Sols hi ha un món, i és en aquest

A 约翰·甜蜜小

La indústria cinematogràfica sempre se les ha apanyat per a fer passar per innòcua fantasia la propaganda més grollera. És molt fàcil descobrir-ho retrospectivament, però no tant fer-ho en temps real, mentre te l’estan endinyant. Últimament, la ciència-ficció, el gènere suprem d’aquest tipus de camuflatge, deriva de manera obsessiva cap al subgènere apocalíptic. Són relats que funcionen gràcies a uns mecanismes psicològics que aparentment són tot un misteri. De vegades fa més por el que esdevé a la sala, que el que ens mostra la pantalla, perquè la penya que s’escorre de gust mentre veu com una nespla colossal fa miques l’Estàtua de la Llibertat, el Capitoli o el Golden Gate no pot ser que estiga bé de la carabassa. Hem de suposar que per ací no pocs degenerats s’alegrarien de veure com cauen neules digitals sobre la Ciutat de les Arts i les Ciències, la Sagrada Família o les Torres del Real Madrid, però, gràcies a Déu, per aquestes endreçúries els pressuposts només donen per a fer-ne alguna de zombis. Encara que l’argument és el mateix («Esteu perduts!»), no és la mateixa cosa.

cometaHalleyWEB

El cas és que els anuncis intenten convéncer-nos que el món està ple de prodigis i plaers per descobrir (pagant, només faltava), mentre que la pel·lícula que posen a continuació ens diu que açò no dóna més de si, que ja podem anar acomiadant-nos de la bona vida. Fa temps que Hollywood no és la indústria fèrriament organitzada que era, però sorprén veure com tots els implicats en el show business són capaços d’actuar de manera coordinada per a activar els ressorts que ens produeixen plaer, entre els que cal incloure la por.  El gènere apocalíptic no és nou, però darrerament ha adquirit uns trets especialment inquietants. És evident que algú està entestat a fer-nos creure que el món s’acabarà aviat i que resistir-se és inútil. Fa malpensar.

El que s’acaba plantejant sempre en aquestes ficcions és la manera de salvar-nos, i les històries deriven sovint en un viatge espacial que és el súmmum del despropòsit. Vist com ens agrada aquesta part, tot dóna a entendre que, abans que continuar vivint ací, preferim fer un viatge incòmode, perillós i incert per a arribar a un lloc inhòspit —un planeta congelat, envoltat de metà o ple de monstres— on, en el millor dels casos, hauríem de fer grans esforços d’adaptació per a acabar portant una vida de merda. Lògicament, només viatjaria una minoria seleccionada segons uns criteris que farien bavejar Josef Menguele. La resta ens n’aniríem al canyet embadalits per les trompetes de l’Apocalipsi.

Tant estem començant a odiar açò? Tant se’ns nota que estem fins al monyo de veure’ns les cares els uns als altres? O que estem ja farts de viure?… La sospita no va molt lluny d’osques. Sura en l’aire una estranya pulsió de suïcidi col·lectiu. Alguna cosa ens produeix desesperança i aquest és el sentiment (o la falta de sentiment, el que collons siga la desesperança) que exploten aquestes pel·lícules. Contradictòriament, perquè al cap i a la fi la desesperança comporta el desig —desesperat— que alguna cosa canvie. Més o menys.

També hi ha la possibilitat que, com ja ha calat la idea que açò està molt malament, els màxims responsables de l’estrall hagen pensat que val més que ho conten ells a la seua manera, que no que els damnificats ho conten a la seua. El ben sospitós és que en aquestes ficcions la culpa no és de ningú. O és «de l’home», que per al cas és el mateix. Si en l’argument intervé el canvi climàtic, aquest es dóna com a cosa feta, s’hi presenta com un esdeveniment fatal que no té remei ni causes que pague la pena analitzar. Si es tracta d’una plaga, i ací cal incloure les de zombis —les imatges de les quals, sospitosament, cada vegada són més paregudes a les onades d’immigrants que amenacen la nostra civilització (o el que siga açò)—, no es deu a la desigualtat o als desequilibris geopolítics causats per la voracitat de les grans corporacions i les iniquitats comeses pels seus estats sicaris. Sempre es tracta, o bé de fenòmens sobrevinguts, o bé de les conseqüències inevitables d’una idea de progrés que és inqüestionable i implica esprémer els recursos naturals pete qui pete. O encara millor: castics que corresponen a una culpa col·lectiva, tot seguint la lògica de les plagues bíbliques, un conte que ja tenim convenientment assimilat. Però res tan adient com la perspectiva de xocar amb un altre cos celeste: una fi del món neta des del punt de vista moral.

