De què no parlarem demà

Demà serà notícia… és una secció recurrent que mai no ha fet fortuna en els mitjans, una mala idea per diverses raons. D’una banda, perquè equival a un spoiler, el que déiem esbudellar la notícia quan parlàvem valencià. D’una altra banda —i potser això és el que la fa més incòmoda—, perquè posa de manifest el caràcter previsible de l’actualitat. De ser sinònim de «temps present», la paraula actualitat ha passat a designar, sobretot, «les coses que interessen ara, de què se’n parla ara». Es tracta d’una evolució semàntica substancial. Substitueix el present per la seua aparença. L’accepció triomfant, a més, obvia una cosa fonamental, i és que les coses no atrauen l’atenció de la gent si ningú no li les posa davant dels nassos. Això és el que fan els autodenominats mitjans de comunicació de masses (ells prescindeixen d’això de les masses, perquè lleva molt de glamur), que són alguna cosa més que mitjans, per més que s’entesten a presentar-se com uns humils missatgers.

llegintWEB

Els missatgers tenen bona premsa. Sobre ells s’ha abocat molta compassió. Matar el missatger, arremetre contra ell és un tabú tan arrelat com sospitós. Correspon a la idea que el missatger sempre és innocent, un manat, com els seus avantpassats els coloms des dels temps de Noé. És una idea a revisar, sens dubte. Si més no, abans de deixar que marxe el missatger caldria examinar la mercaderia que ens ha dut. Ens emportaríem més d’una sorpresa. Com és ben sabut, segons l’opinió d’alguna gent aprensiva els coloms són rates amb plomes que van carregades de gèrmens. Exageracions insidioses. Però sí que sembla inevitable que qui fa de mitjancer entre allò que succeeix i els que estan destinats a saber-ho, acabe decidint què mostrar i com fer-ho, o que aprofite el viatge per a portar altres coses a banda de les que declara. Fins i tot pot caure en la temptació de fabricar ell mateix el que repartirà, amb la qual cosa, d’innocent missatger res de res.

Entre els fets i la notícia hi ha molta distància. De vegades tanta com la que hi ha entre la realitat i la ficció. L’actualitat, quan arriba al consumidor, és un producte vell i gastat. Ve ple de ditades. I sobretot ve revestit d’un caràcter imperatiu molt molest. És això del que cal parlar nolens volens, és a dir, per collons, això del que t’has d’assabentar tant si vols com si no vols, una cosa que ens encalça allà on anem. Com ara les xuminades que ha dit un pardal —mascle o femella— de qui ja coneixes massa bé el refilet, que esdevenen una lletania que t’has d’empassar en nom del dret a ser informat, que tal com ho conceben la majoria dels mitjans no és que siga un dret —gràcies!—, és una obligació, part integrant del nostre ranxo quotidià, com tot el que ens cal fer per a guanyar-nos la vida, siga reposar mercaderies en el lineal, siga desembossar canonades. I ara, a més, si no vols que et castiguen sense tablet, has de prendre part activa en la cerimònia i enviar, tuitejar o penjar «la notícia», perquè la comunicació —al·leluia!— és un acte compartit. I què més?

Informativament parlant, ací tots mengem el menú del dia. Per a menjar a la carta t’has d’espavilar. Per això tindria més èxit una secció anomenada De què no parlarem demà. Així resultaria més fàcil buscar-se la vida per a menjar variat. Però aquesta és una secció que fins ara no se li ha acudit a ningú, amb la quantitat de material que tindrien per a omplir-la. Els periòdics estan plens a vessar de matèria obscura, i l’actualitat està ací per a tapar-la amb la seua brillantor. Aquests buits són tan grans que els mitjans sovint han de revestir-se amb la indumentària del clown perquè no es note tanta vacuïtat, aquesta clamorosa absència de substància. S’empren moltes energies a inflar banalitats. I entre riallada i riallada ens la claven a traïció. I la majoria tan contents. El que ens porta a la sospita que som sexualment passius i força viciosos.

En la mesura que tots els mitjans parlen sobre el mateix i parlen del mateix, diuen les mateixes coses. Això sí: adapten el seu discurs al gust de la seua parròquia particular. Hi ha mitjans falsament subversius que es dediquen a excitar els baixos instints del seu públic, però sense alterar mai res de substancial —fixeu-vos bé i veureu—, i n’hi ha de genuïnament conservadors que es dediquen al que els és propi, a apuntalar obertament i sense reserves la ideologia i, sobretot, la praxi dominant, que és el que compta al cap i a la fi. El model és plural o no serà. Mitjançant el to, el llenguatge i l’ús de certs senyals que només entenen iniciats i sequaços, els mitjans respectius s’encarreguen que les seues parròquies seguisquen ben compartimentades, que no es mesclen. Així, amb un bon massatge, cadascú al seu gust, és més fàcil entregar-los el missatge únic.

Paradoxalment, són els mitjans especialitzats, locals o sectorials —minoritaris en tot cas; independents seria dir massa—, els únics potencialment capaços de fer que augmente la diversitat informativa, perquè són els únics que, a còpia d’insistir en un aspecte concret de la realitat, o de mostrar-la des d’una perspectiva diferent, poden acabar canviant la percepció que tenim d’ella. Paradoxalment també, són els mitjans generalistes els autènticament monotemàtics. Ells trituren aquesta diversitat informativa i la converteixen en una polpa que sempre té, si fa no fa, els mateixos nutrients bàsics. Les diferències de sabor no canvien la composició nutricional.

Quina opció li queda a aquell a qui li fastigueja tota aquesta menjussa? Li queda la cerca esgotadora d’informacions que no tinguen propietats vermífugues o, millor, la desconnexió purificadora. Qui ha fet la prova ho sap: després d’una setmana sense mirar un diari ni que siga de reüll, sense escoltar la ràdio, sense veure la televisió, sense guaitar la internet (tasca heroica, a hores d’ara), sense obrir el WhatsApp, un continua sent sorprenentment igual a si mateix, no li passa res. I sobretot veu que res, absolutament res de substancial ha canviat. Potser és perquè l’obsessió que estiguem permanentment informats forma part d’un complot fenomenal per a evitar, precisament, que res no canvie. Té tota la pinta de ser això.

Share

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.