Mastegar bé abans d’engolir

Et prepares un sopar lleugeret, perquè has arribat a un punt en què el cos ja se’t torna molt apàtic quan arriba la nit i no vols despertar-te a les tres de la matinada amb ardor d’estómac. També et proposes menjar lentament, que una bona masticació equival a mitja digestió. Així que agafes la safateta, t’ajoques davant de la tele i busques alguna cosa per a entretindre’t mentre remugues com una vaca. Més de trenta canals i no trobes res, però per fi el teu ditet es deté en un d’aquells que anomenen temàtics, un dedicat a les sèries. Aquesta la coneixes i sempre t’ha semblat divertida, i no et fa res adonar-te ràpidament que el capítol ja l’has vist un parell de vegades. Fins i tot te n’alegres. T’agrada saber què passarà, t’agrada anar endevinant, és a dir, recordant l’argument a mesura que avança, i a més has generat una estranya empatia amb els personatges d’aquestes funcions «de situació». És com veure un àlbum de família, o velles pel·lícules casolanes. Qui no les ha vist una i mil vegades, i no per això s’hi cansa?

TVWEB

Com ja vas carregadet d’anys, recordes quan una sèrie la passaven per televisió una sola vegada i havies de córrer per a no perdre’t el capítol setmanal, perquè, o no els reposaven mai o ho feien com una cosa extraordinària, al cap de molts anys de la primera emissió. Aquest passe continu d’ara, llavors s’hauria considerat absurd, ara no. És com si ara visquérem pujats en uns cavallets de fira i veiérem passar el món una vegada i una altra, sembre idèntic a si mateix, cada vegada més marejats, rient com a histèrics hiperventilats. Antigament —és a dir, fa vint anys—, a algú que estigués veient la mateixa cosa una vegada i una altra l’hauríem pres per boig. Però avui som capaços d’engolir-nos quinze vegades un capítol de CSI, que són d’intriga. Veiem vindre els esdeveniments i el nostre somriure s’hi anticipa, se’ns escapa com si estiguérem apardalats. No és que tinguem memòria de peix, és que ja no la necessitem. Tot el que ens interessa està gravat.

Seguir llegint Mastegar bé abans d’engolir

Share

El barquet de la innocència i l’iceberg de merda

La pel·lícula La batalla d’Alger (Gillo Pontecorvo, 1966) fou terriblement incòmoda en la seua època i ho continua sent ara. La seua eficàcia s’ha vist escassament minvada per aquesta realitat que s’entesta a imitar l’art, i que, com no li surt bé, insisteix i insisteix i cada volta la caga més, com fan els copistes dolents. Segurament, era la primera vegada que el cine, un art popular per a bé i per a mal, tractava d’oferir, amb voluntat pedagògica, una explicació dialèctica del terrorisme, tant del que se n’emporta la fama com del que practica l’estat. En ella es podia i es pot veure com l’un i l’altre es retroalimenten, i com la ciutadania aporta els seus prejudicis, pors i actituds a tall de combustible, com el seu comportament i la seua ideologia s’ajusten, de manera quasi mecànica, a uns interessos particulars que cada u considera legítims, però que, vists en conjunt i des d’una perspectiva aliena i distant, no ho són sempre i no ho són de la mateixa manera.

palesT1948WEB

Quan, en aquesta pel·lícula, les bombes comencen a explotar en les cafeteries modernes de la part europea de la ciutat, ocupades majorment per francesos, a ningú se li ocorre preguntar per què. En aquest punt de la pel·lícula, els esglaiats espectadors ja n’intueixen les raons. Es pot veure com la culpa s’estén per tota la geografia urbana i social com una taca d’oli —de petroli, de fosfats, de coltan—, igual que s’estenen els terroristes, que els militars busquen entre els carrerons d’un barri miserable, i ja estan en el centre de la ciutat, infiltrats entre la innocència, que quasi sempre és benestant.

Seguir llegint El barquet de la innocència i l’iceberg de merda

Share

Futur imperfet

«Què vols ser quan sigues gran?». Diu el tòpic que davant d’aquesta pregunta els xiquets solien dir coses com «bomber», «astronauta», «infermera» o «hostessa». No està molt clar. Per començar, abans que els plantejaren la qüestió, molts ni tan sols sabien que anaven a fer-se grans, i alguns es quedaven espantats davant de la notícia, amb els ulls clavats en l’adult que tenien davant, mirant aquella perspectiva aterridora. Recordem el cabut d’El timbal de llauna. La pregunta és coercitiva. És com quan un mafiós generós pregunta a la seua víctima si prefereix que li trenque un braç o una cama. En qualsevol cas, les respostes solien ser més cautes del que conta la llegenda. La primera cosa en què es fixa u és en el seu entorn, i si al pare o a la mare aparentment els hi anava bé, la primera alternativa que sospesaven els fills era la possibilitat de seguir els seus passos i, si no, els de l’oncle més simpàtic o els d’una veïna que els donava caramels. Així que no era gens estrany que digueren que volien muntar una perruqueria o una botiga de fruita seca. Alguns descervellats, addictes als còmics, potser deien missioner a l’Àfrica o científic boig, o monja o princesa, però no eren majoria.

xiperruWEB

Per això, ja fóra un taller, una xicoteta manufactura o un comerç, en passar el temps els establiments acabaven anomenant-se Viuda d’en Tal o En Tal i fills. Tornaves al teu poble natal després de pegar la volta al món, i el barber seguia dient-se igual, però es tractava del seu nét, que es guanyava la vida amb l’ofici, el local i la maquineta d’esquilar del iaio. Sí, hi havia un temps en què, amb la bicicleta d’un afilador, podien viure quatre o cinc generacions.

Seguir llegint Futur imperfet

Share

La majoria sigil·losa

A aquella legió d’éssers que durant la dictadura del victoriós general Franco no pintaven res, no deien res, no se n’eixien mai del solc i lloat siga Déu, un bon dia, oh miracle, els van encomanar una tasca colossal, ni més ni menys que la de triar els governants de la nació. Molts recordaran quina fou la primera reacció d’aquells individus timorats i silenciosos: tots deien que eren apolítics, una paraula que és un oxímoron en si mateixa. Però en les primeres eleccions van votar massivament, calladament i anònimament als hereus directes del règim que els havia menyspreat, que els havia perdonat la vida i gràcies per la propina. El terra s’estava bellugant davall dels seus peus a una velocitat que no podien assimilar, i calia parar-lo.

surantWEB

Quatre anys després, quan ja li havien trobat la manera a la seua nova missió de ciutadans, amb la mateixa patxorra van votar majoritàriament als socialistes del PSOE, a aquells que, encara llavors, els retrotreien amb les seues sigles a una guerra civil que no havien deixat de recordar amb basarda un sol dia de les seues vides. Aquella estranya i aparentment brusca maniobra responia al mateix principi; era un intent d’aturar el trontoll provocat pels fets del 23F. El que semblava canvi era immobilisme.

Seguir llegint La majoria sigil·losa

Share