Els xinesos érem nosaltres

El dia del Domund (el penúltim, que no darrer diumenge d’octubre) els capellans ens convertien a tots en recaptadors i ens llançaven al carrer amb una guardiola en forma de xinés decapitat i trepanat, o d’indi (d’indi sioux!), de japonesa, de negre, de malai, d’asteca o de vés a saber què; alguns eren tan rars o el retrat tan roín que no teníem ni punyetera idea d’on eren. Les més populars i cobejades a l’hora del repartiment eren la del xinés i la del negre, fins al punt que molts només recorden aquestes dues. L’exòtic, quan ho és en excés, deixa de ser-ho i esdevé simplement estrany.

domundWEB

Veure un xinés o un negre pel carrer era raríssim, però dels primers ens fèiem una idea a través de Fu-Manxú, Charlie Chan o els que eixien en 55 dies a Pequín. I els negres també créiem conéixer-los gràcies a les pel·lícules de Tarzan i aquella companya seua que anava mig en pilotes i que ens posava a cent. Amerats d’un piadós paternalisme, demanàvem «per als “xinets”» o «per als negrets» perquè, de manera prou arterosa, ens feien creure o deixaven que creguérem que aquella xavalla anava a raure a les butxaques d’aquella gent que anava en tapall. I no era ben bé així. El cas és que l’Àfrica continua sumida en la negritud més absoluta, plena de missioners i d’ONG, mentre que la Xina està a vessar d’esclavistes i de brokers, i ens ha donat pel ses a tots amb el dúmping a gran escala.

En realitat, ens han donat pel ses els qui han fet de Xina el que és avui, que són els mateixos o uns que s’assemblen molt als qui llavors ens tractaven a nosaltres com són tractats els xinesos ara. El treball barat i a estall ja havia estat inventat. En aquella Espanya que pareixia que per fi s’estava industrialitzant, la jornada en les fàbriques era de vuit del matí a set de la vesprada: deu hores si descomptem la que donaven per a dinar. I la setmana laboral acabava el dissabte a les dues fins ben començada la dècada dels setanta, quan es va implantar la setmana de cinc dies. Les condicions i els drets laborals que caracteritzen el dúmping asiàtic dels últims anys no tenen res a envejar al que imperava a l’Espanya dels seixanta i setanta, i els salaris tampoc, tot i que ací eren com pa i mel per a les famílies, acostumades com estaven a malviure del que donava la collita de naps o de la pluriocupació urbana de postguerra.

El frenesí de l’activitat productiva era generalitzat. Era habitual que xiquets de catorze anys treballaren en una fàbrica durant el dia, acudiren després a classes nocturnes i els caps de setmana ajudaren els seus pares en el camp o en el petit negoci. El sou s’entregava sencer a casa i la recompensa era, a llarg termini, la possibilitat d’anar a la universitat, que llavors era —quines coses passen!—, un rar, apreciat i valuós tràmit per a ascendir en l’escalafó social. I encara sobrava temps per a ajudar els «xinets». Però no amb aquelles guardioles, com créiem. Era amb la plusvàlua que estàvem generant, que amb el temps s’anava a tornar en contra nostra, encara que al principi paregués el contrari.

Al principi pareixia que aquell increment d’activitat beneficiaria a tots, no per igual però a tots, i que el futur era de coloraina i no de color merda de lloca, com havia estat fins aleshores. Per fi començava a haver-hi pisos suficients —subvencionats— i els sous, encara que baixos, donaven per a pagar les lletres i per a un 600 o fins i tot per a un Simca 1000… La gent s’emparellava jove, s’hipotecava i procreava a edats suïcides, coses que avui pareixen de ciència-ficció. Espanya bullia d’una classe mitjana que se les prometia la mar de feliç. Era una nova classe social que dormia en silenci sobre el sinistre matalàs de la manca de llibertats, la por i la misèria d’aquells a qui no arribava el progrés, perquè hi havia zones en què de tot açò ni en sentien l’eco. S’estaven generant desequilibris i desigualtats territorials que marcarien, i de quina manera, la posterior política interna de l’estat. Però que ningú intentés convéncer-los que l’assumpte tenia truc perquè se’t tiraven a la jugular.

I encara ho fan. En aquells anys es va forjar un franquisme sociològic que encara va deixant un rastre de nostàlgia tòxica. Potser aquests xiquets de la foto siguen dels que segreguen ara mateix aquesta substància corrosiva feta de frustració i ressentiment. Potser és així, fins i tot després d’haver passat per un centrisme polític suposadament purificador. Cal entendre’ls. Cadascú veu fins on li abasta la vista. Hi ha qui visqué aquella època amb la mateixa o semblant lucidesa amarga que viu aquesta. En qualsevol cas, crèduls o escèptics, tots estaven predestinats a ser feliços i a tindre fills més feliços encara, i no ho són. Van envellir mirant cap a aquell horitzó on ballaven aquells miratges. Un dia es va acabar l’estratègic repartiment i el capital acumulat va començar a anar-se’n a la recerca d’una taxa de guany més gran a la Xina i a altres llocs per als quals, probablement, havien recaptat alguna vegada amb aquelles guardioles. De vegades se n’anava l’empresa sencera. Ara ni això: ara el capital ja no fa brot i busca el guany en uns fantasmagòrics mercats financers.

S’han quedat amb un pam de nas. I els hi diuen que per a tornar a aquella situació, que tantes esperances els va inocular, han de tornar a fer de xinesos, treballar com ells, cobrar com ells i ja veurem, que diuen els cecs. Ells, els seus fills i els seus néts. No és cap sorpresa que, tot i ser tan d’ordre, no s’ho acaben de creure. Ni que, quan se’ls acosta un xiquet amb la cara desbordant de candor i una guardiola del Domund a la mà —ara tenen forma de pot, gràcies—, diguen: «Jo ja hi he donat» i passen de llarg.

Share

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.