Lladres de memòria

En 1943, a partir d’una història de Hemingway, l’alemany Robert Siodmak va fer una pel·lícula titulada The Killers (en espanyol Forajidos), amb Ava Gardner i Burt Lancaster, que feia el seu debut cinematogràfic (en la foto, tractant de trencar el seu passat). Allí apareixien un parell de perdonavides taciturns i fanfarrons que no passaven desapercebuts a pesar del poc de temps que apareixen en pantalla. En 1964, Don Siegel feu un remake amb el mateix títol, que ací es va rebatejar com a Código del Hampa. La història era bàsicament la mateixa, però aquells dos perdonavides adquirien un protagonisme que no tenien en la versió anterior i es caracteritzaven, entre altres coses, per exhibir una notable loquacitat que els feia estranyament atractius. En 1994, Quentin Tarantino es va apropiar d’aquests dos personatges, els va estilitzar a la seua manera, fins a la caricatura, i els va utilitzar com a fil conductor d’una història que contenia velades referències a la història original i escenes que «homenatjaven» les dues anteriors, de les quals heretava, a més, una estructura complexa i aparentment caòtica.

KillerWEB

La majoria dels espectadors que eixien de veure Pulp Fiction ho desconeixien tot dels avantpassats de John Travolta i Samuel L. Jackson, els assassins xarraires que tant els havien fascinat. Tarantino ha continuat explotant la fórmula fins a la sacietat, i els seus fans el consideren un geni sense precedents. El més curiós és que, encara que han sentit dir que el cineasta és un cinèfil empedreït i que el seu cine està ple de referències a obres del passat, en general no pareixen mostrar interés per conéixer-les de primera mà, i els que el mostren no tenen a penes possibilitats de satisfer-lo perquè, amb tanta morralla com circula, són difícils de trobar, i molt més difícil és topar amb elles dins de la programació habitual de cines i televisions.

Casos semblants es poden citar en els camps de la literatura o de la música. En l’àmbit de la cultura, i també en el de la política —cultura portada a l’acció—, hi ha arbres genealògics arrancats d’arrel, mutilats o empeltats de mala manera. Entre l’ahir i l’avui algú ha cavat una fossa molt ampla i profunda que pocs fan l’esforç de travessar. Algú ens està forçant a viure sense equipatge en un present orfe i amb les esperances posades en un futur incert. No volen que mirem cap al passat, volen que mirem cap a un futur que és el carrer on ells planten els seus aparadors i anuncien la seua mercaderia.

Entre les moltes indústries que no estan inscrites en el registre mercantil, però que són essencials perquè el model continue funcionant, la de la desmemòria ocupa un lloc destacat. Aquest model de societat necessita vendre el mateix a cada generació, i per a aconseguir-ho ha de fer creure que és nou. Cal que el jove que creu estar inaugurant el món compre entusiasmat el mateix que van comprar els seus pares com si estigués acabat d’inventar i, sobretot, com si fos una cosa que els diferencia substancialment de generacions anteriors. La suposada necessitat de matar el pare o la mare, formulada per la psicoanàlisi, ha demostrat ser un mite excepcionalment rendible. Cada missatge comercial duu, de manera més o menys dissimulada, una dosi d’enfrontament generacional incentivat. Es tracta de portar els complexos d’Èdip i d’Electra fins a les últimes conseqüències. No sols volem matar els nostres progenitors particulars, sinó tot el que ens precedeix, perquè és l’única manera de ser originals. I ja s’han encarregat que ser originals —creure-s’ho— siga un tret identitari essencial. Volen que visquem al dia, enfront del buit espantós que ells creen i omplin amb merda. Cara i dolenta, agrejada.

Incapaços de comprendre el passat, imaginem a aquells que s’havien d’enllumenar amb un ciri per a contar-se contes ingenus entorn de la seua flama, o que per a escoltar música de tant en tant havien de seure al voltant de l’únic membre del clan que sabia tocar la guitarra, i sentim pietat. Ens costa d’entendre com podien viure en aquelles condicions. Els compadim perquè no han pogut conéixer l’iPod. El temps que ens ha tocat viure és millor que aquell perquè tenim aquest i altres trastos que ens semblen imprescindibles. Com ha pogut la humanitat arribar fins ací sense tot això? Però, tot i considerar-nos tan afortunats, la nostra felicitat és incompleta, perquè envegem als que gaudiran d’invents encara «millors».

Tot envelleix a una velocitat demencial, que impossibilita el gaudi darrere del qual correm com a llebres. Sobre nosaltres, sobre la nostra identitat de consumidors, identificats amb el concepte fugaç de novetat, es practica una variant especialment perversa de l’obsolescència programada, la mateixa que s’aplica als enginys electrònics i els productes culturals que ambicionem i que equivalen als espillets sense valor amb què els antics exploradors colonialistes enganyaven els natius. Perquè, a més, l’abundància i l’accessibilitat de productes culturals no pareixen haver propiciat salts qualitatius destacables, si no és cap arrere. Ni tan sols per part dels qui, com Tarantino, han explorat a fons aquest cabal. Quan un torna a veure la primera versió de The Killers, té la impressió que han passat setanta anys debades. O que han transcorregut al revés. Pel que sembla, la qüestió no és tant la quantitat d’informació com l’ús que se’n fa. Però això, que és l’anvers de l’assumpte, es mereix un capítol a banda.

Share

2 pensaments sobre “Lladres de memòria”

  1. Cal afrontar els clàssics: en ells trobarem tots els temes i aspectes que han représ els artistes posteriors. I cal fer-ho sovint en formats ‘antics’: la pantalla de la filmoteca, la sala del museu, el llibre de paper enquadernat… tot limitant el temps d’afrontar la pantalla de l’ordinador o del mòbil d’última generació ( açò no deixa de ser un comentari d’un individu de certa edat que es qüestiona alguns ‘aspectes’ de les formes de vida actuals).

    Moltes gràcies, Joan, pels teus articles, que llig amb interés i gust, amb les idees dels quals m’identifique i que reenvie a persones estimades.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.