Simultàniament, els anomenats mitjans de comunicació especulen en les seues seccions de divulgació científica amb la possibilitat que existisquen altres planetes accessibles i habitables, i tota mena de bloguers i fans de Matthew McConaughey s’entretenen força amb el tema, cosa que fa sospitar que s’ho prenen seriosament. Per la seua banda, els canals temàtics emeten uns docudrames (els anomenen documentals però no us ho creieu, aquest gènere està pràcticament desaparegut), que plantegen la qüestió des d’un punt de vista suposadament científic i en els que, per a visualitzar la misèria produïda per una epidèmia global, o per una escassedat d’aliments generalitzada que tenen el seu origen en alguna de les catàstrofes mencionades, s’utilitzen imatges reals de devastació. D’on les trauen? ¿No formen part, ja i des de fa molt, de la vida quotidiana de milions de persones en un planeta que, ara com ara (i si no és així que ens caiga un asteroide al cap), no està exposat de manera immediata a un perill exterior? Si aquestes imatges d’arxiu serveixen per a il·lustrar l’Apocalipsi, hem de concloure que aquest ja està en marxa, i que allò que el provoca no és precisament l’arribada imminent d’un asteroide, sinó la malaltissa i criminal avidesa dels acumuladors de capital, que estan esgotant les fonts en què apeixen ansiosament la seua ambició.

Però tracten de fer-nos creure que és la naturalesa la que no dóna per a més. Les naus interestel·lars en què mai escaparem utilitzen com a combustible la nostra por, la que ells ens estan ficant al cos. Hem d’anar pensant a buscar una altra «llar», diuen. Considerar la Terra com un immoble de què ens podem desfer és un símptoma extrem d’alienació. No podem separar-nos del nostre hàbitat sense convertir-nos en una cosa substancialment diferent del que som; no podem salvar «la humanitat» fora de la Terra, ni imaginar tal possibilitat sense caure en un delirium tremens místic: religió en estat pur, per molta Hard SC-FI amb què l’adoben. Sense Terra no hi ha humanitat i l’única cosa sensata que podem fer és impedir que una colla de trabucaires descontrolats destrossen l’una i l’altra. Ells són l’amenaça i no els meteorits.

Aquesta moda de la ciència-ficció apocalíptica i postapocalíptica, aquest imaginari escapista en tots els sentits de la paraula és la disfressa d’un sistema econòmic en fase agònica, fase en què, com tothom sap, les feres es tornen extremadament perilloses. Perquè no els parem atenció mentre continuen engolint compulsivament tot el que enxampen, se les enginyen perquè mirem el cel i el vegem com una font d’amenaces. Han convertit el firmament en una pantalla de cine. I nosaltres, com a borinots, mirant cap amunt acollonats, a veure si veiem arribar el meteorit.

Queda clar que si alguna d’aquestes naus salpa alguna vegada rumb a l’inconegut —i no fa falta esperar que el món s’acabe—, són ells els que haurien d’anar a bord. I no tornar mai.

La foto, per cert, és del cometa Halley, feta el 1910.

Share

2 pensaments sobre “Sols hi ha un món, i és en aquest”

  1. ” sistema econòmic en fase agònica”? Carai!!
    Enhorabona en tot cas!! Algunes peçes, la de la setmana passada per mencionar sols una, m’han semblat espectaculars.

    1. La frase no em fa especialment feliç: a hores d’ara és un clixé. Però no me’n desdic. Hi ha agonies molt llargues que poden donar una idea equivocada de la fortalesa del pacient, però totes es caracteritzen per una cosa: són irreversibles. Si creus que el diagnòstic és equivocat o que és possible fer una predicció en sentit contrari, endavant.
      D’altra banda, moltes gràcies pels elogis.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.