El salari de la por

Ens agraden les pel·lícules de gàngsters perquè amb un puro mig mastegat, un paio menjant espaguetis i un bat de beisbol, t’expliquen de què va tot açò. I a més no cal que siguen en color. Gràcies a aquesta gran aula que per a bé i per a mal és el cine, tots hem vist com recluta la màfia els seus soldats i atrapa les seues víctimes. De seguida que poden t’envisquen mitjançant el suborn o la coacció, i a partir d’aquest moment ja se t’han acabat les opcions. Així funciona aquest tripijoc. Tots sabem que la major part de les indústries per a les quals treballem només fan que fotre el planeta, omplir-lo de porqueria, explotar els nostres semblants, estupiditzar-los o escurar-los les butxaques. També tenim cada vegada més clar on anirà a raure la major part dels nostres impostos. Però continuem treballant i pagant perquè, amb una lògica inapel·lable, anteposem a qualsevol altra consideració l’objectiu primordial de conservar la pell, que se’ns presenta no com un dret, sinó com un privilegi que cal meréixer.

fastigWEB

Venim al món amb la vida embargada per una colla d’usurers. I ho acceptem com un fet natural. Que vinga Aristòtil i que ens explique una altra vegada què significa això que l’home és un ésser social, perquè alguns no acabem de veure en què consisteix aquesta sociabilitat. Del «t’has de guanyar la vida», que implica que prèviament te l’han confiscat, hem passat al «t’has de guanyar la possibilitat de guanyar-te la vida», que en les actuals circumstàncies sol voler dir l’accés a una ocupació de mera subsistència. Eixim cada dia al carrer amb un posat respectable que no acaba de dissimular del tot la nostra condició de subjugats, i estretint el cul tant com podem anem al tall a fer de sicaris de qui siga perquè ens hi va la vida. El nostre salari és el salari de la por.

Seguir llegint El salari de la por

Share

L’artista vincladís

Una de les primeres coses que va fer la burgesia quan va assolir la majoritat fou servir-se de l’art perquè donara fe de la seua existència. Els arquitectes, els escultors, els pintors, els músics, els titellaires o els rapsodes estaven ja ací per a enaltir l’individu burgés i la magnificència de les seues possessions, i estaven ben entrenats a força de pintar, esculpir i cantar als sants des d’un anonimat del qual molt pocs havien aconseguit escapar. El que va donar-los carta de naturalesa va ser l’increment en la demanda d’artistes de tots els pelatges, molt especialment dels que es dedicaven a les arts plàstiques, en virtut de la seua capacitat de crear testimonis tangibles, idonis per a deixar constància del rang magnífic de la nova classe dominant. Entre l’artista i el burgés s’anà creant una relació simbiòtica, perquè a aquest últim també li interessava que l’arquitecte, el pintor o l’escultor fóra algú i que fóra important, perquè com més ho era, més ho era ell i més valuoses les peces que, si bé les firmava l’altre, acabaven formant part del seu patrimoni.

pintorWEB

L’artista va anar abandonant el mecenatge de l’Església i de l’Estat. Fins llavors havia estat un producte de l’ego d’altres, i a partir d’aquell moment va començar a ser-ho també del propi. Una víctima, més aviat, perquè la nova relació era simbiòtica però desigual. El que en un principi pareixia un alliberament, va revelar-se a poc a poc com un parany. L’artista va començar a estar supeditat a un mercat, i això el va convertir en un mercader. Tot i així, en un principi encara es tractava d’un mercat restringit, perquè el nombre de compradors potencials era escàs i les obres eren úniques, no es podien reproduir. Aquesta circumstància, unida a l’estatus privilegiat de què gaudia i que els seus propis clients alimentaven, va propiciar-li una percepció equivocada de la seua importància, que xocava amb les servituds a què es veia sotmés. Era difícil no veure la relació de dependència que el lligava a aquells éssers pretensiosos i exhibicionistes, als que els agradava tant meravellar com el fet de ser meravellats, i que eren, en definitiva, els que li donaven a menjar. Des que van començar la seua aventura conjunta, la burgesia i el món de l’art es van odiar tant com es van necessitar. Però l’odi fluïa sobretot en una direcció. I és que discutir amb Cosimo de’ Medici o Juli II, encara que siga per a acabar plegant-se als seus desitjos, no deixa de ser un privilegi, però haver de complaure el dubtós bon gust d’un senyor empolainat i amb bigotet és una altra cosa ben diferent.

