El paio que ronca

El paio que ronca s’apropia de tot el que el circumda. Dels sons perquè els eclipsa tots, de la son aliena, que roba i acapara i amb què sembla que apeixa la seua, de l’assossec que destrueix, del descans que impossibilita, del malestar que provoca… Fa arreplega d’un immens capital i se’l fuma a bufits, amb aquest rugit bestial, de fera de circ ben alimentada, que ix de l’abisme en què el pardal s’ha enfonsat amb tot el seu equipament, fora de l’abast de la seua consciència però exhibint-se estentòriament davant de la dels altres. La seua indiferència vers la resta del món, el seu egocentrisme és total, d’una radical desconsideració per tot allò que viu i sent. Però és un egocentrisme sense ego, animal, mecànic com la serra amb què espedaça la nit, migparteix el descans, s’apodera de l’espai dels altres, el d’ací i el d’allà, el dels teus somnis, el del teu cervell, el de la teua fotuda carabassa, sense clemència ni commiseració ni pietat ni remordiment.

RoncaWEB

Ho fa amb una impunitat absoluta, immoderadament, a resguard de tota intel·ligència, exempt de tota inhibició, lluny de l’abast de qualsevol argumentació que no siga una forta colzada entre les costelles. Imaginaràs que li la fots amb totes les teues forces, una vegada i una altra, fins que li buides el lleu, però paralitzat per la bona educació ni tan sols gosaràs despertar-lo. Com a màxim, intentaràs enviar-li un missatge xifrat, un pss!, un pst!, un tst! No li arribarà, i si li arriba no et farà ni cas, i esperaràs una treva, suplicaràs que el destí et brinde una mica de compassió i Morfeu et concedisca un bri del seu afecte. Serà debades. La roncadissa infla la veixiga de l’odi i la bambolla de la venjança amb cada bufit, incita a l’assassinat de qui, a través de cada ronc, deixa de ser humà i ens impedeix de ser-ho als altres, ens retorna a la selva primigènia on tot era confusió, amenaça ignota i ensurt, lluita per la supervivència, vida o mort, ronc o descans.

Seguir llegint El paio que ronca

Share

Saturació

Que els espais habituals de convivència són cada vegada més agressius és una cosa que es posa de manifest en els canvis que s’han esdevingut al llarg dels últims cinquanta anys en la tipologia arquitectònica. Hem passat dels balcons descoberts i les cases lluminoses i obertes a l’exterior, a les façanes fosques i bunqueritzades, convertides en defenses contra les nombroses formes de pol·lució urbana, des de la que ha monopolitzat el mot, l’atmosfèrica, a aquelles que afecten la salut mental, les actituds i, en última instància, la idiosincràsia dels ciutadans, especialment la contaminació visual i l’acústica. La primera invita a no mirar, a fer-se els cecs, i el soroll de vegades és ja tan desesperadament intens i persistent que l’única manera d’evitar-lo és produint-ne més.

vacaWEB

La quantitat ingent de missatges que rebem, tant dins del nostre àmbit privat com en eixir al carrer, i tot el que fem per a esquivar-los, estan transformant a marxes forçades el nostre comportament. Llisquem per un entorn saturat d’estímuls com animals de laboratori d’aspecte ruminant dins d’un laberint experimental. Estem desenvolupant habilitats inverses a les de la socialització: no veure, no sentir, no parlar, no interactuar. Caminem amb els auriculars embotits en les orelles, escoltant una música extradiegética que ens converteix en espectadors de tot el que ens envolta i fa del món una pel·lícula. I quan tenim ocasió, siga en la parada de l’autobús, en el metro o prenent un café, tractem d’anar-nos-en encara més lluny, ens submergim en els mons virtualitzats o directament imaginaris que ens brinda una pantalleta. El problema és que uns estímuls no anul·len els altres sinó que s’hi superposen. I a més a més, tot tractant de fugir d’un món sensorial que ens resulta cada vegada més estrident i repel·lent, esdevenim cada vegada més vulnerables.

