La sentència del porc

Tot indica que aquest porc tan esplèndid, que posa tranquil al costat d’aquesta gent, porta una vida regalada, menja bé i dorm millor. A més, se’l veu net. És una falsa creença que els de la seua espècie són uns animals bruts. Tot depén de la forma de vida que els hi dónes. Ensinistrats com cal, fins i tot són capaços de fer les seues necessitats en una caixa de sorra, com els gats. El seu nivell d’intel·ligència és paregut al d’un gos, i si els eduques bé poden arribar a ser dòcils, relativament silenciosos i afectuosos. Responen pel seu nom i, si els hi acostumes, es posen panxa enlaire perquè els la rasques. També els agrada que els banyen i que els raspallen. Són capaços d’expressar una gran varietat de sentiments.

matana2WEB

A més, recentment s’ha descobert que tenen una gran semblança anatòmica i genètica amb l’ésser humà, per això la seua pell és emprada per a fer empelts en persones que han patit cremades greus, del seu pàncrees s’obté insulina per a tractar els diabètics i les seues vàlvules cardíaques s’utilitzen en trasplantaments. Els investigadors estan aprenent a introduir cèl·lules humanes en el seu organisme amb finalitats terapèutiques, per això hi ha porcs que són mitges persones a tots els efectes. És difícil imaginar un animal que meresca més que el porc que l’adopten com a mascota.

No és el cas d’aquest.

Seguir llegint La sentència del porc

Share

Un país sense espills

Dames de l’aristocràcia, consorts de militar faixat, femelles de jerarca de canya alta, totes emparades per la bandera i protegides per un dens tapís patriòtic, els peus calents gràcies a una gruixuda catifa de saló palatí amb motius florals d’acant, embolicades en suaus pells camforades, molta permanent ondulada, laca, plis i algun postís, empalustrades amb Bella Aurora i perfumades amb Myrurgia, les boquetes pintades amb Milady, fermament encotillades i aposentades sobre unes butaques cardenalícies de vellut amb flocs i un poc de corcó en les potes, guarnides amb joies comprades a bon preu en el Mont de Pietat, i flanquejades per dos ramells de flors que emmarquen la seua bellesa i la seua gentilesa. És la mesa petitòria del dia de la bandereta, una de les moltes trampes per a transeünts confiats amb què els carrers apareixien sembrats cada any, un dia indeterminat d’octubre, de manera ininterrompuda durant el llarg trajecte franquista i més enllà.

mesaWEB

Era una època en què la realitat prenia formes fàcilment identificables. Hi havia pocs equívocs respecte a qui era cada u i quina era la funció de cada cosa. En aquesta foto es veu, fins i tot, allò que no hi és. Per exemple, l’assistent que sol ocupar la cadireta de casino que hi ha a la dreta, un recluta, probablement, que s’ha apartat per a no fer malbé la instantània amb la seua presència, o que ha anat a la cafeteria del costat per unes pastetes i uns cafés amb llet per a les senyores. Ningú no dubtaria que es tracta d’Espanya, cada detall ho certifica. És una estampa costumista de la postguerra, un document social. Però si ens digueren que es tracta d’un fotograma d’una pel·lícula de Luís Lucia, i que la senyora del barret mira cap al costat per on ve Albert Closas amb el seu bigotet retallat i cinc adhesius en la solapa, potser també ens ho creuríem.

Seguir llegint Un país sense espills

Share

OK Corral

Aquest xiquet necessita urgentment una bona disfressa. El que més li convindria és transformar-se en un ocellot de corral al més aviat possible, però això no és fàcil. Un plomatge com el d’aquestes bèsties no se l’agencia u fent petar els dits. I un moc d’aquesta importància tampoc. Si s’adonen que no és capaç de pondre ous ho passarà malament, pitjor que ara, que se li n’ix la merda pel camal perquè s’ha adonat que aquests no són com ell, són tots idèntics i el tenen rodejat. Acollonen. Ara per ara es limiten a observar-lo, però la cosa es pot tornar dramàtica d’un moment a l’altre. Perquè al que és diferent se’l combat sempre, i sol ser a mort.

titosWEB

Al principi, en el grup homogeni i hegemònic es genera una curiositat tensa, atenta a les peculiaritats de l’element discordant, que pot ser viscuda per aquest amb l’enganyosa esperança de ser acceptat. És una cosa que mai no succeirà. Acceptació no és la paraula. Aquesta tafaneria inicial no és una altra cosa que amidament, t’estan apamant per a saber de quina manera t’han d’ajustar. Teseu no va matar Procust. Aquesta part la van inventar perquè ens confiàrem. O potser el va matar per a apoderar-se del seu llit i entregar-li’l als humans, aquell catre en què ens fiquen per a veure si hi encaixem i, en cas contrari, serrar-nos el que sobra o desconjuntar-nos fins que donem la talla justa.

