La història més gran que s’ha contat mai

L’escena és recordada i celebrada. José Isbert, alcalde de Villar del Río, pren la paraula des del balcó de l’ajuntament, davant de la plaça abarrotada. És llest i vehement, però una mica limitat d’expressió: «¡Vecinos de Villar del Río, como alcalde vuestro que soy os debo una explicación, y esa explicación que os debo os la voy a pagar!», diu i entra en bucle: «¡Y yo, como alcalde vuestro que soy os debo una explicación…!», repeteix diverses vegades. Llavors, Manolo Morán, un experimentat agent artístic que està al seu costat, l’interromp i pren la paraula: «Déjeme a mí… Yo no sé si os habréis enterado todavía de que el señor alcalde os debe una explicación», diu dirigint-se a la gentada, «pero si no os habéis enterado, aquí estoy yo para deciros que no solamente os debe eso, sino una gratitud emocionada por el respeto, entusiasmo y disciplina con que habéis acogido sus instrucciones, demostrando con ello el heroísmo sin par de este noble pueblo…». L’alcalde intenta parlar de nou i arranca amb el mateix embarbussament d’abans, però el representant d’espectacles folklòrics, amb la seua immensa barra, li torna a arrabassar la paraula. La seua retòrica és torrencial, arravatada, convençuda i convincent: «La explicación que os debe el señor alcalde es innecesaria», els venta als presents que són el poble en massa, «porque vosotros sois inteligentes y despejados, y sobre todo nobles y bravos». I després d’un enfilall d’adulacions d’aquest estil els promet, empenyorant la seua paraula d’honor, que si col·laboren i fan el que se’ls demana aviat tindran la lluna en un cabàs. L’alcalde no se sent ofés per haver estat interromput. Ben al contrari, en un moment determinat no pot refrenar el seu entusiasme: «¡Muy bien!», exclama.

emmascaratWEB

Només un dels veïns ha gosat discrepar, però el seu parlament irat no ha aconseguit fer mossa en els romanços del faranduler, perquè contenien un conte reeixit que feia que tot el que estaven fent, i també tot el que eren i al que aspiraven, tinguera sentit. Era una explicació obsequiosa, il·lusionant i prometedora, amb un final feliç d’aparença versemblant. I contra relats tan suggestius no es pot lluitar només amb la indignació. Aquest dissident sembla un salmó de mig pam intentant remuntar a bots les cascades de Niàgara. No obté cap assentiment, i en fer mutis, la seua breu intervenció és despatxada per l’alcalde amb un argument ad hominem, desqualificador però generós i condescendent: «No hay que hacer caso del bueno de don Luís, que ya sabéis que se enfada por todo». I per si a algú li havia quedat cap dubte, l’enredador que té al costat afegeix: «¡Y a quien yo convenceré, con cuatro palabras, de que está completamente equivocado!». És a dir, que si tu, el de la boina, t’has cregut el que acaba de dir aquest paio, també vas errat. L’escena acaba amb víctors i un suport general als plans de les autoritats, fins i tot per part dels qui no han entés res, que, si es jutja per les expressions, en són un bon grapat. Però l’entusiasme de l’orador, el prestigi que li confereix estar en el balcó, i l’embriagadora sensació que senten els de la plaça pel sol fet de ser-ne molts, dissipen qualsevol dubte, converteixen la ignorància en certesa.

Bienvenido Mr. Marshall mereix estar entre les grans obres de la història del cine només (però no únicament) per aquesta peça de pedagogia política. La seqüència transcorre en 1953, però s’alimenta de l’experiència acumulada al llarg de segles de frec amb els poders, i és més perspicaç, té més mala llet i manté la vigència millor que moltes pel·lícules que passen per ser explícitament subversives.

A aquest costat de la pantalla, el mecanisme era el mateix però estava ocult. Les autoritats deien de memòria el que els xarlatans els escrivien prèviament i els reescrivien sobre la marxa segons com anava la cosa. Es tracta d’una associació delictiva que no ha deixat de perfeccionar el seu modus operandi des dels orígens de la història. A hores d’ara, porten un negoci de dimensions planetàries, han incorporat a la seua indústria de l’enganyifa la major part dels mitjans de comunicació de masses del món i tenen en nòmina a molts que haurien de qüestionar el relat oficial, però que en lloc de desmuntar-lo es dediquen a escriure’l, a exercir de sipais de la ploma, el micròfon o la càmera, a fer de victimaris dels seus conciutadans o de beneïts del cabàs sense més. Es mouen entre la indecència i la idiotesa, una incògnita que es resol consultant el seu salari, tant el monetari com el mental.

El món és, ara mateix, una immensa narració cada vegada més alambinada, una faula que ocupa tot l’espai existent i que, per tant, és indestriable de la realitat. Està farcida de mentides notòries i mitges veritats apuntalades amb falques i paraules talismà que apareixen i desapareixen, com els fets a què al·ludeixen, que es magnifiquen o es minimitzen, de què se’n parla a crits o xiuxiuejant, l’ús i significat de les quals —si és que en tenen—, va canviant segons convé. És una història de què tots formem part, com a comparses majorment, contada a l’uníson per un nombre incalculable de veus nervioses, accelerades, que pareixen sorgir de tots els porus del planeta, dels seus albellons més ben dit, que s’entrecreuen i mesclen en un confús guirigall que fa molt difícil la tasca d’orientar-se.

És un aldarull on hi ha menys dissonància que no sembla, on les veuetes discrepants, per molt que es multipliquen, segueixen perdent-se, i els missatges que llancen els entabanadors i els seus i les seues coristes s’acaben imposant, perquè la seua veu és molt més nítida i potent, i en les seues arengues troben eficaç acomodament les pors i els interessos —sovint contraposats— d’una massa ingent d’individus que proclamen el seu amor a la veritat, però secretament prefereixen l’engany complaent a l’evidència incòmoda.

Share

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.