Patrimoni? Quin patrimoni?

«Polítics valencians recolzen la candidatura de les Falles com a Patrimoni de la UNESCO amb “selfies” i missatges en xarxes.»
EUROPA PRESS 20/03/2016

Provem de veure-ho d’aquesta manera. Després d’un acte d’exaltació i d’una arenga multitudinària que remeten a les imatges esglaiadores que apareixen en Triumph des Willens, de Leni Riefensthal, uns grups organitzats prenen la ciutat amb disciplina militar. Omplin de barricades els carrers impedint el decurs normal de la vida quotidiana, dificultant la mobilitat dels ciutadans i el tràfic de mercaderies. Piquets uniformats i en formació recorren els barris sense cap altra finalitat aparent que lluir la figura i fer ostensible el seu poder. Pertot i tothora fan un ús intensiu d’artefactes explosius, alguns d’un gran potencial destructiu. Instal·len potents megafonies per les quals emeten nit i dia càntics rituals i cançons de moda apegaloses, sofisticada tortura psicològica que ha estat emulada pels esbirros de Guantánamo. Planten enmig de les places enormes trastos al·legòrics d’un gust estètic dubtós, que ofén els esperits mitjanament cultivats. Els seus missatges són insubstancials, però compleixen una gens subtil missió adoctrinadora.

tracaWEB

Gran part de la població resident fuig si pot. Una altra part, no menys nombrosa, passa provisionalment a la clandestinitat. La ciutat s’ompli de forasters audaços i curiosos que s’integren temporalment en l’aldarull, encara que no troben lloc on pixar. Els avalotadors s’aquarteren en carpes i plantes baixes i es lliuren al menjar, a la beguda i al karaoke. Com són addictes a un aliment pesat, consistent en un pessic de massa de farina amerat en oli i arrebossat en sucre, la ciutat s’ompli d’una olor de fregitel·la que tomba els estómacs més delicats. La quantitat d’escombraries que es genera ronda les deu mil tones. El nivell habitual de diòxid de nitrogen en l’aire es duplica. El fum de pólvora amb què s’embriaga aquesta gent conté elements altament tòxics. Quan, després de més de tres setmanes decideixen alçar el setge, boten foc a enormes masses de poliestiré, convertint la ciutat en una gran pira que desprén un núvol immens i deleteri. Els incendiaris i les seues víctimes l’aspiren amb avidesa abans que el vent el repartisca equitativament per tot el planeta.

Seguir llegint Patrimoni? Quin patrimoni?

Share

La deessa sarcàstica

A F. Bayarri

El nou eslògan d’una famosa cadena d’artefactes electrònics, a la que cal agrair com d’explícit és sempre el seu màrqueting, apel·la ara al poc que costa ser feliç. El seu eslògan anterior deia, si fa no fa, que en les seues botigues no compraven els tontos. Ara els que no compren allí són els infeliços, només hi compra gent feliç o que malda per ser-ho, res no importa que tinguen pinta de borinots, si jutgem pel seu anunci. El món de la publicitat és ja el món de la idiòcia psiquiàtrica: gent feliç gràcies a un paquet de pipes, gent feliç gràcies a una compresa, gent feliç gràcies a una pizza, gent feliç gràcies un corró per a llimar-se els talons, gent feliç gràcies a una rodanxa de fuet…, gent feliç, en definitiva. No importa gràcies a què. El 99% dels anuncis que veiem al cap del dia, diguen el que diguen, venen només un producte: felicitat. La demanda deu ser enorme perquè l’oferta siga tan massiva.

alegriaWEB

Per a elaborar els seus missatges, els professionals del màrqueting pentinen la vida humana buscant rastres de felicitat en estat salvatge, i quan la troben la capturen i l’envasen. Fan conserva amb ella. Quan pesquen una imatge com la de dalt, li fiquen color, li afegeixen una melodia apegalosa i un sil·logisme assequible amb un producte encastat en una de les seues proposicions, i ja tenim una ració de felicitat enllaunada i a punt per a la venda. Han canviat de tal manera la nostra percepció, que quan veiem aquesta mare i el seu fill exhalar alegria a l’uníson ens preguntem què ens volen vendre. I ens decep adonar-nos que estem davant d’una vulgar foto familiar, que ací només hi ha un goig de viure senzill, primari i no venal, perquè ens quedem sense saber on el podem adquirir.