Seguir llegint L’artista vincladís

Share

Molta por però molt poca vergonya

«Que els empresaris s’atribuïsquen el mèrit de crear ocupació és com si els esquirols s’atribuïren el mèrit de crear l’evolució de les espècies. […] Tot aquell que ha dirigit un negoci sap que contractar gent és l’últim recurs dels capitalistes». Això ho va dir fa uns quatre anys un que parlava amb coneixement de causa, Nick Hanauer, un dels que pertanyen a l’1% dels elegits, un paio podrit de diners, en un acte organitzat per la Technology Entertainment and Design (TED), una entitat patrocinada per algunes de les més grans corporacions globals, com American Express, Intel o Johnson & Johnson, que a pesar de tal patrocini es defineix com una organització sense ànim de lucre amb la intenció que ens ho empassem. No serà perquè no en som capaços.

DinWEB

Encara que en un principi va ser censurat per la mateixa TED, la qual cosa demostra la gran facilitat i de quina manera tan infundada s’escandalitzen alguns rics sense ànim de lucre, el seu breu discurs (a penes set minuts) es pot veure i escoltar en Internet. L’entusiasme amb què van ser i continuen sent rebudes les seues paraules per part de certs sectors de l’esquerra denota també no poca ingenuïtat des de l’altre costat, i si val la pena traure-les a col·lació ara, quan ja fa tant que foren pronunciades, és precisament per això. Des d’aleshores no han parat de repetir-les. Per a ells és com si Marx haguera ressuscitat i els haguera donat a conéixer l’última versió revisada del Manifest Comunista des d’un tossal de Silicon Valley. Molt mal han d’estar les coses, i molt minvada la capacitat pedagògica dels rojos, quan una tèbia filípica keynesiana, que l’única cosa que pretén és apuntalar un model econòmic gojosament desigual, ha fet tant de rebombori.

Seguir llegint Molta por però molt poca vergonya

Share

El regne de Logomàquia

Els cada vegada més extensos espais de la informació van atibacats d’arengues que, si es transformaren de sobte en fets, incendiarien el planeta de colp i volta, com si fóra un misto. Les mal anomenades tertúlies, els blogs, els fòrums i les columnes periodístiques adornen amb el seu verb rebel i la seua ideologia suposadament subversiva un flux de notícies convenientment controlat per instàncies que passen inadvertides. És un extremisme que, a banda de servir de camuflatge a la manipulació de les notícies, constitueix l’equívoca i aparatosa façana d’una docilitat i un entreguisme que s’acendra en la por i en la impotència. Aquestes proclames són com aquells exabruptes que en temps de foscor s’emetien només intramurs de la llar, o com els gasos que un expulsava en la intimitat de l’alcova i dels quals no quedava cap registre històric. Ara, escudats en un fals anonimat, els amollem als quatre vents donant-li a la tecla intro. Els altres amollen els seus i tots ens hi fem els sords.

boxWEB

Fer política ha acabat per significar parlar de política i poca cosa més. Vivim en una missa permanent, interpretant una litúrgia revolucionària eminentment retòrica, siga visual o verbal. Les seccions tradicionals de la premsa de paper han estat desbordades en passar als mitjans digitals per un discurs polític d’una superficialitat esbalaïdora, basat en la xafarderia, en el rumor, en la xicoteta peça d’actualitat, sempre efímera, en una espècie de crònica del cor de nines que parlen. Pensament previsible, simple, precipitat i fragmentari, punts de vista inamovibles, romanços prefabricats i absència d’arguments. I amb tot aquest enfitament, després de cada convocatòria electoral, quan passen els primers moments d’eufòria, a poc a poc ens adonem (hi ha a qui li calen trenta anys) que el que és realment important no es mou, que tota aquesta verborrea pretesament transformadora amaga una estratègia essencialment conservadora que deixa intactes els pilars de la situació.

Seguir llegint El regne de Logomàquia

Share