«Imbècils»

Umberto Eco, qui en altre temps fou l’imprescindible autor d’alguns assajos (i una novel·la) que van ser l’alegria de la nostra joventut, ha dit fa poc que «les xarxes socials donen la paraula a legions d’imbècils que abans parlaven només en el bar, després d’un got de vi, sense fer mal a la col·lectivitat. De seguida els hi feien callar, mentre que ara tenen el mateix dret a parlar que un premi Nobel. És la invasió dels imbècils». El més significatiu, i que no ha estat destacat, és que aquestes paraules van ser dites no en una entrevista, enmig del fragor dialèctic, sinó com a part d’una meditada lliçó magistral llegida durant l’acte del seu segon nomenament com a doctor honoris causa per la Universitat de Bolonya, i que els universitaris presents, professors i estudiants, es van posar dempeus i van aplaudir de valent, segons conta La Stampa. L’autor de la recent i difícilment perdonable castanya Número zero, expressava així el que, si es jutja per aquesta calorosa reacció, molts intel·lectuals senten i expressen des que Internet va donar veu a qualsevol mindundi.

barWEB

D’entrada, un se sent temptat de subscriure aquestes afirmacions, però convé anar a pams. Hi ha ara els mateixos idiotes que sempre, i sempre han intentat fer notar la seua presència en qualsevol circumstància (és un dels trets que els fa idiotes), encara que, com diu Eco, ho feien en el bar, en la barra —les tertúlies de café solien ser cosa de senyors—, i ara la seua veu és més potent i, com el soroll que emeten els cotxes tunejats, aquests trons de la imbecil·litat, arriba a totes bandes. L’espai per a l’opinió era terreny vedat, zelat per una indústria, la de l’opinió pública, que n’impedia l’accés a tot aquell que no complís amb els requisits exigits pels amos d’aquests mitjans. Tot el que s’hi transmetia, per definició, no podia ser estúpid. Això ha canviat. Per culpa d’Internet, dins del vedat s’han colat tot de caçadors furtius, d’idiotes perillosos armats amb una tablet, i tant els amos com els usufructuaris de la finca estan emprenyats.

Fins a l’arribada d’Internet, el món de la comunicació estava clarament dividit entre productors —els emissors d’opinió—, i consumidors —els lectors—. L’alteració d’aquest esquema només era concebible si tenia lloc una revolució tecnològica que fins fa poc entrava encara en el terreny de la utopia. A començaments dels anys 30 del segle passat, Bertolt Brecht especulava amb la possibilitat que la radiodifusió aconseguís que l’oient no sols escoltés sinó que també parlés, que no quedés aïllat, sinó relacionat. Ho considerava irrealitzable en l’ordre social llavors vigent, però possible en un altre en què la ràdio deixés de ser un aparell de distribució d’informació i es transformés en un de comunicació, dos conceptes que no estaven tan barrejats com avui. Doncs bé, això s’està donant a través d’Internet, un sistema de comunicació global capaç d’aglutinar tots els mitjans anteriors i girar-los al revés com a un guant.

Fixem-nos que Eco no demana la teràpia eugenèsica per als capsigranys, no demana eliminar-los, tan sols fer que callen, que tornen als seus reductes habituals. Eco els necessita, són per a l’erudició el que els pobres són per a la caritat. Però els bars, com tot, s’han traslladat a Internet. Internet va començar sent el reflex del món i està acabant per substituir-lo. En alguns àmbits més que en altres, i en el de la difusió de les idees a una velocitat vertiginosa. Els canvis que no permeten adaptar-se a les generacions que els pateixen són viscuts com a catàstrofes. Encara que siguen canvis desitjats per aquestes mateixes generacions, perquè és probable que Eco subscrigués en algun moment les teories de Brecht.

Cal entendre el seu emprenyament. Un model sencer de jerarquització intel·lectual se n’està anant a fer la mà. De sobte, l’aula se’ls ha convertit en un casino. I no sols això. Eco també ha dit que «el drama d’Internet és que ha promogut el fava del poble al nivell de portador de la veritat». Això li cou. Però fa trampa. És significatiu i patètic que Eco dirigisca la seua ira cap als imbècils i els moniatos del poble que han envaït un espai que al seu entendre no els pertany. Però no diu res de molts altres, que no tenen res d’idiotes, que estaven callats per prudència de savis o perquè no trobaven la porta d’accés a un púlpit privatitzat, i que també estan començant a fer-se escoltar gràcies a Internet. Ha de resultar molt humiliant per a un columnista consagrat veure que, de vegades, els comentaris dels lectors són més interessants que la seua columna, o per a un periodista que un lector li desmentisca la notícia en temps real.

I el procés és imparable. Perquè, paral·lelament, la informació acumulada ja no està a l’abast d’uns pocs amb accés als recursos acadèmics i a les seues biblioteques tan ben abastides, de què tant els agrada presumir. Ara tot això està a l’abast de qualsevol. El que no vol dir que tots usen aquesta informació. Continua havent-hi i sempre hi haurà els qui parlen no perquè tinguen res a dir, sinó només perquè tenen l’ocasió de fer-ho, i per a això no els cal consultar cap enciclopèdia, només els cal moure la llengua o pegar-li al teclat. En qualsevol cas, hi ha milers, milions, que s’han llançat a dir la seua. Un guirigall intolerable. La veu potent d’Eco i la dels seus col·legues es perd entre la cridòria i, per això, pensen ells —alguns—, que el món se’n va a la merda.

Però no. O no per això. Estem just al començament d’aquella nova era que va profetitzar Brecht. La revolució tecnològica s’està produint ja. La subversió de l’ordre també, tot i que això costa més de veure. El gran repte és com organitzar el procés, o endevinar com s’organitzarà, perquè és ingenu pensar que algú el pot encarrilar des d’una posició predominant. De moment, els intents de la vella indústria mediàtica per a seguir remenant les cireres mitjançant accessos de pagament o mitjançant la implantació, a través del lobbisme o d’uns impostos forassenyats (el cànon AEDE, per exemple), estan fracassant. A veure què fem els altres. Una vegada el vehicle en marxa, són les dinàmiques socials les que determinaran la seua direcció i el seu recorregut, i qualsevol intent per manipular-lo o desviar-lo per falses dreceres, faran que, més tard o més d’hora, qui caiga en la temptació acabe enmig del desert o es precipite per un barranc. O acabe muntant un bar.

Share

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.