Prestigis marcits i armaris mal tancats

Franz Kafka i José Echegaray no eren de la mateixa generació, però sí que van arribar a ser contemporanis. Probablement el lector s’estiga preguntant qui és Echegaray, però si ens traslladàrem a 1904, any en què li van donar el premi Nobel de Literatura, veuríem com la gent el reconeixia pels carrers de Madrid, mentre Kafka, de qui avui tothom ha sentit parlar, arrossegava anònimament la seua magra ombra pels carrers de Praga. Echegaray va publicar en vida tot el que es va proposar, des de tractats de matemàtiques a literatura passada de data, segons el parer de molts dels seus contemporanis. I el seu nobel, compartit amb el francés Frédéric Mistral —que escrivia en occità—, va ser avalat pel govern espanyol —del que ell mateix havia format part en diverses ocasions—, diuen que per a impedir que li’l donaren al català Àngel Guimerà, vés a saber.

kafka2WEB

Kafka fou un trist funcionari tota la seua curta vida, i a penes va publicar uns pocs relats abans de dinyar-la. Ho feu tan sols sis anys després que l’espanyol. El de Praga va morir amb 40 anys i l’altre amb 86, més del doble. Kafka no fou ningú en vida, segons el concepte que de ser o no ser té el món, i, segons aquest mateix criteri, Echegaray fou algú. Avui, en el registre de l’ISBN apareixen 589 llibres de o sobre Kafka, mentre que d’Echegaray en surten tan sols 33, majorment en repositoris acadèmics digitals. Ja que hi som, de Frédéric Mistral hi apareixen referenciades 34 obres i d’Àngel Guimerà 88. Si a Echegaray se’l recorda per alguna cosa, i amb comprensible nostàlgia, és per haver estat elegit per a figurar en l’última edició dels bitllets de mil pessetes, decisió coherent, perquè fou diverses vegades ministre d’hisenda, però tota una premonició de la decadència d’aquella moneda, i una mostra eloqüent de la cultura política —o de la política cultural— que hi havia darrere.

Echegaray sempre va ser un hoste consentit en aquell castell que a K. li resultava inassolible, un alt funcionari dins d’aquella maquinària burocratitzada que a K. a penes el deixava respirar, usufructuari d’aquell poder normatiu sota el qual K. se sentia anul·lat, perpetrador d’una mena de lleis que K. mai no arribà a comprendre, membre reconegut d’una societat que ignorava a K., personatge d’oripell en un món que invisibiltizaba a K. Echegaray visqué més de vuitanta anys convençut de la seua utilitat social, i convertint aquest convenciment en poder amb total naturalitat, mentre que K. visqué a penes quaranta anys de temps segrestat per l’absurd, la rutina i la passivitat davant d’un poder que el sobrepassava. Ara mateix, Echegaray és un residu tot just perceptible (ni tan sols un fòssil: fum) i Kafka és un actiu del qual, amb un cinisme tan banal com implacable, la mateixa societat que el va aixafar no para de traure rèdits. Una vegada morts, és a Echegaray a qui li toca no ser ningú i a Kafka ser algú. Açò últim, per cert, no és en virtut de cap automatisme justicier; si fóra així, seria Kafka l’equivocat. Kafka és una excepció: avui és conegut per una sèrie de circumstàncies particulars que podrien no haver-se donat mai, amb la qual cosa bé podria haver continuat sent ningú en els amplis dominis del no-res.

Les diferències de context invaliden el paral·lelisme? Són més aparents que reals. Però, si volem, considerem-los dos personatges triats a l’atzar. Les mateixes forces que van encimbellar l’un, van sepultar l’altre, amb la particularitat que el primer les va representar de manera tan exemplar com exemplarment i encertadament les va denunciar el segon. El destí de tots dos no fa sinó donar-li al segon, després de mort, la raó que li va ser escatimada en vida. I viceversa. Podria fer-se un acarament semblant entre centenars de personatges que han anat a raure al Saló de la Fama sense haver-ho sospitat mai, i altres que hi han estat sense sospitar com seria de curta la seua estada. I no importa que siguen o no contemporanis. No només a través de la geografia, a través del temps s’encreua també el revés i la trama de l’assumpte.

No és a l’abast de ningú saber qui ha de figurar en la làpida que segellarà la sepultura de les generacions actuals. Ningú no ho sap ni ningú no ho veurà. Però ara mateix ja hi ha personatges encimbellats pel règim de la Transició, l’aura dels quals s’està revelant com a foc follet. Fan olor de cadaverina literària. Literària, pictòrica, musical o cinematogràfica: el fenomen afecta molts que van ser part del combustible icònic que requeria aquest període històric. I no és casualitat el fet que el seu prestigi es va apagant al mateix temps que el dels dirigents polítics que van enlluernar els votants durant tots aquests anys. Cal recordar que el significat original de la paraula prestigi (així ho recull Coromines) és el d’«engany, il·lusió, aparença».

De fet, hi ha molts acòlits d’aquesta llarga missa, entre els qui s’afanyaren a anar-se’n, dels quals a penes queda memòria a pesar de temps tan escàs que ha transcorregut des del seu decés. Són tan a prop en el temps que resulta molt poc elegant mencionar-los, però per la mateixa raó és molt fàcil fer-ne l’inventari. I no hem de descartar que algun d’ells ressuscite per a la posteritat. Ací apareix un altre paral·lelisme, circumstancial si es vol, entre el període de la Restauració, que li fa de teló de fons a Echegaray, i el de la Transició, que és el decorat i la mortalla, prematura o no, d’aquests personatges.

Pel que fa als que encara són vius i cuegen, s’hi poden fer entretingudes apostes sobre la sort dels que avui pareixen imprescindibles, més divertides com més imprescindibles es creuen ells mateixos. Per a l’epígraf, que no epitafi (encara) de la llista, podríem manllevar-li a Josep J. Conill un dels seus lacònics aforismes: «Sic transit gloria, mindundi». Però un exercici tan malèvol, si de cas, que el faça el lector.

Share

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.