Seguir llegint OK Corral

Share

Perversions

Sorolla va pintar uns quants quadres en què s’exhibeixen xiquets nus divertint-se com porquets a la vora de la mar, que avui, possiblement, projectarien sobre ell ombres de sospita. De fet, una de les seues pintures més celebrades, Corriendo por la playa, que representa dues xiquetes que escapen rialleres d’un infant en pilotes que els hi va al darrere, fou censurada quan s’exhibí a la ciutat nord-americana de Dallas fa un parell d’anys. La imatge es va reproduir en el fullet de manera parcial, a fi de fer desaparéixer la perversa criatura, a qui en el quadre ni tan sols se li veu la xufa. Els pares que, per aquella mateixa època i al llarg d’unes quantes dècades, tenien el costum de celebrar l’arribada de descendència, fos masculina o femenina, fotografiant-la en tot el seu natural esplendor i fent circular la imatge per tot el veïnat, potser tindrien avui problemes semblants. Si més no en certs llocs.

arturinWEB

Es donava llavors un cert culte festiu a la nuesa en segons quines circumstàncies, que no estava necessàriament relacionat ni amb la pobresa —abundant—, ni amb algunes formes de naturisme llibertari en voga, encara que potser un poc de tot això hi tingués a veure. Cal tenir en compte que l’únic vestit que llueix el jove de la foto és una creu ben piadosa que penja del seu coll. El llibre, que evita que s’escole entre els llistons del seient, també li dóna un cert aire respectable. Hi havia, potser, una nostàlgia —induïda per la mateixa religió— de la innocència del paradís terrenal, que s’expressava a través de la nuesa infantil, l’única que pot ser innocent sense cap reserva, segons la moral burgesa i en contraposició amb les teories de Freud, a qui el gest i l’actitud d’aquest infant, que ens remeten a les d’un sàtir precoç, pareixen donar la raó. Però això tampoc estava mal vist. El desvergonyiment infantil era considerat un símptoma de salut moral, una garantia de triomf en la seua immediata lluita per la existència.

Seguir llegint Perversions

Share

Micropartícules PM2,5

Han enxampat la Volkswagen fent trampa. I la sospita plana sobre tot el sector. La multinacional alemanya, i vés a saber quantes més, ens ha estat venent botafumeiros tòxics com si foren ambientadors amb aroma de Nenuco. Ens han omplit l’aire amb tres, quatre o qui sap quants milions de tones d’òxid de nitrogen i micropartícules PM2,5 (cal veure quins noms tan curiosos pren de vegades la merda), que van a més i estan provocant i provocaran més emfisemes, asma, bronquitis, al·lèrgies, càncer i patologies cardiovasculars que tots els celtes curts que han estat fumats al llarg de la història. Però, junt amb el soroll de vestidures esquinçades, s’alcen ací i allà veus arrebossades de trellat —moltes suposadament progressistes— que alerten del perill que suposa «per a tots» que el grup automobilístic es desplome, que tanquen les fàbriques, que milers de persones es queden sense treball i que milers d’indústries subsidiàries se’n vagen en orris. Tan malament com està l’economia i nosaltres pensant en els nostres pulmons!

4WEB

És una notícia que hauria d’aparéixer en la secció on es consignen els genocidis, que ningú sap molt bé quina és, i no obstant això s’ha desplaçat ràpidament a la secció de finances. Per a l’opinió publicada i, el que és més greu, per a l’opinió pública l’afer és d’índole econòmica i no hi ha altre. Estem una altra vegada davant d’allò de «too big to fail», del negoci «sistèmic», d’una falsa i retorçuda interpretació del que és «el bé comú». De fet, si alguna cosa ha quedat en relleu és que, controlada o no, la indústria de l’automoció individual provoca danys en la salut, contamina l’aire, contribueix a obturar-nos les artèries, a incrementar el nostre estrés i molts altres efectes que mereixerien la creació d’una càtedra específica. Però val més que no, tenint en compte perquè serveixen les càtedres.

Seguir llegint Micropartícules PM2,5

Share