Sí que ens representen

Els aficionats al bon cine de terror ho saben molt bé. Perquè el monstre faça por, cal no mostrar-lo. Quan ho fas comença a decebre. Convé que les dimensions dels éssers fantàstics siguen desconegudes, tant les físiques com les morals, a fi que puguen expandir-se sense límits en la imaginació de l’espectador. En els negocis i en la política s’hi dóna un correlat aparentment invers. Un dirigent és millor valorat com més velada està la seua figura. La informació que ens hi arriba ha de ser insuficient perquè puguem dir que el coneixem bé. Els equips que s’encarreguen d’elaborar la seua imatge pública treballen en aquest sentit, i les nostres ments també, perquè necessitem a tota cosa sentir-nos subjugats.

hombotWEB

Després, molt sovint, per no dir sempre, descobrim amb sospitosa estupefacció que darrere d’aquell que créiem un gran home s’amaga un moniato. «Com un individu així ha aconseguit amassar tal fortuna?», solem preguntar-nos quan cauen les màscares i veiem que qui passava per ser un gran empresari és en realitat un ceballot. «Com a algú tan deshonest l’ha pogut votar tanta gent?», exclamem escandalitzats quan descobrim que tal polític és un vulgar xoriço malparlat, a banda d’un fava, perquè no s’adonava que l’estaven gravant. L’estupefacció dóna pas a un calfred quan veiem que el xoriço en qüestió és un dirigent amb poders literalment sobrehumans, que el fan capaç de determinar el destí de milions de persones, normalment en connivència amb aquells ceballots del món dels negocis que ho tenen tot i en volen més.

Tot i això, continuem creient en l’excelsitud d’aquells que ocupen un lloc superior al nostre, o actuant com si ho creguérem, perquè en el que no podem deixar de tindre fe és en el que anomenem «el sistema», la institucionalització de l’ordre jeràrquic que ens manté fermament agafats a l’asfalt mentre açò es mou de manera inexorable. Amb independència del seient que ocupem en aquest vehicle que s’anomena història, ens espanta pensar que al volant hi puga haver un incompetent, i per això ens neguem a imaginar tal eventualitat, per més que els fets demostren una vegada i una altra que el que sol ocórrer és molt pitjor: no anem enlloc, i anem cap a un destí tan imprecís guiats per quatre espavilats que estan ací gràcies a la potestat que els confereix la nostra por, la nostra incapacitat de fer ús de la llibertat, aquest atribut maleït.

La llibertat ens horroritza, com ja ha quedat demostrat àmpliament en períodes recents de la nostra història. «[Una] il·lusió comuna […] era considerar que homes com Hitler havien aconseguit apoderar-se del vast aparell de l’Estat només amb astúcies i enganys; que ells i els seus satèl·lits governaven únicament per la força nua, i que el conjunt de la població oficiava de víctima involuntària de la traïció i del terror. […] L’error d’aquests arguments s’ha tornat evident. Hem hagut de reconéixer que milions de persones, a Alemanya, estaven tan ansioses d’entregar la seua llibertat com els seus pares ho van estar de combatre per ella; que en compte de desitjar la llibertat buscaven camins per a defugir-la; que altres milions d’individus romanien indiferents…», això escrivia Erich Fromm en La por a la llibertat quan la segona guerra mundial tot just havia començat i encara no havia assolit tota la seua macabra esplendor.

Aquell rebuig de la llibertat, en el segle passat va portar a milions de persones a abraçar règims inequívocament tirànics, però ara mateix aquest mecanisme pervers adopta formes més subtils i al mateix temps més descarades. És curiós, però no casual, que ens entusiasme tant una forma de govern —el representatiu— en què el titular del poder polític, és a dir nosaltres, delega la seua sobirania en uns pocs testaferros, en uns pocs usufructuaris més ben dit. Som feliços donant-los àmplies prerrogatives perquè prenguen les decisions que ens afecten, perquè no volem prendre-les nosaltres mateixos, i clamem al cel quan aquestes decisions no són les esperades o quan, com ens passa una vegada i una altra, som obertament traïts. No hi ha tal traïció: ens fiquem en la trampa a soles, uns mitjançant l’autoengany i altres lúcids però arrossegats pel corrent. Ha ocorregut tantes vegades que és difícil continuar fent com que no ho sabem.

