Allò que amagava la boina

A finals dels seixanta del segle passat, la boina era una peça relegada a l’àmbit rural i clarament en desús. Però en 1967, Laulhere, el més gran fabricant de boines de França, es va fer la barba d’or gràcies a un auge sobtat i inesperat de la demanda. La boina s’havia convertit de la nit al dia en una peça chic, eminentment urbana i femenina. El que no havia aconseguit el Che Guevara amb els homes, ho havia fet Faye Dunaway amb les dones en posar-se una boina per a interpretar a Bonnie Parker en Bonnie & Clyde. Aquella pel·lícula va inaugurar una tendència inesperada, tant en el cine com en el prêt-à-porter. Rescatava un gènere que feia molt que es considerava esgotat, les històries de gàngsters que havien omplit les pantalles en els anys de la depressió. Una pel·lícula, que aparentment sorgia a repèl, va iniciar un filó que s’estén fins a Els Soprano, passant per El Padrí i un bon grapat de pel·lícules oblidades. I, sobretot, es va situar en el punt de partida d’un fenomen molt més profund i prolongat que ara mateix està arribant el seu zenit.

BonnieWEB

Des de llavors, la moda no ha deixat de mirar enrere. Va començar a rescatar vestits que pertanyien al passat recent, a donar-los unes quantes puntades suposadament modernitzadores i a posar-los una altra vegada en el carrer. El contrast amb la moda futurista que havia dominat els 60 fou enorme. En la música va passar un altre tant. L’èxit de Bonnie & Clyde va coincidir amb la revitalització del folk. A Espanya, on ja vivíem instal·lats permanentment en aquest corrent, va derivar directament en la moda camp, obertament kitsch, amb el ressorgiment del cuplet i la cançó melòdica a càrrec de Lilian de Celis i alguns jubilats, com ara Jorge Sepúlveda, Bonet de San Pedro o Antonio Machín, que gràcies a això es van poder renovar la dentadura.

Per la mateixa època, les arts plàstiques també es van lliurar a tasques de reciclatge a través del pop i les seues variades manifestacions. No sols es van dedicar a furgar en la iconografia popular; també ho van fer en les avantguardes d’entreguerres, amb actituds que anaven des de l’obsessió exegètica a un descarat oportunisme falsament revolucionari. El món pareixia haver-se encorbat acrobàticament per a començar a devorar-se a si mateix. Per a què desllomar-se inventant res, si teníem l’andana plena de trastos que encara podien ser de profit.

Els hippies, mentrestant, miraven cap a altres cultures. Passaven per ser uns desagraïts, uns xiquets malcriats, crescuts en l’abundància, que no tenien ganes de treballar. Igual que els del maig de París, uns altres fills de papà que es dedicaven a escriure moniatades en les parets, en comptes d’afanyar-se a acabar la carrera i posar-se a treballar en la fàbrica del pare, que era per al que estaven cridats (com es va demostrar en molts casos). La veritat és que els uns i els altres, i altres radicals de boca i guitarra que vindrien després, estaven actuant com aquests animalets del bosc que detecten el foc abans que ningú i arranquen a córrer encara que no sàpiguen cap a on.

Hi havia també els que detectaven l’olor de socarrim i tractaven de fer-se amb una brúixola. S’estava produint l’auge de la consciència ecològica i l’aparició de l’activisme ecologista. És quan sorgeix Greenpeace. L’anomenada crisi del petroli del 73 —que havia començat prou abans, en 1967 precisament— posava en dubte un model productiu enormement destructor. Pareixia que estava al seu punt àlgid, però els que coneixien el percal sabien què significava això: que a partir d’aleshores les coses no farien més que complicar-se. Durara el que durara, tota aquesta productivitat basada en el petroli ja no podria donar molt més de si, i el que vindria després, a banda que caldria netejar molta porqueria, ningú no ho sabia (i a hores d’ara seguim sense saber-ho).

Per si de cas, el neoliberalisme s’estava armant i fent experiments sagnants en llocs especialment vulnerables com Amèrica Llatina. Mentre la consigna Yankees go home! recorria el món, des de Vietnam a Xile, uns quants anaven implantant les bases del capitalisme financer, acumulant pagarés obtinguts mitjançant joc brut, trampes i extorsions. Deutes que, en el moment adequat, els permetrien acumular tota la riquesa creada al llarg d’un segle que s’havia accelerat de manera demencial des del moment que va començar a esnifar gasolina. És llavors, per cert, quan comença a gestar-se ací (i a Alemanya) la futura Transició espanyola, amb les seues privatitzacions i els seus processos desreguladors. Potser la Transició no fou tant política com econòmica, si és que aquests dos conceptes són separables.

Tots aquests fenòmens es donen gairebé simultàniament. És un exemple de la quantitat de coses que pot destapar una boina, la de Bonnie Parker en aquest cas. El que per a uns començava a ser una certesa, per a altres era una intuïció que esdevenia estètica nostàlgica. Els que portaven la comptabilitat i tenien la capacitat de fer projeccions de futur s’estaven preparant per al gran hivern que s’acostava. Els altres celebràvem i continuem celebrant, sense saber molt bé per què, com de bé ens ho havíem passat fins llavors.

A la gent —convinguem que la gent som tots els cridats a patir la història, no a fer-la, encara que ens ho facen creure—, no ens és dat accedir a les interioritats dels grans processos que determinen el curs dels esdeveniments, aquests que solen tindre noms composts, com ara macroeconomia o geoestratègia. Com a màxim, ens és permés observar els símptomes, i ben sovint patir-los. Amb tot, a pesar de la ignorància a la qual estem condemnats, amb un poc de perspicàcia —pensant malament, més que més—, podem acabar endevinant de què va la cosa. Però quan se’ns encén la llum ja sol ser massa tard, nosaltres estem xuclant-nos els mocs amb un fusell en la mà, defenent no se sap què, i els que treballen en el ventre de la bèstia ja són en una altra cosa.

Share

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.