No li ho digues a sa mare

Abans que se l’apropiaren altres gremis d’espècie similar, com el de la banca o el del tràfic d’armes, els que tenien sempre en la boca la frase: «No li digues a ma mare que jo treballe en [pose’s ací el que toque]…», eren els publicistes. Érem a finals de la dècada dels setanta, i en part ho feien perquè besaven el terra que trepitjava qui l’havia inventat, Jacques Séguéla, guru de la publicitat moderna (o «comunicació», com els agrada de dir a aquests virtuosos de l’eufemisme). Aquest home acabava de publicar un llibre que es titulava i es continua titulant exactament així: No li digues a la meua mare que treballe en publicitat, perquè pensa que sóc pianista en un bordell.

vaca anunciWEB

El que ja llavors cridava l’atenció era que els que amollaven l’agudesa solien fer-ho acompanyant-la d’un somriure incòmode, i que l’encaixaven de manera forçada en contextos que no la requerien, com si se’ls escapara espontàniament i extemporàniament d’una part fosca de la seua psique, on segurament no arribava la seua consciència més aviat supèrflua.

Seguir llegint No li ho digues a sa mare

Share

Llibres en llanda

De tant en tant apareixen fenòmens que fan ressorgir la ja pesada i tramposa discussió entre apocalíptics i integrats. Com si no hi hagués més alternatives que la resistència o l’adhesió incondicional a això que es presenta com a canvi necessari. El dels eReader o lectors de llibres electrònics és un d’aquests fenòmens. Els amants de les disjuntives maniquees tenen ací una llepolia, i ja tenim una altra vegada als unabombers i els geeks representant la seua farsa que, com sempre, té poc a veure amb la vertadera batalla que, també com sempre, es dirimeix majorment a l’àmbit de l’economia.

e-readerDUOr

La qüestió és: calien aquests artefactes? Perquè un pensa en els llibres, els hipotètics perjudicats o beneficiats per l’assumpte, i se’n recorda de les tomaques, que estaven tan tranquil·les en la seua mata fins que va vindre un fill de puta, les va ficar en una llanda i les va enviar pa’ Caracas.

Seguir llegint Llibres en llanda

Share

Benvolguts lectors, amables autoritats, ociós passavolant:

Els blogs personals li pareixen a l’autor el súmmum d’una impudícia generalitzada, d’un exhibicionisme absurd que impregna en la seua totalitat i està acabant per donar forma a una societat que, mentre espera una justa denominació amb què soterrar-se en la història, hem convingut a definir com de l’«espectacle». Ho va encunyar un «antisistema», Guy Debord, i els portaveus del sistema ho repeteixen com a lloros des de l’escenari sense saber, ni ganes, el que l’altre va voler dir. La troballa de Debord no està gens malament, però cal preguntar-se si és procedent anomenar espectacle a una funció en què tots som figurants que es passen el temps mirant-se els uns als altres.

portada_balanc_ca

Així que aquest blog pretén no ser un blog. És la continuació del llibre que li dóna nom (Joan Dolç, Balanç d’existències, In púribus llibres, 2015), i el joc en què es basa és idèntic al que va donar origen a aquell volum. «Les imatges no s’esgoten en una sola lectura, per molt que alguns s’hi entesten» —s’afirmava en el preàmbul—. «Les imatges parlen i formen un tot diferent amb cada un dels seus interlocutors» (…) «Cada un d’aquests textos ha sorgit de la imatge que apareix al costat, en entrar en contacte amb l’imaginari acumulat i la idiosincràsia d’un individu en particular que és qui firma» (…) «Hi ha un vincle més o menys visible entre cada imatge i el seu text, però ambdós se sostenen —si és que ho fan— pel seu compte». (Qui ho desitge pot llegir el preàmbul sencer ací.)
Seguir llegint Benvolguts lectors, amables autoritats, ociós passavolant:

Share