Com les vaques, mirant com passen els trens

El sabó era Lagarto, el fabricaven a Sant Sebastià i servia tant per a rentar la roba com per a llavar-se les aixelles. El tabac era de producció peninsular, canària o de contraban, a triar. El paper higiènic (més conegut com a «paper de cagar») solia ser de la marca Elefante, estava fabricat per Papelera Española i el seu ús era una dura experiència diària, de les que marquen caràcter. Era com passar-se una radial pel cul. Però constituia un gran avenç respecte a la seua única altenativa, que consistia a fer servir un retall d’algun dels diaris del Movimiento, dels que encara penjaven d’un ganxo en les parets de certs excusats. Les llandes eren de cavalla, de tonyina, de clòtxines o de sardines, i podien ser de qualsevol punt de la costa, des de Huelva a la Corunya. O de qualsevol punt de l’estat, si eren de tomaca fregida, verdures o llegums, perquè a totes bandes hi havia conserveres. La mantega, això sí, solia ser d’Astúries.

botigaWEB

El xocolate més popular era de la marca La Cebra, d’inoblidable textura arenosa, fabricat a Torrent i comercialitzat en barres que volíen ser rodones. Estacat en un panellet de pa de llet era la màxima delícia a què podíen aspirar la majoria de xiquets. El sumptuós Valor, de la Vila Joiosa, el Nogueroles, de Gandia, o el més exòtic Elgorriaga, que venia de Guipúscoa, com el seu propi nom indica, per a molts eren rareses gastronòmiques. Encara que l’oli el veníen envasat des de temps inmemorials (Carbonell o La Española eren els de més anomenada), també se subministrava a granel. El recipient el posava el client i la quantitat es mesurava amb l’artefacte proveït d’èmbol i maneta que apareix a l’esquerra. Solia procedir de l’almàssera més pròxima. N’hi havia a totes les comarques, igual que molins de farina, fàbriques de llimonada i sarsa, d’embotits, de vi i licors, de dolços i galetes, de melmelades, de formatges, d’olives… I tot el que no estava elaborat, com la llet, els ous, la fruita, les creïlles o les hortalisses, solia provindre dels horts i corrals de la contornada, que n’hi havia arreu.

Seguir llegint Com les vaques, mirant com passen els trens

Share

Banals i decents

Quan veien una càmera, els col·lectius militars de tota mena es llançaven a fer la mateixa broma: enarboraven el fusell, la pistola o el matxet, i escenificaven un combat, un afusellament o una degolla. Els àlbums de records i els mercats de vell, el seu albelló, estan plens de fotos d’uniformats fent el moniato d’aquesta manera. En aquest cas, els detalls de la foto tenen la seua importància. Són tres soldats de la Legió Còndor, i la festiva escena que protagonitzen té lloc a Euskadi, el 1937, en un descans de les seues ben conegudes gestes per aquelles terres. És a dir, que no són soldadets de quinta: les pistoles feia temps que havien deixat de ser per a ells un joguet inofensiu. A la llum d’aquestes dades, la imatge passa de ser estúpida a ser sinistra, l’escenificació remet a horrors reals, el seu vessant inquietant s’accentua, esdevé una mamarratxada perversa i torbadora. Potser ells no ho feren —la seua faena, segurament, era tirar bombes a distància—, però el que aquests tararots estaven representant passava sovint en la vida real, a pocs metres d’on ells jugaven a les cartes o es rentaven els calçotets. I ho sabien.

condorWEB

Tenim al davant tres Mr. Hyde (quatre, si comptem el fotògraf) als qui els seus corresponents Dr. Jekill probablement no haurien reconegut. Aquests tres alemanys estan mostrant la part oculta, o més ben dit ocultada, de la seua personalitat, que havia passat desapercebuda a tots els que en la vida civil els tenien per persones amb trellat. En quin arquetip germànic, dels que va fotografiar amb paciència d’entomòleg el seu compatriota August Sander, encaixaven en la vida civil? En el de granger?, ferrer?, pintor?, mecànic?, oficinista?, carnisser?… En qualsevol cas, aquells eren els respectables flascons dins dels quals s’amagaven aquests idiotes. Ací guaita la bèstia que aquells ciutadans portaven dins, l’existència de la qual probablement ells mateixos ignoraven.

