La indústria memètica

Aquesta és una època loquaç. Això no vol dir que és eloqüent ni lluminosa. La major part del que s’hi enuncia és reiteració, els tòpics es mesclen amb els arguments, les mentides amb les veritats i allò que ha estat provat amb el que simplement se suposa. Són uns temps excel·lents per a aquells que supleixen la falta de talent amb retòrica, per als xarlatans, per als que suren gràcies a la seua facúndia, per als embolicadors, per als tocacampanes. Hi ha hagut èpoques en què tota aquesta gent ho ha tingut més difícil o en què ha hagut de conformar-se a fer ús de les seues habilitats davant d’un auditori limitat. Però aquest és un període històric en què les audiències s’han fet immenses, i estan constituïdes d’una banda per uns que tenen una por atroç a callar, perquè si ho fan igual deixen d’existir, i d’altra per uns a qui els espanta que ningú no els diga res, perquè temen que això els mene també a la desaparició. I així és com el món s’ha acabat omplint de soroll i els venedors de botzines s’han omplit les butxaques a la callada.

retrmultipleWEB

Ningú no dubta que Walter Benjamin tenia raó, però encara que ell ja intuïa el pro i el contra de la qüestió, segurament se sentiria alarmat si veiés les dimensions que ha assolit el fenomen que albirà en el seu celebèrrim assaig L’obra d’art a l’època de la seva reproductibilitat tècnica, publicat el 1936. «Amb l’expansió creixent de la premsa», hi deia, «una part cada vegada més gran de lectors va passar, ocasionalment per ara, a formar part dels qui escriuen. La cosa va començar en obrir-los la seua bústia la premsa diària; avui ocorre que a penes hi ha un europeu […] que no haja trobat alguna vegada l’ocasió de publicar una experiència laboral, una queixa, un reportatge o alguna cosa semblant. La distinció entre autor i públic està per tant a punt de perdre el seu caràcter sistemàtic […]. El lector està sempre disposat a passar a ser un escriptor […], aconsegueix accés a l’estat d’autor». Això era ja així en els anys trenta, i avui és més veritat que aleshores (1). Ara a tots se’ns brinda l’oportunitat de dir la nostra. Però alguna cosa falla quan el que fem, sobretot, és repetir idees alienes amb resultats si més no anodins. Dóna igual com és d’elevada una idea en origen: una banalitat mil vegades repetida no fa una genialitat, però una genialitat mil vegades repetida esdevé invariablement una banalitat. Fa temps que a les paraules els està passant com als antibiòtics, que estan perdent eficàcia de tant usar-les i d’usar-les tan malament.

Seguir llegint La indústria memètica

Share

L’obsessió monstruosa

El 16 de juny de 1816, Percy Shelley i la seua futura esposa, Mary Wollstonecraft Godwin, van visitar Lord Byron a Villa Diodati, la mansió que aquest últim havia llogat prop de Ginebra per a passar l’estiu. Un estiu estrany, perquè al llarg dels mesos anteriors, a l’altre costat del planeta, el volcà Mont Tambora havia llançat a l’atmosfera una quantitat ingent de cendra que va velar la llum solar i va posar el clima de cap per avall, de manera que, malgrat la proximitat del solstici estival, imperava el mal oratge. Aquell dia era tan inclement que els visitants no van poder tornar al seu hotel i van haver de quedar-se a pernoctar allí en companyia d’altres personatges il·lustres. Avui, molt probablement, haurien passat la vetllada veient un telenotícies darrere d’un altre, amb les seues interminables informacions sobre el temps, i després un parell de tertúlies en què s’hauria pontificat a crits sobre el tema. Però a ells, privats d’aquestes comoditats modernes, i acostumats a heure-se-les amb un avorriment que ara ens resulta inconcebible, no se’ls va ocórrer una altra cosa que imitar als protagonistes del Decameró, inventar-se històries i contar-se-les. Però si als personatges de Boccaccio els va pegar per posar-se calents els uns als altres contant-se impudícies, a aquests, profundament atacats a parts iguals per la morbositat romàntica i la revolucionària, els pegà per posar-se tètrics.