Sabem, perquè ho porten escrit en la cara amb llums de neó, que al capdavant de la deriva actual hi ha gent mesquina i danyosa, més curta de llums i més ampla d’ambició del que ens agrada imaginar. Massa precedents, massa micròfons oberts, massa documents incriminadors filtrats com per a no saber-ho. I, no obstant això, continuem mirant hipòcritament cap a un altre costat. Sabem —però no ho volem veure—, què està succeint amb el medi ambient, i a ningú se li n’escapen ja ni les causes ni les conseqüències. Sabem què han fet, què estan fent i què tenen intenció de continuar fent amb l’economia i amb els nostres drets socials. I estem perfectament assabentats de la infàmia de tints inequívocament feixistes que s’està cometent amb els mal anomenats refugiats, que no sorgeixen del mar com pareix, sinó d’una guerra neocolonial en què portem immersos durant dècades mesurables en milions de crims i apujant. I tot això ho estan fent «els nostres» representants. Sobre el paper, recordem-ho, el poder és del poble, ells tan sols el representen, són un humils servidors nostres, en això basen la legalitat dels seus actes.

No sols sabem tot això i més; també intuïm on condueix. Hem viscut al llarg del segle XX processos massa semblants per a fer-nos els desentesos. Però fem com que ens creiem per enèsima vegada les grans mentides que cobreixen la farsa, disposats a representar la pantomima de l’esperit virtuós ultratjat quan arribe el moment. Això, si aquesta vegada ens hi dóna temps, que no és del tot segur. L’aterridor de l’assumpte és adonar-se que aquests monstres són apoderats nostres. Aterridor en un doble sentit, per la dimensió de la seua maldat i perquè saber-ho ens retorna al punt de partida, a aquella por a la llibertat que odiem perquè ens posa en la tessitura d’haver d’actuar. I el cas és que no serveix de res fer una altra cosa sinó actuar.  Com va dir també Fromm el 1941, «el pensament que es deixe enganyar a si mateix, guiant-se pel desig, no ens ajudarà. I recitar fórmules optimistes resultarà antiquat i inútil com ho és una dansa índia per a provocar la pluja». Naturalment i per desgràcia, els fets li van donar la raó.

Share

3 pensaments sobre “Sí que ens representen”

  1. L’anàlisi és correcta, com sempre terrible en el teu cas, però assumix una premissa falsa: dius ‘sabem açò’, ‘sabem això altre’, fals, perquè potser ho saps tu, però no ho sap tothom, o només alguns pocs. Cal fer didàctica popular tots els dies, perquè hi ha coses que no sabem, altres que oblidem, tu i jo i la resta de mortals.

    1. Aquestes fórmules que assenyales solen ser recursos retòrics que precedeixen a una fal·làcia, és veritat. Però en aquest cas la convicció que la majoria ho sap és, precisament, la premissa i el nucli del raonament. Ho sabem, i tant que sí. A hores d’ara ja no podem dir que no. I això ens espanta perquè ens compromet moralment, perquè ens obliga a actuar i no n’estem disposats. Estic d’acord amb la necessitat de fer didàctica, però no tant assenyalant aquells fets que estan (molt) a la vista de tothom, com aquells que passen tan desapercebuts com un cuc solitari: la por a la llibertat de què parla Fromm, per exemple.

      1. De vegades els fets que estan més a la vista de tots nosaltres són els que més atenció mereixen, i de tant de veure’ls ja no els reconeixem cap valor. Un exemple visual: a força de veure les torres de Serrans, ja no apreciem la seua bellesa, o la Llotja, etc. Passa també amb els fets socials o fenòmens sociològics (més encara, estos encara ens passe més desapercebuts, encara els ignorem més, per això cal mirar i fer-los remirar detingudament). Els fets quotidians, en realitat, són importantíssims, perquè amb ells es construïxen els conjunts de fets històrics. El llibre de Fromm constata, encara que en el llenguatge de un psicoanalista social (un llenguatge assequible), uns fets més abstractes, psicologistes i, per tant, difícils de discernir a nivell individual o de vida particular, que és la que tots vivim. Potser els intel·lectuals posen massa l’accent en les abstraccions o idees pures i deixen de banda immerescudament els fets comuns, amb la qual cosa la didàctica es perd un poc pel camí.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.