Benvolguts lectors, amables autoritats, ociós passavolant:

Els blogs personals li pareixen a l’autor el súmmum d’una impudícia generalitzada, d’un exhibicionisme absurd que impregna en la seua totalitat i està acabant per donar forma a una societat que, mentre espera una justa denominació amb què soterrar-se en la història, hem convingut a definir com de l’«espectacle». Ho va encunyar un «antisistema», Guy Debord, i els portaveus del sistema ho repeteixen com a lloros des de l’escenari sense saber, ni ganes, el que l’altre va voler dir. La troballa de Debord no està gens malament, però cal preguntar-se si és procedent anomenar espectacle a una funció en què tots som figurants que es passen el temps mirant-se els uns als altres.

portada_balanc_ca

Així que aquest blog pretén no ser un blog. És la continuació del llibre que li dóna nom (Joan Dolç, Balanç d’existències, In púribus llibres, 2015), i el joc en què es basa és idèntic al que va donar origen a aquell volum. «Les imatges no s’esgoten en una sola lectura, per molt que alguns s’hi entesten» —s’afirmava en el preàmbul—. «Les imatges parlen i formen un tot diferent amb cada un dels seus interlocutors» (…) «Cada un d’aquests textos ha sorgit de la imatge que apareix al costat, en entrar en contacte amb l’imaginari acumulat i la idiosincràsia d’un individu en particular que és qui firma» (…) «Hi ha un vincle més o menys visible entre cada imatge i el seu text, però ambdós se sostenen —si és que ho fan— pel seu compte». (Qui ho desitge pot llegir el preàmbul sencer ací.)

Cada una de les entrades serà, doncs, la pàgina solta i desordenada d’un volum que encara no existeix. No cal buscar-li al conjunt coherència més gran que aquesta. A més, a diferència de Balanç d’existències, que va ser escrit amb una evident voluntat d’unitat i certes pretensions globalitzants, ací es parlarà —si l’autor és capaç de sostraure’s a les seues tendències filosofistes— de coses més pròximes a l’experiència de manera aleatòria. La publicació en un mitjà digital invita, a més, a variar tant els temes com l’estil. El mitjà és, més que mai, el missatge i el massatge. Una cosa que també es repeteix ben sovint, encara que pocs sàpiguen a hores d’ara qui va ser McLuhan.

Hi caben dubtes, per descomptat. Potser açò no siga més que una variant restreta d’un blog, però el que sí que és cert és que no serà fet seguint el fil d’aquesta agenda imposada que anomenen actualitat (la qual cosa no vol dir que no s’hi parle de coses actuals, més aviat al contrari), ni tampoc serà un rosari de confessions més o menys íntimes de narcís ple a vessar de pol·len que invoca les abelles. També evitarà a tot preu reproduir els clixés que, a onades, recorren aquest món virtual en què estem atrapats i en espera de rescat. I tampoc estarà marcat per la pressa, però sí per la regularitat. La periodicitat de les entrades serà setmanal, o almenys aquest n’és el propòsit. Si no n’hi ha més, que siga perquè no arribem a més, però no per aquesta pressa esquizoide que sol caracteritzar els textos que s’escriuen en aquests nous mitjans d’inquietant vaporositat.

Ja veurem. Del que es tracta, tal com s’afirma en la contraportada de Balanç d’existències, és de fer «una reivindicació dels llaços indissolubles que existeixen, o haurien d’existir, entre la imatge i la paraula, sense els quals és difícil que existesca qualsevol tipus de pensament crític mínimament eficaç».

I, si és possible, divertir-se mentrestant.

Share

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.