ninaWEB

Aviat farà 200 anys d’aquell dia i, per tant, del naixement de Frankenstein, perquè durant aquella trobada, qui acabaria dient-se Mary Shelley va concebre un dels mites moderns més celebrats. Aquella jornada ha estat objecte de nombroses recreacions. Es va ocupar del tema el valencià Santiago Posteguillo en el seu relat La noche en que Frankenstein leyó el Quijote, Gonzalo Suárez en la seua pel·lícula Remando al viento, o més recentment William Ospina en la seua novel·la El año del verano que nunca llegó. Però la més irreverent i divertida de totes fou la que va fer el director de cine James Whale en la seqüència d’inici de La novia de Frankenstein, en què Elsa Lanchester fa de Mary Shelley per a protagonitzar tot seguit a l’avortó vesànic que van intentar ficar-li en el llit al pobre paio apedaçat. Una xicota amb un pentinat ondulat i amb unes metxes que no hi ha aficionat que no recorde, i si algú encara no l’ha vist el reconeixerà de seguida, perquè va servir d’inspiració a una famosa política valenciana —gestora cultural diria ella que fou—, que es va fer una robusta pinta capil·lar molt semblant a la de la femella monstruosa. Però el tema d’aquestes línies és o vol ser un altre.

Seguir llegint L’obsessió monstruosa

Share

L’èxit, verdura addictiva d’arrel comestible

En una cerimònia de lliurament de premis no se celebra el triomf d’u, sinó la derrota de tots els altres. No es tracta de dir-li a un: «has triomfat», sinó de dir-los als altres: «vosaltres encara no». De la mateixa manera que hi ha un exèrcit de mà d’obra de reserva, n’hi ha un de fracassats que aspiren a ocupar aquests xicotets trons que, segons sembla, donen sentit a la vida. Les dues coses van lligades i són necessàries a fi que milions de subjugats s’esforcen cada dia en la direcció adequada. Se’ns indiquen diversos camins i cadascú, aparentment, tria el seu, però tots apunten a un espai entre la mortalitat i la immortalitat que s’anomena èxit. Ningú sap molt bé què és això. L’expressió que s’utilitza normalment, «obtindre èxit», dóna a entendre que és una cosa entre la divinitat i tu, i amaga el fet que l’èxit es concedeix, que el concedeixen, que és concedit. L’èxit té amo i s’assembla més a una safanòria que a qualsevol altra cosa, ja siga un producte de la nostra ment o de l’altra fàbrica de quimeres que hi ha a l’altre costat del nostre os frontal.

pescaWEB

Per això, assolir l’èxit depén de com enfoquem la nostra relació amb el poder, entés no tant com una cosa externa que ens sotmet d’una manera obertament sancionadora, com un combinat de principis morals i ideològics que ens governen des de dins. Depén de la nostra docilitat, perseverança, ambició, decisió, entusiasme, esperit de sacrifici, capacitat d’imitació, de persuasió, de seducció, de falta de vergonya o de sentit del ridícul… aquest conegut còctel d’habilitats que s’infiltra en el teixit social i actua com una substància estimulant i al·lucinògena alhora. Això és el que ens farà «irresistibles» i ens permetrà avançar entre els altres, que s’apartaran abatuts pel nostre ímpetu o subjugats pel nostre encant. És el que ens permetrà aproximar-nos a l’amo del pal de què penja l’abellidora hortalissa. I així podrem començar a estimular sense demora les seues zones erògenes més íntimes. Això és el que de veritat ens propiciarà l’èxit. Per molt que saltironeges no et faràs amb ella si no el complaus adequadament.

Seguir llegint L’èxit, verdura addictiva d’arrel comestible

Share

«Em manquen les paraules per a expressar-vos tot el que sent»

A A. Viana, que sap veure com balla l’humor entre els cremalls.