Seguir llegint Saturació

Share

La mel de l’estultícia

Com sol passar amb totes les pautes de comportament d’aparença il·lògica, l’estupidesa constitueix un tret específicament humà i és, per tant, objectiu prioritari de qualsevol esperit mitjanament inquisitiu. És un tema que ens suscita una curiositat irresistible, tan sols llastada per la por de trobar el seu eco en el nostre interior. De la mateixa manera que són pocs els que aconsegueixen no girar el cap quan senten cridar «imbècil!» enmig del carrer, només cal posar la paraula «estupidesa» en la tapa d’un llibre per a atraure l’interés del lector. Estem sempre disposats a escodrinyar l’assumpte per a veure si desentranyem els seus nombrosos misteris. Ja que no aconseguim entendre la condició humana a través dels atributs que l’engrandeixen, potser ho aconseguim a través dels que ens situen no ja per sota de la intel·ligència sinó en els seus antípodes. Tot i que cada vegada es fa més patent que quan ho hàgem aconseguit serà ja massa tard.

boboWEB

La importància de l’estupidesa en el desenvolupament de l’ésser humà, o si més no en el de la nostra civilització, és capital. Com va assenyalar Erasme de Rotterdam amb una contundència sorprenent per a l’època (1509), sense l’estupidesa «no hi hauria ni societat, ni relacions agradables i sòlides, ni el poble suportaria durant molt de temps al príncep, ni l’amo al criat, ni la donzella a la seua senyora, ni el mestre al deixeble, ni l’amic a l’amic, ni l’esposa al marit, ni l’arrendador a l’arrendatari, ni el camarada al camarada, ni els comensals entre ells, de no estar entre si ara enganyant-se adés adulant-se, condescendint sàviament entre ells, o untant-se recíprocament amb la mel de l’estultícia». Fidel al seu paper, l’Església el censurà, però pocs han gosat contradir-lo des de llavors. I a pesar d’això és un tema que fins fa poc no s’ha abordat obertament. Durant segles s’ha tingut per tabú, perquè parlar de l’estupidesa inevitablement és assenyalar, i això ha estat considerat secularment de mala educació. Ara es fa fins i tot amb delectació, cosa que potser vol dir que per fi comencem a entendre’ns a nosaltres mateixos. Ens reconeixem en l’estupidesa, li hem perdut la por i l’estem assumint sense embuts.

Seguir llegint La mel de l’estultícia

Share

Ni universal ni humana

En 1948, poc després de donar per consumada la més gran —que no l’última— salvatjada protagonitzada per una espècie animal fins aleshores, els mandataris alfa de les potències triomfants, flanquejats per alguns comparses, després de colpejar-se el pit i soltar uns quants alarits sobre una muntanya de morts, van fer unes quantes declaracions d’intencions de gata maula a l’ombra del bolet atòmic. Estaven tan segurs que podrien passar-se-les per l’arc del triomf tantes vegades com els vinguera de gust, que no van dubtar a fer-ho per escrit. Això els permetia fer-se una foto amb una estilogràfica a la mà, que és com llavors es pensava que calia passar a la història.

dereWEB

Potser el més altisonant dels documents que van eixir d’aquella espècie de ritual de purificació siga la Declaració Universal dels Drets Humans. No hi havia res d’original en aquell paper. Ni tan sols en la seua formulació. L’intent de materialització d’aquells drets era el que, explícitament o implícitament havia motivat, motiva i motivarà la majoria dels canvis socials i polítics emancipatoris al llarg de la història. I sempre ha sigut i serà contra el poder, mai des d’ell, encara que de vegades aparenta el contrari, com va explicar molt bé Lampedusa i encara millor, potser, Visconti. Tampoc era la primera vegada que s’hi posaven per escrit, però era la primera vegada que es feia des d’un poder omnímode, avalat per una maquinària de guerra aclaparadora, acabada de greixar amb la sang de setanta milions de persones. Era la versió definitiva. Suposadament, a partir d’aquell moment tots aquells drets tenien avaladors prou competents per a fer-los efectius. No obstant això, no hi ha paper amb què tants s’hagen netejat el cul tantes vegades al llarg de la història. I ací el tenim encara, tan llis, tan blanc, tan consistent, fent gala d’una estranya durabilitat.

Seguir llegint Ni universal ni humana

Share