Prestigis marcits i armaris mal tancats

Franz Kafka i José Echegaray no eren de la mateixa generació, però sí que van arribar a ser contemporanis. Probablement el lector s’estiga preguntant qui és Echegaray, però si ens traslladàrem a 1904, any en què li van donar el premi Nobel de Literatura, veuríem com la gent el reconeixia pels carrers de Madrid, mentre Kafka, de qui avui tothom ha sentit parlar, arrossegava anònimament la seua magra ombra pels carrers de Praga. Echegaray va publicar en vida tot el que es va proposar, des de tractats de matemàtiques a literatura passada de data, segons el parer de molts dels seus contemporanis. I el seu nobel, compartit amb el francés Frédéric Mistral —que escrivia en occità—, va ser avalat pel govern espanyol —del que ell mateix havia format part en diverses ocasions—, diuen que per a impedir que li’l donaren al català Àngel Guimerà, vés a saber.

kafka2WEB

Kafka fou un trist funcionari tota la seua curta vida, i a penes va publicar uns pocs relats abans de dinyar-la. Ho feu tan sols sis anys després que l’espanyol. El de Praga va morir amb 40 anys i l’altre amb 86, més del doble. Kafka no fou ningú en vida, segons el concepte que de ser o no ser té el món, i, segons aquest mateix criteri, Echegaray fou algú. Avui, en el registre de l’ISBN apareixen 589 llibres de o sobre Kafka, mentre que d’Echegaray en surten tan sols 33, majorment en repositoris acadèmics digitals. Ja que hi som, de Frédéric Mistral hi apareixen referenciades 34 obres i d’Àngel Guimerà 88. Si a Echegaray se’l recorda per alguna cosa, i amb comprensible nostàlgia, és per haver estat elegit per a figurar en l’última edició dels bitllets de mil pessetes, decisió coherent, perquè fou diverses vegades ministre d’hisenda, però tota una premonició de la decadència d’aquella moneda, i una mostra eloqüent de la cultura política —o de la política cultural— que hi havia darrere.

Seguir llegint Prestigis marcits i armaris mal tancats

Share

On anem?

D’on venim? Què som? On anem?… La que passa per ser la tríade de qüestions primordials de la filosofia no va ser formulada tal com la coneixem avui fins que, quasi a punt de començar el segle XX, Paul Gauguin va titular així un dels seus quadres: D’où venons-nous? Que sommes-nous? Où allons-nous? Era quan la filosofia occidental, amb el cos de Déu encara calent en la morgue, es preguntava pel sentit de l’existència. I té gràcia que aquestes preguntes no tinguen el seu origen en la filosofia pròpiament dita, sinó en la rutina quotidiana d’uns nadius tahitians que tenien per costum preguntar això, en singular, a qualsevol foraster amb qui es trobaven, entre ells Gauguin, que llavors bambava per allí. En singular no sonen igual: «Shhh…! Eh tu! D’on véns? Qui ets? On creus que vas?».

firaiWEB

Si el pintor francés s’hagués exiliat a l’Horta de València o a qualsevol altra zona rural de l’Espanya de l’època en comptes de la Polinèsia, la seua experiència no hauria estat molt diferent. Dit siga de passada, són les mateixes preguntes que et feien els porters de finca (quasi tots excombatents i confidents de la policia franquista), cada vegada que anaves a visitar la nóvia, o les que et fan ara els segurates d’urbanització de luxe quan t’has perdut. Pel que sembla, les famoses tres qüestions no amaguen molta mística.

Seguir llegint On anem?

Share

De pendons (breu tractat vexil·lològic)

Una bandera no té significat en soledat. No hi ha banderes d’un ni té sentit l’existència d’una sola bandera per a tothom. Cal que hi haja algú amb qui afirmar-se i algú davant de qui reafirmar-se. Les banderes t’interpel·len: «Estàs amb mi o estàs contra mi?». L’única variant acceptable per a esquivar una resposta tan simplista com aquesta pregunta és: «Estic amb una que és amiga», però de cap manera es pot dir: «No en tinc cap». En això les banderes són com les religions, a les que, per cert, solen anar associades.

banporc

Les banderes són símbols de símbols, no necessiten explicacions, són immensos monuments tautològics, signes moebians que s’expliquen a si mateixos i que, per això, tant se’n dóna el que diguen. La devoció a la bandera se situa entre l’engany cognitiu propi del pensament màgic, prelògic, emocional, i l’engany, també màgic, de la prestidigitació, de l’il·lusionisme, de la falsa taumatúrgia. La bandera és l’equivalent a la campaneta de l’experiment de Pavlov, al capot que sacseja el torero davant del bou. Què és, sinó això, el que agiten els banderers en les batalles? No l’exhibeixen tant per a estimular els combatents del seu costat, que no la veuen, com per a estimular l’envestida del contrari: totes les banderes són còmplices i la seua pitjor derrota és que no hi haja batalla.

