Perversions

Sorolla va pintar uns quants quadres en què s’exhibeixen xiquets nus divertint-se com porquets a la vora de la mar, que avui, possiblement, projectarien sobre ell ombres de sospita. De fet, una de les seues pintures més celebrades, Corriendo por la playa, que representa dues xiquetes que escapen rialleres d’un infant en pilotes que els hi va al darrere, fou censurada quan s’exhibí a la ciutat nord-americana de Dallas fa un parell d’anys. La imatge es va reproduir en el fullet de manera parcial, a fi de fer desaparéixer la perversa criatura, a qui en el quadre ni tan sols se li veu la xufa. Els pares que, per aquella mateixa època i al llarg d’unes quantes dècades, tenien el costum de celebrar l’arribada de descendència, fos masculina o femenina, fotografiant-la en tot el seu natural esplendor i fent circular la imatge per tot el veïnat, potser tindrien avui problemes semblants. Si més no en certs llocs.

arturinWEB

Es donava llavors un cert culte festiu a la nuesa en segons quines circumstàncies, que no estava necessàriament relacionat ni amb la pobresa —abundant—, ni amb algunes formes de naturisme llibertari en voga, encara que potser un poc de tot això hi tingués a veure. Cal tenir en compte que l’únic vestit que llueix el jove de la foto és una creu ben piadosa que penja del seu coll. El llibre, que evita que s’escole entre els llistons del seient, també li dóna un cert aire respectable. Hi havia, potser, una nostàlgia —induïda per la mateixa religió— de la innocència del paradís terrenal, que s’expressava a través de la nuesa infantil, l’única que pot ser innocent sense cap reserva, segons la moral burgesa i en contraposició amb les teories de Freud, a qui el gest i l’actitud d’aquest infant, que ens remeten a les d’un sàtir precoç, pareixen donar la raó. Però això tampoc estava mal vist. El desvergonyiment infantil era considerat un símptoma de salut moral, una garantia de triomf en la seua immediata lluita per la existència.

En aquells temps de misèries diverses, es mostrava el cos del plançó com si fos un gorrí, perquè tothom veiés que era de bona faiçó i estava sa i ben alimentat. Era com ensenyar l’estat comptable de la família. La salut de la criatura era un reflex de la vitalitat del clan, de la seua capacitat per a portar endavant empreses tan meritòries com la de crear progènie, cosa que es relacionava amb aptituds socials més àmplies. Quasi tots els que tenen ara una certa edat, tenen una foto com aquesta alçada en un calaix. S’hi feien còpies i es repartien entre la resta de familiars. I per a acabar de demostrar la salut i l’impecable estat de revista de l’infant, la mare o la iaia no tenien melindros a besar-li ostensiblement les galtes del cul o, fins i tot, altres parts encara menys habituals, i ningú no se les emportava emmanillades.

Ara, alhora que la falta de pudor s’expandeix i adopta totes les formes imaginables, la nuesa és objecte d’una incomprensible persecució per part de sectors benpensants, precisament en aquells casos sancionats per l’acadèmia, com si volgueren esborrar les credencials de la seua legitimitat. Casos semblants al del quadre de Sorolla es donen cada dia. Recentment, la cadena Fox va esborrallar els pits de Les dones d’Alger de Picasso, mentre donava la notícia que s’havia convertit en la pintura més cara mai subhastada —vet ací, per cert, una forma clara d’impudícia—, i una espectadora, adscrita al Tea Party, mostrava en Twiter la seua alegria per aquest grotesc acte de censura, perquè així, deia, «Fox ens protegeix de la ment bruta de Picasso». «No m’agradaria que s’espantaren els xiquets», afegia.

Si d’una cosa és difícil que s’espantaren els xiquets com aquest és de veure unes mamelles, encara que hagueren estat pintades per Picasso. S’havien passat la seua curta vida xuclant-ne una o dues unes quantes hores al dia. Una dona alletant en públic era una estampa habitual fins ben entrada la segona meitat del segle. El fet era percebut per la resta de la ciutadania com una cosa tan natural, que va travessar tàcitament la moralitat nacionalcatòlica i es va continuar practicant al llarg de tot el franquisme sense majors problemes. Mentre que en els cartells de cine es retocaven els vestits femenins per a tapar escots, en els anys 40 encara s’emetien cartells de propaganda governamental en què eixien mamelles a l’aire per a incentivar la pràctica de la lactància materna. Es donava a mamar quan arribava l’hora, no importava el lloc ni la circumstància: el tramvia, el parc públic, la cafeteria o la còmoda butaca d’un cine, en què la doble sessió no era només de cel·luloide.

Això ha canviat. La mamella nua de Marianne, que en altres temps era considerada símbol nutrici de la nació —si més no de la francesa—, és ara encalçada per les estacions, els centres comercials, Facebook i Instagram (on no dubten a censurar la simple ombra d’una tan saludable com la de Núria Roca), ocultada a còpia d’admonicions i relegada per la força al racó fosc i brut on els afeixugats ciutadans expulsen els seus excrements. És una cosa que es dóna més en alguns llocs que en altres, certament, i no és casualitat que Amèrica del Nord siga un dels llocs on pitjor vist està mostrar-la en públic, si tenim en compte que la fixació per la pitrera ha arribat a batejar-se com «l’obsessió americana». Sembla que donar a mamar és una tasca que correspon a les multinacionals de l’alimentació, i les mamelles, ara mateix, han deixat de ser també el símbol de la maternitat per a convertir-se en un objecte sexual sense més connotacions.

L’estigmatització de la lactància és una cosa tan absurda que segurament acabarà revertint per saturació i pels efectes d’un activisme femení cada vegada més explícit. El que resulta més complicat és descobrir qui, com i per què els xiquets de Sorolla o el d’aquesta foto, estampes que fa tan sols unes dècades eren festives i jocoses, a alguns avui els resulten torbadores. I serà difícil de corregir. Han culpabilitzat la nostra mirada —la de tots o la d’uns quants, en uns llocs més i en altres menys, tant hi fa—, fent-nos creure que està tenyida d’una ridícula perversió, quan simplement és jocunda, està contagiada de la llibertat i la delectació amb què un pixaner desvergonyit es toca el xiulet alegrement, davant d’un món la maldat del qual ignora.

Share

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.