El cigarret

A Joan Agrassot

El pensament anomenat «políticament correcte» —que moltes vegades no és sinó el clàssic concepte rebatejat de «la ideologia dominant»— ens està deixant una bona llista d’assumptes sobre els quals no es pot parlar si no és en el sentit que determina el nou cànon. Parlar sobre el tabac no està ben vist: el cànon determina que el tabac és dolent, així que muts i a la gàbia. Però anem a suposar que encara hi ha lloc per a fer unes quantes consideracions retrospectives. Hi ha una memòria de fumador que encara està ben viva i, de vegades, a un, que creia haver-ho deixat arrere per sempre, li vénen a la ment records i sensacions que creia haver oblidat, com si acabés de ficar-se en la boca una magdalena amb nicotina.

cigarret

El del tabac, i més concretament el dels cigarrets, ha sigut un dels vicis més sofisticats i, al mateix temps, més populars de tots els que han existit, fins al punt d’haver estat considerat un element de primera necessitat que, sovint, s’hi ha hagut d’administrar mitjançant cartilles de racionament. El tabac ha format part imprescindible de la dotació del soldat, i negar-li’l a un pres era una crueltat fronterera amb la tortura. Ha estat també el desig que mai no es negava al qui estava a punt de ser ajusticiat, fins que les execucions van deixar de fer-se a l’aire lliure i, per motius de salut, es va prohibir fumar en els corredors de la mort. En alguns casos era també l’últim plaer del moribund, en lliça amb el bes de la persona amada. Com el cine ha demostrat, un cigarret era capaç de substituir amb avantatge l’hòstia com a viàtic: una xamada al cigarret humit de la xica equivalia a una última i excelsa còpula. I l’heroi amb tabaquisme no s’estava morint d’això que molts estan pensant, sinó de la bala que li havia clavat el dolent entre les costelles.

Al voltant dels cigarrets i els seus nombrosos accessoris s’ha generat una estètica que agermana l’exquisit amb el més bast. Des del portacigarrets il·lustrat amb laca xinesa, a l’encenedor de metxa i pedrenyal, passant per l’extravagant broquet de Norma Desmond en Sunset Bulevard (El Crepúsculo de los dioses). Els déus fumaven, però també els parats que es calfaven les mans davant d’un barril ple de llenya cremant. El món del cigarret era interclassista i intercultural —transversal, que diria ara un polític o un sociòleg coneixedor del cànon—, ha anat deixant reminiscències en la memòria de diverses generacions i ha deixat per sempre més la seua empremta a totes les arts del segle XX, sobre tot a la literatura, el cine i la fotografia. Entorn del cigarret s’ha forjat bona part de l’àmplia èpica del contraban, i s’integra en el repertori gestual de qualsevol classe d’herois i facinerosos. Veure Gary Cooper immortalitzat a El foraster (William Wyler, 1940) mentre s’enrotlla un caldo de gallina amb una sola mà, és un llegat imperible que continuarà sembrant admiració entre les generacions futures.

El cigarret és o era una droga socialitzadora i, alhora, potenciadora de la introversió. Presentar el paquet obert com una ofrena era un signe incontrovertible d’amistat, el substitut infal·lible d’una conversació que es mostrava inviable, o el fàcil inici d’un festeig —hi ha qui ho intentava compartint pastilles Juanola, però el resultat no era el mateix—. Encendre’n u, preferentment amb un misto, també ajudava a encaixar amb elegància els fracassos amorosos: vegeu com es replega en si mateix, tot mirant una flama, Joseph Cotten, l’amic deslleial d’El tercer home, mentre Alida Valli passa de llarg amb aire indiferent. El tabac era un consol. «No tindre ni per a tabac» ha sigut de vegades la pitjor de les situacions imaginables.

Per a desenes de generacions, el cigarret ha sigut també el protagonista d’una transgressió iniciàtica que marcava el pas a l’adolescència, el camí de l’individu cap a la desobediència paterna i la integració en la tribu de la seua elecció. Un no es pot arrancar això de la memòria com si tal cosa. Un berenar amb la nóvia podia durar hores, que s’empraven majorment fumant cigarrets. Si eren de fabricació nacional, la vesprada eixia barata. Però comptabilitzant també els que es consumien després, de vegades fotre un clau et podia costar de dos a tres anys de vida, segons alguns càlculs recents. Avui no queda clar en què s’empra el temps que ha deixat lliure el tabac (la seua absència) en aquestes circumstàncies, però el que sí que és segur és que ha canviat la forma en què s’arriba i s’ix del catre.