Seguir llegint La deessa sarcàstica

Share

Allò que amagava la boina

A finals dels seixanta del segle passat, la boina era una peça relegada a l’àmbit rural i clarament en desús. Però en 1967, Laulhere, el més gran fabricant de boines de França, es va fer la barba d’or gràcies a un auge sobtat i inesperat de la demanda. La boina s’havia convertit de la nit al dia en una peça chic, eminentment urbana i femenina. El que no havia aconseguit el Che Guevara amb els homes, ho havia fet Faye Dunaway amb les dones en posar-se una boina per a interpretar a Bonnie Parker en Bonnie & Clyde. Aquella pel·lícula va inaugurar una tendència inesperada, tant en el cine com en el prêt-à-porter. Rescatava un gènere que feia molt que es considerava esgotat, les històries de gàngsters que havien omplit les pantalles en els anys de la depressió. Una pel·lícula, que aparentment sorgia a repèl, va iniciar un filó que s’estén fins a Els Soprano, passant per El Padrí i un bon grapat de pel·lícules oblidades. I, sobretot, es va situar en el punt de partida d’un fenomen molt més profund i prolongat que ara mateix està arribant el seu zenit.

BonnieWEB

Des de llavors, la moda no ha deixat de mirar enrere. Va començar a rescatar vestits que pertanyien al passat recent, a donar-los unes quantes puntades suposadament modernitzadores i a posar-los una altra vegada en el carrer. El contrast amb la moda futurista que havia dominat els 60 fou enorme. En la música va passar un altre tant. L’èxit de Bonnie & Clyde va coincidir amb la revitalització del folk. A Espanya, on ja vivíem instal·lats permanentment en aquest corrent, va derivar directament en la moda camp, obertament kitsch, amb el ressorgiment del cuplet i la cançó melòdica a càrrec de Lilian de Celis i alguns jubilats, com ara Jorge Sepúlveda, Bonet de San Pedro o Antonio Machín, que gràcies a això es van poder renovar la dentadura.

Seguir llegint Allò que amagava la boina

Share

Lladres de memòria

En 1943, a partir d’una història de Hemingway, l’alemany Robert Siodmak va fer una pel·lícula titulada The Killers (en espanyol Forajidos), amb Ava Gardner i Burt Lancaster, que feia el seu debut cinematogràfic (en la foto, tractant de trencar el seu passat). Allí apareixien un parell de perdonavides taciturns i fanfarrons que no passaven desapercebuts a pesar del poc de temps que apareixen en pantalla. En 1964, Don Siegel feu un remake amb el mateix títol, que ací es va rebatejar com a Código del Hampa. La història era bàsicament la mateixa, però aquells dos perdonavides adquirien un protagonisme que no tenien en la versió anterior i es caracteritzaven, entre altres coses, per exhibir una notable loquacitat que els feia estranyament atractius. En 1994, Quentin Tarantino es va apropiar d’aquests dos personatges, els va estilitzar a la seua manera, fins a la caricatura, i els va utilitzar com a fil conductor d’una història que contenia velades referències a la història original i escenes que «homenatjaven» les dues anteriors, de les quals heretava, a més, una estructura complexa i aparentment caòtica.

KillerWEB

La majoria dels espectadors que eixien de veure Pulp Fiction ho desconeixien tot dels avantpassats de John Travolta i Samuel L. Jackson, els assassins xarraires que tant els havien fascinat. Tarantino ha continuat explotant la fórmula fins a la sacietat, i els seus fans el consideren un geni sense precedents. El més curiós és que, encara que han sentit dir que el cineasta és un cinèfil empedreït i que el seu cine està ple de referències a obres del passat, en general no pareixen mostrar interés per conéixer-les de primera mà, i els que el mostren no tenen a penes possibilitats de satisfer-lo perquè, amb tanta morralla com circula, són difícils de trobar, i molt més difícil és topar amb elles dins de la programació habitual de cines i televisions.

Seguir llegint Lladres de memòria

Share