De grat o per força

A finals de 1989 tots els nostres esquemes mentals sobre la situació geopolítica i sobre la política mateixa es van esfondrar alhora que ho feia el mur de Berlín. Només els que han viscut el món bipolaritzat del segle XX coneixen les dimensions d’aquell xoc. La nostra manera d’acarar la realitat va començar a trontollar perquè la realitat mateixa trontollava i s’evaporava tot el que en créiem saber. Van aparéixer llavors diagnòstics tan contundents com el de Francis Fukuyama: la història havia acabat. Davant del buit que s’havia creat de sobte, aqueixa afirmació es va expandir com ho fan les veritats aparentment inqüestionables. Neoliberals de totes les mides van eixir dels armaris, alguns d’ells amb gran satisfacció, i el discurs esquerrà de filiació marxista es va encongir i es va amagar en el buit de l’escala. Mentre que uns pareixien entendre-ho tot, altres pareixia que no entenien res.

murweb

Arribà el nou segle, i quan tot just havia començat, la televisió ens va oferir un espectacle més sorprenent encara per insòlit, que no per transcendent. Les Torres Bessones de Nova York s’ensorraven en directe davant dels ulls de tothom. El succés trencava un altre esquema que s’havia gravat profundament en la nostra testa: els Estats Units, el seu territori mateix, ja no era invulnerable. Els profetes van aparéixer de sobte, com si el mag haguera donat una palmellada: a partir d’aquell moment els nordamericans s’adonarien que no estaven sols en el món —ens van dir—, ara sabien que en formaven part, que estaven tan exposats com el que més, que el patiment global del planeta també era el seu i, per tant, tractarien d’evitar-lo. Era una afirmació que a penes amagava una íntima alegria, la que s’expressa a través de la dita «no hi ha mal que per bé no vinga». Molts s’ho van creure i s’ho van seguir creient durant bastant de temps, a pesar que els Estats Units no van tardar ni vint-i-quatre hores a colpejar frenèticament els seus tambors de guerra. De nou, la capacitat de comprensió de la majoria es veia sobrepassada per uns esdeveniments que pareixien anar contra tota lògica.

Seguir llegint De grat o per força

Share

El carril del mig

El tram d’autopista que corre paral·lel a la costa des de Puçol a València va ser un disbarat des del principi. Disbarat des de segons quina perspectiva, clar. Des de la dels qui albiraven un futur pletòric d’especulació urbanística fou un encert. Però per als que hauríem preferit conservar un rar i preciós ecosistema productiu, que es mantenia en equilibri des de feia segles i que a més era el paisatge de la nostra infància, més que un error va ser una hecatombe. Amb els anys, però, ens vam anar resignant, i destruïda la bellesa inicial del paratge la vam buscar per un altre costat. Quan en els 90 es va construir l’autopista que circumval·la la ciutat i es va desviar per allí el trànsit de camions i el de molts automòbils de pas, aquella autopista costanera que a penes té divuit quilòmetres de llarg, degradada a la categoria d’autovia, va esdevindre relativament tranquil·la i va començar a adquirir un cert encant gràcies a una mitjana de dimensions generoses on, a poc a poc, havia brotat tot de vegetació: palmeres, xiprers, tuies, baladres, oms, oliveretes i altres arbrets amb propietats ornamentals que els que s’ocupaven de l’assumpte, amb bon criteri, deixaven créixer i cuidaven.

el-tercer-carril

Això es va acabar quan, fa uns deu anys, en ple boom urbanístic, quan era temps d’alegre camaraderia entre les grans empreses constructores i els nostres benvolguts representants polítics, algú va decidir construir un carril extra en cada sentit. Els baladres se’n van anar a prendre pel ses, van posar en el seu lloc uns mòduls prefabricats de ciment, van estrényer un poc les voreres d’emergència i voilà: on abans cabien dos carrils ara en cabien tres, i fins i tot, en algun tram, quatre per a donar servei a les zones comercials que havien anat emergint a banda i banda entre la brossa i els matollars. Llàstima, o trista sort segons es mire, que els diners es va acabar (de moment), i en l’últim tram el tercer carril es va quedar per fer. És una part del traçat en què no hi ha mitjana d’on traure l’espai necessari, així que uns quants milers de fanecades d’horta i desenes d’alqueries estan esperant ara en una espècie de corredor de la mort, en el tercer carril. Una cosa de la qual se’n foten els que van i vénen tirant gasos per allí, sobretot aquells a qui els agrada d’anar pel del mig, que d’això va l’assumpte.

Seguir llegint El carril del mig

Share

El votant paradoxal

No va poder ser al setembre. Aquest blog torna a posar-se en marxa amb un retard evident respecte a la data anunciada. Ha estat per circumstàncies totalment alienes a la meua voluntat. Això segurament no té rellevància per al lector, però vull deixar constància del fet per una qüestió de punt d'honor, coses del segle passat.

Potser aquesta nova etapa no podrà tindre la mateixa continuïtat que la precedent, entre altres coses perquè tampoc m’hi mena el mateix propòsit. Així i tot ho intentaré, i mentre no deserten aniré notificant les novetats als subscriptors.

El text que segueix és un extracte de la introducció a No escapareu, el llibre que sorgeix d'aquest blog i que ja està disponible en versió electrònica ací. No tingueu dubte que si el compreu fareu una bona acció, us guanyareu una parcel·leta al cel per quatre xavos.

Salut a tothom.
Joan Dolç

Just quan em disposava a escriure aquestes línies, s’acabaven de repetir a Espanya unes eleccions després d’una legislatura fallida. Durant els sis mesos que havien transcorregut entre una convocatòria i l’altra, no havien deixat d’aflorar escàndols que demostraven que el partit governant estava replet de delinqüents que s’havien dedicat a saquejar a consciència —i sense el menor rastre d’ella— les arques públiques, fins al punt d’aparéixer mencionat en algunes actuacions judicials com a organització criminal. Era, sens dubte, una màfia que, mentre es dedicava a rampinyar, havia fet baixar dràsticament tots els índexs de benestar social i qualitat de vida de l’Estat, i a reduir fins a límits alarmants les expectatives de futur de la ciutadania.

reclamweb

No obstant això, en aquell període havia augmentat el seu nombre de votants. L’evidència que entre aquests hi havia una majoria de perjudicats pel lladronici massiu va generar un desconcert general. […] El diagnòstic unànime era que aquells votants paradoxals eren imbècils. Ho pensaven els uns i els altres, els que callaven perquè en això radicava —així ho creien— la seua gran sort, i els que no podien evitar dir-ho a falta d’altres consols perquè, aferrats a la seua lògica, no trobaven una explicació que els proporcionés la pau mental. No sembla aquesta una actitud molt més racional que la dels suposats imbècils. Ni molt productiva, intel·lectivament parlant. Des d’un punt de vista pragmàtic tampoc pareix la més hàbil. «Menteix-me: dis-me que m’estimes», li deia Joan Crawford a Sterling Hayden en Johnny Guitar. Si del que es tracta és d’obtindre l’amor dels votants, aquesta consigna hauria de figurar la primera en qualsevol manual d’estratègia política.

Seguir llegint El votant paradoxal

Share