Josep Pla, que no tenia aquests problemes, n’enrotllava un cada vegada que buscava un adjectiu i se’l fumava mentre l’escrivia. Mentre escrivia l’adjectiu i es fumava el cigarret. Ell ho va deixar dit i molts altres, incomptables, van ser els que ho van fer sense deixar més constància que la de la seua sintaxi impregnada de nicotina, per a bé i per a mal. I no poques decisions transcendentals s’han pres mirant l’eixida del sol entre un núvol de fum blavós. Així com l’alcohol és un vici a què t’entregues perquè s’apodere de tu i et porte déu sap on, el de fumar era un vici que invocaves segons el moment i les circumstàncies per a obtindre uns efectes previsibles i distints, que podien ser un o el contrari. Perquè estaves nerviós o perquè estaves relaxat, perquè t’agradava la companyia o perquè volies sentir-te’n lluny, per a buscar la solució a un problema o per a celebrar haver-la trobat, per a suportar l’espera o perquè per fi hi havies arribat… També s’admet que fos només per la nicotina, però pareix una explicació massa simple per a tractar-se d’un assumpte tan complicat.

«Fer-se un cigarret» era un ritual amb rivets demiúrgics, que ens permetia aturar el temps i baixar-nos momentàniament del món. Se’l feien els llauradors quan arribaven a l’altra punta del solc, els obrers mentre s’assecava l’argamassa o els ciclistes quan coronaven un port de muntanya. Interrompre el treball en curs, instal·lar-se en la pausa i delectar-se en la cerimònia, compartida o no, amb dialèctica pel mig o de manera contemplativa, era apoderar-se de la vida pròpia durant uns minuts, felicitat en estat fàctic. Els que han inventat els cigarrets electrònics, aquesta andròmina que sembla un bufador de bicicleta, no han entés de què va la cosa. Això sí que és per a viciosos. La qüestió mai no ha sigut la de xuclar fum, i encara menys un fum impersonal, fabricat en el petit laboratori que cada u ha de dur damunt. Això mai no podrà suplantar la substància que venia de Turquia, d’Egipte, de Virginia o de les Canàries, embolicada en un paquet dissenyat curosament i amb reminiscències de geografia antiga.

Fins que va vindre la consciència i va fotre l’invent, com sempre. Aquesta simbiosi amb el cigarret, en què tot era tàcit, es va acabar, i no cal fer un relat exhaustiu de les causes. Un dia, els que fins llavors lluitaven contra el tabaquisme enarborant exclusivament la bandera de la urbanitat, van sumar forces amb els cada vegada més nombrosos croats per la salut a tota costa, fins i tot de la pròpia vida, i amb la constància d’una mosca collonera van acabar dient-li al fumador de quin mal havia de morir. Sempre el va acompanyar la publicitat, però a la mort del cigarret van contribuir i no poc els mercaders, quan van començar a apressar-nos amb els seus anuncis i a introduir potingues addictives en la picadura, que acurtaven la vida del cigarret i el convertien en una espècie de metxa de dinamiter embogit per tal de fer-nos fumadors a estall. I els psicòlegs van acabar de fotre-ho tot en estripar els mecanismes de l’addicció. Entre els uns i els altres, per vies radicalment dispars, ens van introduir la consciència del fumar, del fet i de les seues conseqüències. Hem vist les mans que movien les nostres i ací es va acabar l’invent perquè, vici o no, si fumar ens agradava per alguna cosa, era perquè tenia una aparença volitiva i natural alhora. Avui ja no ens pot semblar ni una cosa ni l’altra, ni tan sols als que continuen fumant, ells sabran per què.

Del fet de fumar només ens han deixat el plaer culpable del pecat, culpable i desafiant. Avui sabem que comporta un castic que pot arribar o no, com passa amb tots els crims, però que sempre estarà ací, aguaitant. Era una cosa que ja intuíem, però que no volíem saber. Hi ha qui en té prou amb la incertesa per a seguir fumant, però, per a la majoria, el plaer de la transgressió i dels beneficis anímics que comportava han deixat de valdre la pena davant de l’evidència de la brutal i desorbitada pena. El tabac ha mort o morirà. I nosaltres també. Uns sans com un peix dels d’abans de Fukushima i altres per la nostra culpa, fotuts i culpables però sense evitar enyorar aquell objecte miraculós que ens ajudava a relacionar-nos amb els altres i amb un mateix, a lligar, a «fer-se el cigarret» o a buscar el mot adequat. Era a força de matar-nos una miqueta cada dia, certament, però al cap i a la fi tot pareix indicar que en això consisteix el viure. El cigarret mateix, que enceníem i véiem convertir-se en cendra, n’era una bona prova.

Share

Un pensament sobre “El cigarret”

  1. En Joan Agrassot, esdevingut en cendres entre el ciment, considerava molt pagat aquell matí si la seua existència no devia haver pagat la pena només per fumar-se un cigarret -una sola excepció en comptes de la rabasseta- amb un existent balancejat per veure’l després a poc a poc extingir-se (el cigarret).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.