Seguir llegint Banals i decents

Share

De cul

Ens alcem tots els matins amb un dia molt ocupat al davant, amb l’agenda ja repleta, tot i que nosaltres no n’hem escrit ni una sola línia. Els qui tenen la suposada sort de tindre un treball es fiquen en una rutina que els resulta de sobres coneguda; els altres, també. Ací no s’avorreix ningú. Un munt d’afers ens esperen. Costa de creure les coses que hem arribat a aprendre. Començàrem posant-nos nosaltres mateixos la gasolina i ara, amb el mòbil, ja fem transferències bancàries, la declaració de renda o la compra del supermercat mentre som al vàter. Potser avui mateix farem totes aquestes coses, i si no en farem altres igual d’insòlites. Mai no hem sabut fer tantes coses ni hem sabut tant sobre tantes altres. I les fem i les sabem perquè ara ja s’ha convertit en una obligació, sota pena de no poder moure’s pel món o paréixer un fava quan ens veiem enmig d’una conversa sobre el desenvolupament sostenible, el programari de codi obert, els efectes del bífidus, els usos del grafè o les òrbites irregulars de les llunes de Plutó, cosa que pot passar en qualsevol moment, perquè ara el coneixement, literalment, el regalen.

equilicontorWEB

Qui va dir per primera vegada que el saber no ocupa lloc no sabia res de tot açò. No li hauria cabut en la testa una estupidesa de tal calibre. Jaume Perich, aquell gran filòsof català injustament oblidat —totes aquestes coses imprescindibles de què ens ocupem, o que més aviat ens ocupen, no li han deixat lloc— va dir que «la religió serveix per a ajudar-nos a resoldre una sèrie de problemes que no tindríem si no existís la religió». Canviem la paraula religió per «tecnologia», «administració» o, fins i tot, «vida quotidiana», i veurem que la cosa no varia molt. Som experts a solucionar problemes relatius a coses que no existirien si no existiren aquestes coses. Som doctes en moltes coses de les quals mai no ens qüestionem la utilitat. I val més així, perquè si la suposada saviesa actual clarejara i deixés entreveure l’enorme ignorància que oculta, els cabells se’ns farien blancs de sobte. La nostra vida ja està escrita, però no pel destí ni per cap voluntat sobrenatural, sinó pels paios que organitzen tot açò, se suposa que per a traure’n profit, encara que és factible qualsevol altra hipòtesi. Una de tantes és que ells tampoc no saben per què fan que fem tot el que fem, un supòsit que converteix el món en un manicomi sense govern, amb tots nosaltres dins i les portes segellades per l’àngel exterminador de Buñuel.

Seguir llegint De cul

Share

No és el mateix

La ja tradicional cimera sobre el canvi climàtic, quasi tan tradicional com les festes de Nadal, se celebra aquesta vegada a París, com abans a Estocolm, a Ginebra, a Rio de Janeiro, a Berlín, a Kyoto, a Johannesburg, a Bali, a Copenhaguen, a Cancun o a Durban, i demà potser a Disneyland. Sempre amb uns resultats irrisoris respecte a les intencions declarades. Els mitjans comencen a informar, i un ridícul i reiteratiu transcendentalisme s’apodera dels titulars. Les declaracions no s’hi queden enrere: «Ni més ni menys que 150 líders d’estats i governs, i milers de delegats de tot el món [que ningú no sap ben bé qui són] tractaran sobre el futur del nostre planeta… de les decisions que es prenguen dependran els destins de milions de persones». Són les paraules més o menys textuals del president amfitrió d’enguany. Sembla que ja s’ho estan prenent seriosament. Algú s’ho creu? De veritat creiem que ens salvaran els mateixos que representen les grans corporacions contaminants, la indústria monopolista de l’alimentació, la indústria automobilística, els fabricants d’armes, les indústries energètiques que, ací i ara, per exemple, posen imposts al sol?

NATWEB

Tots aquests paladins no es reuneixen per a detindre cap procés en curs, tan sols volen renovar el marc legal de les seues activitats habituals. I, si de cas, veure si troben noves oportunitats de fer caixa, perquè l’Apocalipsi també és rendible: mentre hi ha vida hi ha negoci, i els venedors de trompetes esperen ansiosament el moment. Dir, com han dit en aquesta ocasió, que l’objectiu és que la temperatura del planeta augmente només un grau i mig al llarg d’aquest segle, significa que l’altre grau que falta per a l’anunciat desastre el deixen per a una mica més tard, per al segle que ve potser, però en cap cas significa que renuncien a fer-la pujar. Com a màxim, s’avenen a retardar els efectes del seu pillatge intensiu, però no a evitar-los. Diuen que estan ací per a això, però és mentida. I tampoc no és cert que alguna volta no van creure en el canvi climàtic. Creure-s’ho s’ho han cregut sempre, independentment del que han dit els apòstols del negacionisme, que de manera tan servicial i interessada els han fet i els fan de pantalla. S’ho han cregut i s’ho creuen però tant se’ls dóna. Ja els va bé que nosaltres pensem que si no fan prou per a evitar-lo, és perquè no s’ho creuen i no perquè no els dóna la gana, perquè això darrer és més difícil d’explicar. No és el mateix paréixer cec que fill de puta.

Seguir llegint No és el mateix

Share