Sols hi ha un món, i és en aquest

A 约翰·甜蜜小

La indústria cinematogràfica sempre se les ha apanyat per a fer passar per innòcua fantasia la propaganda més grollera. És molt fàcil descobrir-ho retrospectivament, però no tant fer-ho en temps real, mentre te l’estan endinyant. Últimament, la ciència-ficció, el gènere suprem d’aquest tipus de camuflatge, deriva de manera obsessiva cap al subgènere apocalíptic. Són relats que funcionen gràcies a uns mecanismes psicològics que aparentment són tot un misteri. De vegades fa més por el que esdevé a la sala, que el que ens mostra la pantalla, perquè la penya que s’escorre de gust mentre veu com una nespla colossal fa miques l’Estàtua de la Llibertat, el Capitoli o el Golden Gate no pot ser que estiga bé de la carabassa. Hem de suposar que per ací no pocs degenerats s’alegrarien de veure com cauen neules digitals sobre la Ciutat de les Arts i les Ciències, la Sagrada Família o les Torres del Real Madrid, però, gràcies a Déu, per aquestes endreçúries els pressuposts només donen per a fer-ne alguna de zombis. Encara que l’argument és el mateix («Esteu perduts!»), no és la mateixa cosa.

cometaHalleyWEB

El cas és que els anuncis intenten convéncer-nos que el món està ple de prodigis i plaers per descobrir (pagant, només faltava), mentre que la pel·lícula que posen a continuació ens diu que açò no dóna més de si, que ja podem anar acomiadant-nos de la bona vida. Fa temps que Hollywood no és la indústria fèrriament organitzada que era, però sorprén veure com tots els implicats en el show business són capaços d’actuar de manera coordinada per a activar els ressorts que ens produeixen plaer, entre els que cal incloure la por.  El gènere apocalíptic no és nou, però darrerament ha adquirit uns trets especialment inquietants. És evident que algú està entestat a fer-nos creure que el món s’acabarà aviat i que resistir-se és inútil. Fa malpensar.

Seguir llegint Sols hi ha un món, i és en aquest

Share

El miracle de l’aigua

En algun temps i per a molts, estiuejar consistia a anar-se’n la primera quinzena de setembre a un poblet de muntanya dotat d’alguna font d’aigües mineromedicinals, que eren quasi tots. Miraculosament, en la majoria de municipis hi havia un brollador d’efectes prodigiosos, d’unes bondats certificades en temps remots per algun metge local i, per descomptat, per la tradició, que tot ho beneeix. Els estiuejants més acomodats recalaven en l’hotel balneari si n’hi havia, i els altres en la fonda o en alguna de les moltes pensions improvisades que oferien habitació amb aiguamans i dret a cuina.

bdhgajch

Per a la gent que no se’l podia permetre, l’oci adquiria així una coartada plausible, que era recobrar la salut, perquè les aigües en qüestió eren de provada eficàcia per a malalties a què s’al·ludia amb una nomenclatura dels temps d’Imhotep. Unes eren bones per al ronyó, altres per als mals intestinals, altres per al fetge, altres per a les articulacions i així fins a recórrer tota l’anatomia humana, tal com un se la imagina a mesura que avança la puta vellesa, conforme les punyeteries de la salut van fent-nos recordar les peces de què estem fets.

Seguir llegint El miracle de l’aigua

Share

El cigarret

A Joan Agrassot

El pensament anomenat «políticament correcte» —que moltes vegades no és sinó el clàssic concepte rebatejat de «la ideologia dominant»— ens està deixant una bona llista d’assumptes sobre els quals no es pot parlar si no és en el sentit que determina el nou cànon. Parlar sobre el tabac no està ben vist: el cànon determina que el tabac és dolent, així que muts i a la gàbia. Però anem a suposar que encara hi ha lloc per a fer unes quantes consideracions retrospectives. Hi ha una memòria de fumador que encara està ben viva i, de vegades, a un, que creia haver-ho deixat arrere per sempre, li vénen a la ment records i sensacions que creia haver oblidat, com si acabés de ficar-se en la boca una magdalena amb nicotina.

cigarret

El del tabac, i més concretament el dels cigarrets, ha sigut un dels vicis més sofisticats i, al mateix temps, més populars de tots els que han existit, fins al punt d’haver estat considerat un element de primera necessitat que, sovint, s’hi ha hagut d’administrar mitjançant cartilles de racionament. El tabac ha format part imprescindible de la dotació del soldat, i negar-li’l a un pres era una crueltat fronterera amb la tortura. Ha estat també el desig que mai no es negava al qui estava a punt de ser ajusticiat, fins que les execucions van deixar de fer-se a l’aire lliure i, per motius de salut, es va prohibir fumar en els corredors de la mort. En alguns casos era també l’últim plaer del moribund, en lliça amb el bes de la persona amada. Com el cine ha demostrat, un cigarret era capaç de substituir amb avantatge l’hòstia com a viàtic: una xamada al cigarret humit de la xica equivalia a una última i excelsa còpula. I l’heroi amb tabaquisme no s’estava morint d’això que molts estan pensant, sinó de la bala que li havia clavat el dolent entre les costelles.

Seguir llegint El cigarret

Share

Temps de borinots

Ací tenim sis individus amb el cap entre les cames —les seues—, amb el crani a manera de batall, fent el paper que normalment hauria de complir la bossa dels ous. Si algú no demostra ràpidament que els testicles humans estan plens de neurones —el que explicaria moltes coses, no sols aquesta imatge—, la conclusió imminent és que aquests tipus són uns borinots. Però cal no precipitar-se. La situació és tan extravagant que invita a reflexionar una mica.

borin

Com s’hi posen d’acord sis homes alts i cepats per a fer l’imbècil a l’uníson? Fins en el gremi dels porters de discoteca hi ha categories, i ací pareixen haver desaparegut. No hi ha notícia de cap ritual semblant enlloc del món occidental, i a cap sant se’l complimenta d’aquesta manera (encara que sí d’altres no menys extravagants), així que cal descartar la tradició. Podria tractar-se d’una cerimònia iniciàtica, el protocol d’una societat secreta, o un ritual d’aparellament, una pintoresca petició de mà en grup, però l’absència de símbols i la falta de registres antropològics, fa d’aquestes suposicions hipòtesis sense massa fonament. El perfecte alineament inspira el supòsit d’un afusellament en massa (una traïció del subconscient per part de qui escriu), però les xicones del fons estan massa relaxades; fóra molt confiar en la punteria dels fusellers.

Seguir llegint Temps de borinots

Share