Culpables

Segurament, en tota la història de la humanitat no hi ha hagut un invent tan pervers com el del pecat original. Potser és la gesta cultural més extraordinària, rendible i determinant que hi ha hagut mai. Això de convéncer-nos que naixem ja culpables és una obra mestra de l’enginyeria ideològica. Bona part de la nostra cultura es fonamenta en aquesta argúcia. La identitat europea té unes arrels cristianes? I tant que sí. I han penetrat fins a les capes més profundes del seu teixit racional. Ens sentim en deute permanent amb el món, i sentim la necessitat de netejar la nostra ànima cada dia, com fem amb el vàter. La propina que donem de tant en tant en els semàfors substitueix el pal de fregar i el lleixiu, però res no és tan eficaç com pagar regularment la nostra quota a alguna ONG. S’expia millor així, a cegues. Evita haver de prendre decisions morals, valga la redundància. Que altres s’encarreguen de donar un bon ús al meu euro, no feu que em calfe el cap.

xengabiatWEB

I de què ens sentim culpables? Del que ells vulguen. Excepte cinc milions de paisans que van al parc a tirar dacsa als coloms (o a robar-los-en, segons quin siga el seu grau de desesperació), ens passem la vida anant de casa al treball i del treball a casa, respectant les normes de trànsit i sense xafar una formiga. I al cap dels anys ens morim, la cosa no dóna per a més. Però som culpables per complicitat o per delegació. El telenotícies s’encarrega de dir-nos quin és el nostre pecat del dia i quins ens queden encara per purgar, i les diverses organitzacions benèfiques s’encarreguen d’indicar-nos les vies per a fer-ho. Tot això ens converteix en uns éssers reactius, que és una cosa ben trista. Fem el bé no perquè ens faça feliços fer-lo, no com un acte positiu, d’afirmació individual, sinó per a compensar el mal que fem col·lectivament, més exactament el mal que fan uns quants en nom de tots nosaltres i del nostre hipotètic benestar. Es pot parlar de tota una indústria de la culpa, que ens dóna l’oportunitat de recuperar la felicitat que ella mateixa s’encarrega d’arravatar-nos. A la majoria la culpa ens encaixona, ens impossibilita d’anar cap avant o cap arrere, però facilita el camí a uns pocs que no han sentit un remordiment en la seua vida.

Hem deixat que altres prenguen el control de les nostres consciències, i aquest és el principi de tota alienació. Els mitjans d’informació, les ONG, els publicistes han pres el relleu dels sacerdots, que segueixen ací i es reparteixen amb ells el negoci. Tal com aquests últims han fet tota la vida en règim de monopoli, ens imposen codis de conducta suposadament universals que substitueixen l’ètica individual. Ens diuen què hem de sentir, què fer i com fer-ho; ens han alliberat de l’obligació de decidir, i això ens està convertint en uns invàlids morals. Dubtem davant de la tessitura de fer-li una almoina a un pobre que ens mira als ulls, però no dubtem a fer-li-la a una organització que no sabem què fa, en un país que ni tan sols sabem on està, per a pal·liar els efectes d’un conflicte que no entenem. Paguem la nostra quota però no sabem molt bé per què ni perquè, i a més ens atrevim a censurar a qui no ens imita, ja que col·laborar amb una organització «solidària» ens situa en una posició privilegiada dins de l’escala de valors que ens han venut. També ens han fet missioners de la culpa.

Però, organització solidària amb qui? Moltes d’aquestes empreses s’ha demostrat que són en la pràctica un instrument al servei d’interessos governamentals molt específics, i quasi sempre un recurs al servei de la globalització neoliberal. Deixant al marge això, les ONG són la prova que ens hem habituat a actuar sobre els efectes de la maldat i no sobre la maldat mateixa. Posats a delegar les nostres bones accions, per què no fer-ho en organitzacions que combaten el mal, en comptes de fer-ho en unes que es limiten a reparar els seus efectes? Amb una fracció del que costa finançar les més de deu milions (10.000.000!) d’ONG en el món, podríem posar-los-ho molt difícil a la meitat dels sàtrapes del planeta. Però la sola perspectiva d’una cosa així activa totes les nostres pors i, en tot cas, la manera de fer-ho, segons sembla, escapa a la nostra imaginació, i sobretot a la nostra capacitat d’anàlisi. La nostra minusvalidesa moral va acompanyada d’una notable minusvalidesa mental.

Hem acceptat la maldat com una cosa inevitable, necessària per a preservar això que anomenen els nostres privilegis. És una cosa que els que ens governen escenifiquen molt bé de tant en tant, amb una barra digna de ser admirada. S’inflen les butxaques venent bombes a «les parts en conflicte» en Síria, si no és que les llancen directament sobre la població, però no volen refugiats —ells diuen que som nosaltres (els culpables, qui si no?) els qui no en volem—, així que s’ajunten a Londres (febrer de 2016) i decideixen «donar» 9.000 milions d’euros per a finançar la creació de camps de refugiats en els països fronterers. Qui gestiona aquests camps? ACNUR i 60 ONG. I així és com, sovint, els nostres diners culpables, si no van a raure directament a les mans dels mateixos que provoquen les catàstrofes que creiem pal·liar, com a mínim els cobreixen les esquenes.

Som cada vegada més heterònoms, cada vegada més dependents i incapaços de prendre decisions per nosaltres mateixos. Quan volem arribar a conclusions pròpies sobre qualsevol dels temes sobre els quals suposadament estem sobreinformats, ja siga l’onada de revolucions «espontànies» i de colors que van sorgir del no-res en els últims anys i que han desembocat en desastres (totes i cada una d’elles), ja siga el terrorisme islàmic, el canvi climàtic, la crisi financera o els conflictes que «assolen» l’Àfrica, ens adonem que sabem menys del que créiem. Sabem una merda exactament. L’única cosa que tenim són peces soltes d’un puzle que som incapaços de muntar, perquè està incomplet i perquè no ens han donat el model per a armar.

La suposada sobreabundància d’informació és un miratge curosament elaborat que posa l’èmfasi en les conseqüències dels fets, no en les seues causes. Sí, Aylan es va ofegar en les costes de Turquia, com centenars d’altres com ell, però fa més d’un any que han desaparegut en les entranyes de l’Europa cristiana deu mil xiquets refugiats, i tot just se n’ha començat a parlar ara. Cal suposar que la meitat, si més no, són xiquetes: tinga-ho en compte el lector piadós si és dels que freqüenten certes cases d’alcavoteria, perquè no és molt difícil imaginar quin serà el seu destí. La saturació informativa està dissenyada per a dirigir el nostre comportament mitjançant l’activació d’uns automatismes que portem implantats des de la nit dels temps. Automatismes com el de la culpa i la penitència que, encara que semble el contrari, estan dissenyats per a protegir el pecat, no per a evitar-lo. Això de redimir-nos-en és una conya que ens refreguen per la cara.

Share

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.