De què no parlarem demà

Demà serà notícia… és una secció recurrent que mai no ha fet fortuna en els mitjans, una mala idea per diverses raons. D’una banda, perquè equival a un spoiler, el que déiem esbudellar la notícia quan parlàvem valencià. D’una altra banda —i potser això és el que la fa més incòmoda—, perquè posa de manifest el caràcter previsible de l’actualitat. De ser sinònim de «temps present», la paraula actualitat ha passat a designar, sobretot, «les coses que interessen ara, de què se’n parla ara». Es tracta d’una evolució semàntica substancial. Substitueix el present per la seua aparença. L’accepció triomfant, a més, obvia una cosa fonamental, i és que les coses no atrauen l’atenció de la gent si ningú no li les posa davant dels nassos. Això és el que fan els autodenominats mitjans de comunicació de masses (ells prescindeixen d’això de les masses, perquè lleva molt de glamur), que són alguna cosa més que mitjans, per més que s’entesten a presentar-se com uns humils missatgers.

llegintWEB

Els missatgers tenen bona premsa. Sobre ells s’ha abocat molta compassió. Matar el missatger, arremetre contra ell és un tabú tan arrelat com sospitós. Correspon a la idea que el missatger sempre és innocent, un manat, com els seus avantpassats els coloms des dels temps de Noé. És una idea a revisar, sens dubte. Si més no, abans de deixar que marxe el missatger caldria examinar la mercaderia que ens ha dut. Ens emportaríem més d’una sorpresa. Com és ben sabut, segons l’opinió d’alguna gent aprensiva els coloms són rates amb plomes que van carregades de gèrmens. Exageracions insidioses. Però sí que sembla inevitable que qui fa de mitjancer entre allò que succeeix i els que estan destinats a saber-ho, acabe decidint què mostrar i com fer-ho, o que aprofite el viatge per a portar altres coses a banda de les que declara. Fins i tot pot caure en la temptació de fabricar ell mateix el que repartirà, amb la qual cosa, d’innocent missatger res de res.

Seguir llegint De què no parlarem demà

Share

No som res, però tot arribarà

La ferramenta, els utensilis, els instruments es diu que són extensions del nostre cos, que usem per a ajudar-nos a l’hora de fer determinats treballs. Les pròtesis, però, són peces que substitueixen una part absent de la nostra anatomia, i les ortesis una cosa que la completen o reforcen quan la tenim malmesa. El diccionari es fa un embolic amb totes aquestes paraules. Costa molt d’establir la distinció entre el que ens ajuda, el que ens completa i el que ens complementa. Perquè, a diferència de la majoria dels animals, l’ésser humà sent que li falten coses que mai no ha tingut. Va ser eina, pròtesi, màquina o aparell el garrot amb què un mico li va aplanar les costures a un altre per primera vegada? Que el DIEC l’anomene com vulga: va ser això que li va proporcionar el metre de braç que trobava a faltar per a estovar el seu confrare. I la primera pell d’ós amb què va aconseguir tapar-se també tenia alguna cosa de restitució: era una cosa que va notar que li havien escamotejat quan li va caure damunt una glaciació.

mariaWEB

L’ésser humà experimenta aquest sentiment de mancança des del moment mateix de nàixer. El pipo és una pròtesi que supleix a la mamella, que calma les ànsies avaricioses que provoca la seua privació. Les sabates i la roba també ho són —pròtesis o complements ortopèdics—, però estan ja tan integrades en la nostra anatomia que no ho semblen. I el barret, el sarró, la forquilla, el paraigua, el furgadents… qualsevol cosa que ens acoble i ens servisca per a fer el que volíem —de vegades sense saber-ho fins al moment en què n’apareix la possibilitat— esdevé automàticament part integrant de nosaltres mateixos. Algú va notar que li faltaven dits per a comptar i va decidir fer-se una sofisticada pròtesi que ha deixat molta cua. La calculadora va provocar una inflexió determinant en el curs de la història. Aquell paio no ho sabia, però havia acabat d’inventar la primera peça d’un smartphone, aquest trasto amb què, definitivament, ens hem convertit en criatures cibernètiques, meitat humans, meitat màquines. Ho som per vocació, dòcilment, i això fa innecessaris els implants, una altra paraula afí a les anteriorment citades. No cal que ens col·loquen un xip davall la pell, com als gossos: ja en portem uns quants de bon grat en la butxaca, onsevulga que anem. Mai res no ens ha fet sentir tan incomplets en la seua absència.

