«Imbècils»

Umberto Eco, qui en altre temps fou l’imprescindible autor d’alguns assajos (i una novel·la) que van ser l’alegria de la nostra joventut, ha dit fa poc que «les xarxes socials donen la paraula a legions d’imbècils que abans parlaven només en el bar, després d’un got de vi, sense fer mal a la col·lectivitat. De seguida els hi feien callar, mentre que ara tenen el mateix dret a parlar que un premi Nobel. És la invasió dels imbècils». El més significatiu, i que no ha estat destacat, és que aquestes paraules van ser dites no en una entrevista, enmig del fragor dialèctic, sinó com a part d’una meditada lliçó magistral llegida durant l’acte del seu segon nomenament com a doctor honoris causa per la Universitat de Bolonya, i que els universitaris presents, professors i estudiants, es van posar dempeus i van aplaudir de valent, segons conta La Stampa. L’autor de la recent i difícilment perdonable castanya Número zero, expressava així el que, si es jutja per aquesta calorosa reacció, molts intel·lectuals senten i expressen des que Internet va donar veu a qualsevol mindundi.

barWEB

D’entrada, un se sent temptat de subscriure aquestes afirmacions, però convé anar a pams. Hi ha ara els mateixos idiotes que sempre, i sempre han intentat fer notar la seua presència en qualsevol circumstància (és un dels trets que els fa idiotes), encara que, com diu Eco, ho feien en el bar, en la barra —les tertúlies de café solien ser cosa de senyors—, i ara la seua veu és més potent i, com el soroll que emeten els cotxes tunejats, aquests trons de la imbecil·litat, arriba a totes bandes. L’espai per a l’opinió era terreny vedat, zelat per una indústria, la de l’opinió pública, que n’impedia l’accés a tot aquell que no complís amb els requisits exigits pels amos d’aquests mitjans. Tot el que s’hi transmetia, per definició, no podia ser estúpid. Això ha canviat. Per culpa d’Internet, dins del vedat s’han colat tot de caçadors furtius, d’idiotes perillosos armats amb una tablet, i tant els amos com els usufructuaris de la finca estan emprenyats.

Seguir llegint «Imbècils»

Share

La gràcia de conduir

«Brrrum, brrrum!» Això és el que pareix estar dient aquest mosso d’ulls radiants i cara d’escassa visió. Segons això que anomenen saviesa popular, els borratxos i els xiquets sempre diuen la veritat. També els faves a la seua manera. Ells posseeixen una rara facilitat per a extraure l’essència de les coses, la substància dels fets que presencien o en què participen. I els imiten com ningú, amb un sentit de la síntesi només comparable al dels grans artistes. La gràcia de conduir, només cal fixar-se, consisteix a inclinar cap i decantar el cos quan ve revolta i prémer l’accelerador per a fer «brrrum, brrrum». I és que el cotxe és a la gent normal el que la piruleta als xiquets o el tambor als necis, aquells a qui els benpensants anomenen dèbils mentals tot creient que els fan un favor. Els dónes una d’aquestes andròmines i ja els tens entretinguts per a tota la vesprada. O per a tota una vida.

brrrum,-brrrumWEB

Aquest cotxe no es mou, però el fava sap que això dóna igual, que tot rau en la imaginació. Els cotxes de veres pareix que es desplacen, però ell sap que no. Ha pujat en molts i sap que anar en u és com arrepapar-se en el sofà de casa i esperar que el món llisque a banda i banda del volant. T’asseus al garatge de ta casa i al cap d’una estona de fer «brrrum, brrrum» t’alces a casa del iaio. Potser, en el curs de l’experiència, algun d’aquests apardalats fins i tot ha intuït la teoria de la relativitat pel seu compte, qui sap.

Seguir llegint La gràcia de conduir

Share

Maniobres al camerino

La seqüència no ha de ser necessàriament aquesta, però anem a imaginar que la primera cosa que crida l’atenció del lector, independentment de quin és el seu sexe, són les generoses extremitats d’aquestes tres dames, que imagina generoses en la seua totalitat (no faltarà qui es fixe primer en els barrets, perquè hi ha gent per a tot). Els seus ulls pujaran després a escrutar els tres rostres resplendents i farà una breu anàlisi psicològica, per dir-ho d’alguna manera. Empés per una força irresistible baixarà una altra vegada la vista a les cuixes i, sense poder evitar-ho, repetirà aquest moviment pendular unes quantes vegades. Només després d’explorar a fons els elements lúbrics de la imatge es lliurarà a buscar altres detalls. L’aficionat als barrets es fixarà en la pandereta que pareix haver-hi a la dreta, però la majoria pararà esment en el fet que les xiques estan llegint alguna cosa que, si la jutgem per l’amplària dels somriures, ha de ser per a pixar-se de riure, així que, finalment, intentarà llegir els titulars.

war-girlsWEB

La xica de l’esquerra de la foto sosté el Daily Express, que informa: «Boulogne bombardejada de nou». Per la seua banda, l’Evening Estandard, en mans de la rossa, diu que «els invasors van a la desbandada després de la més gran derrota nazi». I la xicota de la dreta sosté una revista que s’anomena «La guerra», que duu en la portada una imatge de devastació i en la contraportada quatre aviadors de la RAF, que llueixen els seus heroics dentats, fotografiats en un contrapicat glorificador. En aquest moment, mentre el lector detallista s’entreté endevinant de quin teixit estan fets els volants d’una de les faldilles, la resta de nosaltres descobreix que l’obscenitat de la foto no rau precisament en les cames.

Seguir llegint Maniobres al camerino

Share

Els xinesos érem nosaltres

El dia del Domund (el penúltim, que no darrer diumenge d’octubre) els capellans ens convertien a tots en recaptadors i ens llançaven al carrer amb una guardiola en forma de xinés decapitat i trepanat, o d’indi (d’indi sioux!), de japonesa, de negre, de malai, d’asteca o de vés a saber què; alguns eren tan rars o el retrat tan roín que no teníem ni punyetera idea d’on eren. Les més populars i cobejades a l’hora del repartiment eren la del xinés i la del negre, fins al punt que molts només recorden aquestes dues. L’exòtic, quan ho és en excés, deixa de ser-ho i esdevé simplement estrany.

domundWEB

Veure un xinés o un negre pel carrer era raríssim, però dels primers ens fèiem una idea a través de Fu-Manxú, Charlie Chan o els que eixien en 55 dies a Pequín. I els negres també créiem conéixer-los gràcies a les pel·lícules de Tarzan i aquella companya seua que anava mig en pilotes i que ens posava a cent. Amerats d’un piadós paternalisme, demanàvem «per als “xinets”» o «per als negrets» perquè, de manera prou arterosa, ens feien creure o deixaven que creguérem que aquella xavalla anava a raure a les butxaques d’aquella gent que anava en tapall. I no era ben bé així. El cas és que l’Àfrica continua sumida en la negritud més absoluta, plena de missioners i d’ONG, mentre que la Xina està a vessar d’esclavistes i de brokers, i ens ha donat pel ses a tots amb el dúmping a gran escala.

Seguir llegint Els xinesos érem nosaltres

Share