Uns la cusen, la saluden, la besen, l’enlairen; altres la cremen, la xafen, l’esgarren, es torquen el cul amb ella, s’hi caguen, i no s’adonen que, en fer-ho, excreten la seua pròpia bandera. Considere’s això un apunt de caràcter antropològic: en la mesura que les banderes compleixen la necessitat de marcar territori, característica d’espècies animals assimilables a la nostra, no són diferents d’una micció o una deposició estratègicament dipositada.

Seguir llegint De pendons (breu tractat vexil·lològic)

Share

«No fugiu, que som amics»

L’anècdota del cavall de Nietzsche s’ha fet famosa últimament gràcies a una pel·lícula de Béla Tarr que —paradoxes de la modernitat líquida— molt pocs han vist: el filòsof alemany, passejant per Torí, veu com maltracten un cavall, i en un gest arravatat es llança sobre l’animal i l’abraça pres d’una intensa emoció que transforma la seua vida fatalment i per sempre. L’espectador que va a veure el film, creient que hi trobarà les claus d’aquest gest que ningú no ha sabut interpretar amb certesa, es troba amb una història minimalista i reiterativa, sense a penes argument. És una xicoteta pel·lícula de cambra que pareix versar sobre la fi de l’existència, que tracta de visualitzar-la, de mostrar-nos-la. El director de la cinta, l’hongarés Béla Tarr, va dir que s’acomiadava del cine amb aquesta obra, igual que Nietzsche, segons sembla, es va acomiadar del seu seny després d’aquell incident.

La sospita d’un moment de lucidesa extrema plana sobre tots dos. Per part de Nietzsche, el sentiment d’arravatada pietat cap a l’animal va associat a l’horror que li produeix la conducta de l’ésser humà, víctima d’un profund error «cartesià» que el fa creure’s el rei de la creació. I Béla Tarr aconsegueix mostrar a l’espectador aplicat les últimes conseqüències de tot error i de tot encert. Qui és capaç de resistir l’austeritat i la reiteració que donen forma a El Cavall de Torí, obté a tall de «recompensa» el pla més aterridor —és una apreciació subjectiva, naturalment— que ha oferit mai l’art cinematogràfic. És l’últim pla. Últim de la pel·lícula i de l’existència mateixa.

pinguinsWEB

Seguir llegint «No fugiu, que som amics»

Share

La nostàlgia ja no és el que era

És, amb tota probabilitat, diumenge de vesprada. Hi ha una quietud mortal en l’aire. L’absència sobtada d’activitat genera un buit en què es cola a doll la melancolia. Fugint d’aquest cara a cara amb el no-res, la gent es fica en els cines per a viure de manera vicària històries que no són seues però tampoc alienes, perquè no les protagonitzen altres, sinó actors, màscares dúctils que s’emmotlen a tots i a cada un, perquè estan fetes amb la plastilina universal dels humors humans. ¡Vuelve a mi vida!, la pel·lícula que anuncia el cartell, era —és; les pel·lícules sempre són— un dramó italià de 1954 que parla d’herències i amors en disputa, de traïcions i retrobaments, de relacions impossibles i vides dissolutes…, una d’aquelles històries arravatades que pretenien, amb la seua emfàtica inversemblança, espantar el tedi que desprén aquesta foto, on quasi es pot veure el temps emportant-se l’existència cap a l’albelló que només ell sap on duu.

tornaWEB

De la mateixa manera que a qualsevol individu, en arribar a segons quina edat, comencen a eixir-li pèls en les aixelles, o a créixer-li les orelles, en un moment determinat comença a segregar nostàlgia. La nostàlgia és dins d’ell i s’agafa a qualsevol cosa, sempre que aquesta forme part del seu passat. No importa com de ridícula, de mala mort, lletja o intranscendent els puga paréixer aquesta cosa als altres. En realitat, del que sent nostàlgia és de si mateix agafat a això. La nostàlgia és el record d’allò que un va ser, que és el que després dóna carn al nostre fantasma. Com en qualsevol repartiment, a uns ens hi ha tocat rellomello i a altres unes miserables pelleringues, però, siga el que siga, és una cosa preciosa, perquè sense això no som el que som, no som res, ens resulta impossible d’imaginar-nos.

Seguir llegint La nostàlgia ja no és el que era

Share