Seguir llegint No som res, però tot arribarà

Share

Culpables

Segurament, en tota la història de la humanitat no hi ha hagut un invent tan pervers com el del pecat original. Potser és la gesta cultural més extraordinària, rendible i determinant que hi ha hagut mai. Això de convéncer-nos que naixem ja culpables és una obra mestra de l’enginyeria ideològica. Bona part de la nostra cultura es fonamenta en aquesta argúcia. La identitat europea té unes arrels cristianes? I tant que sí. I han penetrat fins a les capes més profundes del seu teixit racional. Ens sentim en deute permanent amb el món, i sentim la necessitat de netejar la nostra ànima cada dia, com fem amb el vàter. La propina que donem de tant en tant en els semàfors substitueix el pal de fregar i el lleixiu, però res no és tan eficaç com pagar regularment la nostra quota a alguna ONG. S’expia millor així, a cegues. Evita haver de prendre decisions morals, valga la redundància. Que altres s’encarreguen de donar un bon ús al meu euro, no feu que em calfe el cap.

xengabiatWEB

I de què ens sentim culpables? Del que ells vulguen. Excepte cinc milions de paisans que van al parc a tirar dacsa als coloms (o a robar-los-en, segons quin siga el seu grau de desesperació), ens passem la vida anant de casa al treball i del treball a casa, respectant les normes de trànsit i sense xafar una formiga. I al cap dels anys ens morim, la cosa no dóna per a més. Però som culpables per complicitat o per delegació. El telenotícies s’encarrega de dir-nos quin és el nostre pecat del dia i quins ens queden encara per purgar, i les diverses organitzacions benèfiques s’encarreguen d’indicar-nos les vies per a fer-ho. Tot això ens converteix en uns éssers reactius, que és una cosa ben trista. Fem el bé no perquè ens faça feliços fer-lo, no com un acte positiu, d’afirmació individual, sinó per a compensar el mal que fem col·lectivament, més exactament el mal que fan uns quants en nom de tots nosaltres i del nostre hipotètic benestar. Es pot parlar de tota una indústria de la culpa, que ens dóna l’oportunitat de recuperar la felicitat que ella mateixa s’encarrega d’arravatar-nos. A la majoria la culpa ens encaixona, ens impossibilita d’anar cap avant o cap arrere, però facilita el camí a uns pocs que no han sentit un remordiment en la seua vida.

Seguir llegint Culpables

Share

La història més gran que s’ha contat mai

L’escena és recordada i celebrada. José Isbert, alcalde de Villar del Río, pren la paraula des del balcó de l’ajuntament, davant de la plaça abarrotada. És llest i vehement, però una mica limitat d’expressió: «¡Vecinos de Villar del Río, como alcalde vuestro que soy os debo una explicación, y esa explicación que os debo os la voy a pagar!», diu i entra en bucle: «¡Y yo, como alcalde vuestro que soy os debo una explicación…!», repeteix diverses vegades. Llavors, Manolo Morán, un experimentat agent artístic que està al seu costat, l’interromp i pren la paraula: «Déjeme a mí… Yo no sé si os habréis enterado todavía de que el señor alcalde os debe una explicación», diu dirigint-se a la gentada, «pero si no os habéis enterado, aquí estoy yo para deciros que no solamente os debe eso, sino una gratitud emocionada por el respeto, entusiasmo y disciplina con que habéis acogido sus instrucciones, demostrando con ello el heroísmo sin par de este noble pueblo…». L’alcalde intenta parlar de nou i arranca amb el mateix embarbussament d’abans, però el representant d’espectacles folklòrics, amb la seua immensa barra, li torna a arrabassar la paraula. La seua retòrica és torrencial, arravatada, convençuda i convincent: «La explicación que os debe el señor alcalde es innecesaria», els venta als presents que són el poble en massa, «porque vosotros sois inteligentes y despejados, y sobre todo nobles y bravos». I després d’un enfilall d’adulacions d’aquest estil els promet, empenyorant la seua paraula d’honor, que si col·laboren i fan el que se’ls demana aviat tindran la lluna en un cabàs. L’alcalde no se sent ofés per haver estat interromput. Ben al contrari, en un moment determinat no pot refrenar el seu entusiasme: «¡Muy bien!», exclama.

emmascaratWEB

Només un dels veïns ha gosat discrepar, però el seu parlament irat no ha aconseguit fer mossa en els romanços del faranduler, perquè contenien un conte reeixit que feia que tot el que estaven fent, i també tot el que eren i al que aspiraven, tinguera sentit. Era una explicació obsequiosa, il·lusionant i prometedora, amb un final feliç d’aparença versemblant. I contra relats tan suggestius no es pot lluitar només amb la indignació. Aquest dissident sembla un salmó de mig pam intentant remuntar a bots les cascades de Niàgara. No obté cap assentiment, i en fer mutis, la seua breu intervenció és despatxada per l’alcalde amb un argument ad hominem, desqualificador però generós i condescendent: «No hay que hacer caso del bueno de don Luís, que ya sabéis que se enfada por todo». I per si a algú li havia quedat cap dubte, l’enredador que té al costat afegeix: «¡Y a quien yo convenceré, con cuatro palabras, de que está completamente equivocado!». És a dir, que si tu, el de la boina, t’has cregut el que acaba de dir aquest paio, també vas errat. L’escena acaba amb víctors i un suport general als plans de les autoritats, fins i tot per part dels qui no han entés res, que, si es jutja per les expressions, en són un bon grapat. Però l’entusiasme de l’orador, el prestigi que li confereix estar en el balcó, i l’embriagadora sensació que senten els de la plaça pel sol fet de ser-ne molts, dissipen qualsevol dubte, converteixen la ignorància en certesa.

Seguir llegint La història més gran que s’ha contat mai

Share