La guerrilla de Berberana

Els anys seixanta se n’anaven quasi igual com havien vingut, deixant-nos més lluny de París que mai. Quan van arribar, quasi la meitat dels espanyols vivia encara del forcat i la rella i la ramaderia, i l’altra meitat d’una mineria, una siderúrgia i unes drassanes centenàries, o d’una petita indústria incipient amb complex provincià: mobles, sabates, taulellets, botiges i poca cosa més. El canvi més aparent es va escenificar al llarg de la dècada a les platges, que havien esdevingut un zoològic on convivien espècies foranes (sueques majorment, si cal creure la llegenda) i espècimens autòctons com José Luis López Vázquez o Laly Soldevilla. Observant-ho tot amb ulls d’entomòleg un poc estirat, caminaven per allí els cineastes de la gauche divine (els de l’escola de Barcelona) i, amb molt més encert, el tàndem terrenal format per Azcona i Berlanga.

berberana-web

El turisme era una activitat estiuenca de què es feien càrrec, sobretot, temporers, que alternaven l’art de fer sangria a l’estiu amb el de collir xufes a «levante» a l’hivern. No sabien aquells cambrers d’ocasió que el futur, tan trist, seria seu. La resta del país, a veure Maguila Gorila o Los Picapiedra en blanc i negre, a través de l’antena solitària de canal únic que s’observa a l’esquerra de la foto.

Espanya era encara un país «en vies de desenvolupament», el que avui són el Congo o Kazakhstan, el mateix que podem tornar a ser d’ací a no res. De fet, els perfumats tecnòcrates de l’Opus (amb colònia Patricks), que eren els qui manaven per aquella època després d’imposar-se a mascles alfa del nacionalcatolicisme tan codolencs com Fraga, s’havien fet un ministeri a la mida i estaven embarcats en el seu segon plan de desarrollo, que consistia bàsicament a oferir, a bon preu, mà d’obra amb boina a empreses estrangeres.

Però al bell mig d’aquell desarrollo, entre els plans de regadiu i les plantes automobilístiques d’origen francés es colaven altres coses, com això que es veu al centre de la foto, atrapat entre unes cases ensostrades amb teula moruna. La imatge pertany a Berberana, a la província de Burgos, que ara té una carretera de circumval·lació i llavors no, que és quan hauria anat bé. En aquella època, les carreteres nacionals travessaven tots els pobles que tocaven, i algunes tenien l’ample d’un carril-bici. Llevat d’això, Berberana segueix igual. I l’objecte no identificat és l’atuell del reactor nuclear que estaven muntant a Santa Maria de Garoña, igualet que el de Fukushima però un any més antic.

L’estampa remet a la tradició guerrillera ibèrica: el tros de reactor, que havia fet un viatge victoriós des dels pròspers EUA fins ací, passant mil vicissituds, immobilitzat a escassos quilòmetres de la seua destinació, rodejat de sobte per un grup d’esparracats sorgits de l’Edat Mitjana, orgullosos amants de les seues cadenes: «Tu per ací no passes». Que t’ho has cregut! Van tirar mitja casa i va passar. Precaucions inútils de pobre desconfiat amb pretensions de propietari.

La imatge també recorda la dels leucòcits d’un organisme malalt tractant de detindre a un cos estrany, encara que resulte ser un trasplantament que li pot salvar la vida (que no era el cas però podia haver sigut).

Entre aquest bocí de letal tecnologia —pica que altres clavarien en els nostres lloms, no precisament a Flandes—, i la textura d’aquestes cases, pobres i decents però pobres (no és errata), ancorades encara en el temps en què a Espanya no es ponia mai el sol encara que la gent tenia cada vegada la pell més blanca, està condensada tota la història dels més de quaranta-cinc anys següents, els que ens porten fins ara i ací.

La central va donar tot el que havia de donar, en electricitat i en beneficis, que degueren ser molts perquè alguns no es resignen a tancar el xiringuito —hi ha qui encara pretén reobrir-la fins a 2031— i, mentrestant, nosaltres el que férem va ser pagar la factura d’aquest i d’altres reactors amb els pocs diners que continuaven donant la remolatxa, les xufes, els quatre pernils que ens deixaven exportar i la indústria nacional, que era més vella que la mateixa agricultura, fins que algú la va desmantellar (reconversió, ho van anomenar), les activitats agropecuàries, misteriosament, es van tornar deficitàries (la globalització, segons diuen) i ens vam lliurar a explotar —o van explotar— la de la rajola, fins que explotà.

Tot això mentre somniàvem que érem un país feliçment industrialitzat perquè teníem a casa monstres com el que un dia va caçar, per unes hores, la guerrilla de Berberana. Això sí, segur que ens deixen l’os radioactiu perquè ens fem un caldo

Share

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.