La sentència del porc

Tot indica que aquest porc tan esplèndid, que posa tranquil al costat d’aquesta gent, porta una vida regalada, menja bé i dorm millor. A més, se’l veu net. És una falsa creença que els de la seua espècie són uns animals bruts. Tot depén de la forma de vida que els hi dónes. Ensinistrats com cal, fins i tot són capaços de fer les seues necessitats en una caixa de sorra, com els gats. El seu nivell d’intel·ligència és paregut al d’un gos, i si els eduques bé poden arribar a ser dòcils, relativament silenciosos i afectuosos. Responen pel seu nom i, si els hi acostumes, es posen panxa enlaire perquè els la rasques. També els agrada que els banyen i que els raspallen. Són capaços d’expressar una gran varietat de sentiments.

matana2WEB

A més, recentment s’ha descobert que tenen una gran semblança anatòmica i genètica amb l’ésser humà, per això la seua pell és emprada per a fer empelts en persones que han patit cremades greus, del seu pàncrees s’obté insulina per a tractar els diabètics i les seues vàlvules cardíaques s’utilitzen en trasplantaments. Els investigadors estan aprenent a introduir cèl·lules humanes en el seu organisme amb finalitats terapèutiques, per això hi ha porcs que són mitges persones a tots els efectes. És difícil imaginar un animal que meresca més que el porc que l’adopten com a mascota.

No és el cas d’aquest.

Aquest ha estat condemnat per aquesta família, que podia haver sigut la seua, a ser agarrat pel nas amb un ganxo i arrossegat fins al cadafal perquè se li done una ganivetada que no siga mortal, a fi que la seua sang fluïsca lentament fora del seu cos, fins a l’última gota, espentada colp a colp pel seu cor, fins que els seus batecs es detinguen i els seus inútils i desagradables grunys s’apaguen. L’han condemnat a ser escaldat, rapat, eviscerat i esquarterat. Com faran amb els seus descendents, com han fet amb milions dels seus avantpassats. Per a ell no hi ha un últim sopar. La fam que sent a través de la por, li ve perquè l’han deixat a posta en dejú, per tal que els seus intestins estiguen ben drenats. Amb ells, amb la seua sang, el seu greix, el seu estómac, la seua bufeta, la seua cansalada i la seua carn feta xixina faran sobrassades, xoriços, salsitxons, llonganisses i botifarres. Els que ara l’acompanyen i uns quants més es lleparan els dits amb les seues potes, amb les seues costelles, amb la seua cua, amb les seues orelles i amb el morro amb què ha fotjat en els pitjors albellons. I també amb les seues turmes (si és el cas), però aquestes ja se les van menjar el dia que el van capar. Es menjaran fregits els seus renyons. Amb el seu fetge i amb els seus ossos faran sopa, i amb les seues cuixes pernils. Ja està disposada la ceba, el pebre negre, l’all, el jolivert, la sal i el pebre roig que donaran sabor a les seues despulles. Els ganivets ja estan esmolats, les pasteres netes, l’aigua ja bull en les calderes, els llibrells esperen l’amassament de les seues restes.

El seu esgüell desesperat demana per les raons d’una sentència tan severa. La resposta rau en la determinació amb què uns estiren del ganxo i altres l’agarren per les potes, en l’acció decidida de l’escorxador, en la solvència de la dona que remou la sang perquè no es qualle massa de pressa, en l’actitud fascinada i desafiadora del xiquet, en la mirada curiosa de la resta dels presents:

—Perquè et va engendrar un porc i una bacona i no tens pare, ni mare, ni ningú que et protegisca.
—Perquè no tens advocat que et defense, ni lleis que t’emparen. I perquè si així fóra, nosaltres, que som jutge i part, seríem imbècils si tinguérem en compte el seu al·legat.
—Perquè som els reis de la creació.
—Perquè podem.
—Perquè som el teu destí.
—Perquè el nostre Déu ho ha volgut.
—Perquè tu no tens Déu.
—Perquè tu no tens consciència.
—Perquè nosaltres, que sí que tenim, ens entenem prou bé amb Ell i amb ella.
—Perquè la teua innocència no ens commou.
—Perquè una vegada mort ja no et sentim, i una vegada convertit en embotit ja no et veiem.
—Perquè t’hem encebat durant quasi un any, t’has inflat de menjar dacsa, ordi, pinso i, de vegades, fins i tot, t’has afartat de pomes i de naps. Amb què creies que pagaries tots aquests favors?
—Perquè seria absurd que, tenint-te a tu, ens limitàrem a menjar el que tu menges.
—Perquè faria de mal veure que ens menjàrem els uns als altres.
—Perquè el teu sacrifici forma part de la diversitat cultural (això no cal que ho entengues).
—Perquè la teua mort cerimonial forma part de les nostres arrels, i si deixàrem de celebrar-la es perdrien valuoses dites i refranys, tradicions i costums que ens identifiquen i ens relaten. Tot això prescriu la teua mort sense fi. La teua mort ens fa visibles, éssers històrics, ens amalgama i ens fa forts.
—Perquè la teua mort és una festa, una ofrena a la vida, la nostra, que es renova any rere any, que ens convoca i ens aplega. Hi participen familiars, amics i veïns, homes i dones, xiquets i vells. Així es veuen els uns en els altres i s’esvaeix la il·lusió del temps. Al voltant del teu cadàver bevem, riem i repetim les mateixes jaculatòries. Com més segles ho portem fent, més segles volem seguir fent-ho. D’un temps ençà, a més, ens fem fotos que alimenten la nostra memòria.
—Perquè el teu sacrifici és una de les coses que ens permeten dir any rere any: «Som vius i som feliçment idèntics a nosaltres mateixos». I tenim por de no poder dir això, perquè no sabem què podríem ser si no ho fórem.

matana5WEB

Share

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.