenètica indústria de l’espectacle, que ha capgirat completament el mite platònic. […] És de resultes d’aquest exercici paranoic que he acabat furgant en la conducta quotidiana, individual i col·lectiva, més del que en principi pretenia, buscant les seues raons subjacents, el que la condiciona i, a la fi, la determina al marge de les aparences i d’allò que anomenen actualitat, aquest constructe arterós sobre el qual es basa la manipulació incessant que exerceixen els omnipresents, creixents, camaleònics i, sobretot, culpables mitjans de comunicació de masses, que els poders fàctics que s’atrinxeren darrere de la farsa que volen fer-nos passar per democràcia malden per convertir en uns esfínters per on excretar les seues consignes.

El dels votants paradoxals és un cas més, bastit en gran manera per aquesta indústria de l’actualitat. I no és dels més enigmàtics entre els molts que ens enfronten a la lògica del comportament. Les paradoxes no existeixen; són per definició pura aparença. Així que, de manera més aviat impremeditada, aquest llibre ha acabat sent, entre altres coses, un petit inventari de conductes aparentment inconseqüents, que no sempre pertanyen a l’àmbit de la política encara que d’una manera o una altra totes hi convergeixen. […]

Joan Dolç, No escapareu. In Púribus llibres, València 2016

Share

2 pensaments sobre “El votant paradoxal”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.