La gràcia de conduir

«Brrrum, brrrum!» Això és el que pareix estar dient aquest mosso d’ulls radiants i cara d’escassa visió. Segons això que anomenen saviesa popular, els borratxos i els xiquets sempre diuen la veritat. També els faves a la seua manera. Ells posseeixen una rara facilitat per a extraure l’essència de les coses, la substància dels fets que presencien o en què participen. I els imiten com ningú, amb un sentit de la síntesi només comparable al dels grans artistes. La gràcia de conduir, només cal fixar-se, consisteix a inclinar cap i decantar el cos quan ve revolta i prémer l’accelerador per a fer «brrrum, brrrum». I és que el cotxe és a la gent normal el que la piruleta als xiquets o el tambor als necis, aquells a qui els benpensants anomenen dèbils mentals tot creient que els fan un favor. Els dónes una d’aquestes andròmines i ja els tens entretinguts per a tota la vesprada. O per a tota una vida.

brrrum,-brrrumWEB

Aquest cotxe no es mou, però el fava sap que això dóna igual, que tot rau en la imaginació. Els cotxes de veres pareix que es desplacen, però ell sap que no. Ha pujat en molts i sap que anar en u és com arrepapar-se en el sofà de casa i esperar que el món llisque a banda i banda del volant. T’asseus al garatge de ta casa i al cap d’una estona de fer «brrrum, brrrum» t’alces a casa del iaio. Potser, en el curs de l’experiència, algun d’aquests apardalats fins i tot ha intuït la teoria de la relativitat pel seu compte, qui sap.

El comú dels mortals creu que conduir és una altra cosa. Es fica en una d’aquestes caixes, canvia les seues cames per quatre globus de goma, posa a prova la seua sort esmunyint-se a tota hòstia per una passarel·la d’asfalt i es creu Déu. O, com a mínim, el seu fill predilecte. Des d’un punt de vista teològic, el cotxe és d’una gran utilitat. Perquè aquestes són el tipus de coses que a un li fan sentir-se un esperit en estat pur. Pujar a un cotxe, i més si té capota i aire condicionat, t’eleva automàticament per damunt de la resta del món animal, i fins i tot per damunt del teu ésser històric. No debades el cotxe es condueix quasi amb la ment, amb un mínim esforç muscular, hom diria que telepàticament.

Els cotxes cada vegada van més plens d’automatismes, pantalletes, veus i llumenetes: saben a on van, frenen per tu, veuen per davant i per darrere, aparquen sols… La indústria ha anat convertint el cotxe, a poc a poc, en la cabina d’una atracció de fira. De fet, les està suplantant. Diuen que en vint anys o així tots seran elèctrics, el que fa pensar que ens alliberarem de la pesta acústica que sembren ininterrompudament des de fa més d’un segle, aquesta remor continua i omnipresent de motors, pneumàtics fent-se menjar per l’asfalt, clàxons i altres músiques celestials. Però no fem volar coloms encara. Ja hi ha qui pensa a dotar-los de sorolls artificials, que podran ser seleccionats pel conductor al seu gust, com fem ara amb les melodies dels telèfons mòbils. Un podrà posar-li al seu Seat a piles el bram d’un Ferrari o els espetecs d’un motocarro, segons tinga el dia, faroner o nostàlgic. Sembla que el buit ens espanta, també el sonor. Això confirmaria plenament la intuïció del beneit del cabàs, que està convençut que conduir és fer «brrrum brrrum».

El cotxe és una font incomparable d’estabilitat sensorial. Dins d’aquesta amena bambolla res no canvia si un no vol. El conductor és alié al fred o a la calor, perquè la temperatura es manté constant. I ja poden haver adobat el camp del costat de la carretera amb gallinassa, que si un vol no notarà més olor que la d’ambientador amb olor de pi. La noció de distància també es dissol en una experiència autista. Els detalls del paisatge es perden gràcies a la velocitat, i que els hi donen molt per sac, als detalls. I el temps, oh miracle, queda en suspens: l’emboliquen i se l’emporten en sopols les veus amigues que sorgeixen de la ràdio (un tall de col·laboracionistes de la indústria automobilística, siga quina siga la seua aparent especialitat).

A l’ésser humà normal i corrent li agrada el cotxe i altres invents que fan minvar la seua dependència de la natura i el distancien de les seues misèries, o que, si més no, li ho fan creure. Pura il·lusió, no cal que li ho diguen al ceballot de la foto. Una il·lusió cara, destructiva, bruta, sorollosa, dement… una religió, al capdavall. Qui condueix esdevé allò més paregut a un cervell surant dins d’un pot de laboratori, un ésser sense cos, una criatura que ha superat la seua dimensió biològica. De fet, una vegada a bord deixa de sentir cap empatia pels seus congèneres i és capaç d’emportar-se, sense compassió, tot allò que no supere la grandària d’un gat. Si és més gran que això ho evita, perquè el planxista no surt a compte.

Tot indica que per a oblidar-se del seu cos, l’ésser humà necessita oblidar-se també del seu trellat, el que ens dóna com a resultat un boig en estat pur, un ésser alienat (que no alineat: això és per a les rodes), és a dir, algú que serveix a allò que hauria de servir-li, que fa del cotxe el seu amo. Evidències per a qualsevol que té dos dits de front —tan sols dos— i sap que el cotxe serveix únicament per a fer «brrrum, brrrum», però no per a qui es considera un ésser superior i està disposat a aprofitar qualsevol oportunitat per a demostrar-ho. Encara que haja de xafar mil gats i morir en l’intent estampant-se contra un mur.

Share

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.