Mentre mitja humanitat sospira perquè li’n donen un, de tant en tant algú escenifica un clamorós estufit quan li és concedit un premi. Gràcies al seu poder mediàtic, queden en el record casos com el de Marlon Brando, que per a rebutjar un Oscar va enviar una índia a llegir un al·legat contra el tracte que Hollywood havia dispensat als natius americans. Menys repercussió va tindre la sòlida botifarra que feu George C. Scott, qui va rebutjar el mateix guardó dos anys abans (i per primera vegada en la història), al·legant que li l’havien donat per interpretar a la perfecció un personatge que detestava, el general Patton. Vet ací, resumit en una xicoteta anècdota, el drama existencial del titellaire. D’uns anys ençà, per aquestes andoles s’ha posat de moda refilar els premis a la cara dels manaires del ram per raons inequívocament marcades per l’actualitat. Pocs estan en contra dels premis mateixos, no hi veuen res de mal, la majoria està contra els qui els donen. Els entusiasma la conga però no els agraden els companys de ball. O saben que no són els més oportuns pel dir de la gent. Per això els pocs que els rebutgen solen donar raons de molt poca consistència, parlem clar.

writnjailWEB

Alguns, però, demostren una certa inspiració. Santiago Sierra, personatge de praxi polèmica però que com a mínim domina la teoria, el 2010 va rebutjar el Premi Nacional d’Arts Plàstiques perquè segons ell «instrumentalitza en benefici de l’Estat el prestigi del premiat». Aquest sembla un argument ben ensenderat, per bé que encara ho va expressar millor Sinclair Lewis noranta anys abans, quan va rebutjar el Pulitzer que li havia estat concedit per la seua novel·la Arrowsmith. Lewis considerava absurd que un llibre fóra declarat el millor de l’any. Sabía que era injust per excloent, però no ho va fer per això, sinó pel que hi havia d’adoctrinament en l’operació. Aquestes són algunes de les coses que va dir: «Tots els premis, com totes les distincions, són perillosos. Els que van darrere dels premis tendeixen a treballar no per una excel·lència intrínseca, sinó per una recompensa que és aliena a ella: tendeixen a escriure sobre tal cosa o eviten escriure sobre tal altra a fi de complaure els prejudicis d’un comité fortuït. I el premi Pulitzer de novel·la és particularment objectable perquè […] els seus termes són que el premi s’atorgarà “a la novel·la nord-americana publicada durant l’any que millor represente, en conjunt, l’atmosfera de la vida nord-americana i el model més excels de bonhomia i educació nord-americanes”. Aquesta frase, si és que significa alguna cosa —afegia Sinclair Lewis—, sembla voler dir que la valoració de les novel·les dependrà no del seu valor literari real sinó de la seua obediència al codi de bona conducta vigent». No sona gens malament. Algú s’adhereix? Abans d’alçar la mà tinguen en compte que quatre anys més tard Lewis va arreplegar el seu Nobel sense cap melindro.

Seguir llegint «Em manquen les paraules per a expressar-vos tot el que sent»

Share

Sí que ens representen

Els aficionats al bon cine de terror ho saben molt bé. Perquè el monstre faça por, cal no mostrar-lo. Quan ho fas comença a decebre. Convé que les dimensions dels éssers fantàstics siguen desconegudes, tant les físiques com les morals, a fi que puguen expandir-se sense límits en la imaginació de l’espectador. En els negocis i en la política s’hi dóna un correlat aparentment invers. Un dirigent és millor valorat com més velada està la seua figura. La informació que ens hi arriba ha de ser insuficient perquè puguem dir que el coneixem bé. Els equips que s’encarreguen d’elaborar la seua imatge pública treballen en aquest sentit, i les nostres ments també, perquè necessitem a tota cosa sentir-nos subjugats.

hombotWEB

Després, molt sovint, per no dir sempre, descobrim amb sospitosa estupefacció que darrere d’aquell que créiem un gran home s’amaga un moniato. «Com un individu així ha aconseguit amassar tal fortuna?», solem preguntar-nos quan cauen les màscares i veiem que qui passava per ser un gran empresari és en realitat un ceballot. «Com a algú tan deshonest l’ha pogut votar tanta gent?», exclamem escandalitzats quan descobrim que tal polític és un vulgar xoriço malparlat, a banda d’un fava, perquè no s’adonava que l’estaven gravant. L’estupefacció dóna pas a un calfred quan veiem que el xoriço en qüestió és un dirigent amb poders literalment sobrehumans, que el fan capaç de determinar el destí de milions de persones, normalment en connivència amb aquells ceballots del món dels negocis que ho tenen tot i en volen més.

Seguir llegint Sí que ens representen

Share