Perpetuum mobile

«El movimiento es el fundamento de la Fe en la Realidad, y al fin lo solo que con ese pretesto se mueve es el Capital, que sólo moviéndose vive, la vida de la muerte.»
(Agustín García Calvo, 37 adioses al mundo)

Hi ha força unanimitat a considerar que l’escenari actual va començar a perfilar-se al principi de la dècada dels vuitanta, quan Ronald Reagan, actuant com un d’aquells herois d’una peça que apareixien en les seues pel·lícules, es va posar a acomiadar personalment, per carta, als controladors aeris que s’havien declarat en vaga per a exigir millores en les seues condicions laborals, augment de sou, jornades més curtes i alguns drets relatius a la seua jubilació. Alhora que declarava il·legal el sindicat que havia recolzat la vaga, Reagan va ficar en la presó alguns dels seus dirigents, va enviar a casa onze mil treballadors d’una tacada —als que va imposar un vet per a tota la vida, cosa que, si més no en grau de temptativa, equivalia a matar-los de gana, a ells i a les seues famílies— i els va substituir per personal militar. El més sorprenent, grotesc i tràgic de l’assumpte és que mig planeta va aplaudir la mesura, començant per això que llavors encara podia anomenar-se proletariat i per una aleshores triomfant classe mitjana. Perquè els controladors cobraven molt, perquè eren uns privilegiats, perquè queien malament. Les conseqüències d’aquesta vilesa es van començar a veure molt aviat, i no cal explicar-les perquè són les que estem patint molts i gaudint uns pocs ara, en plena era de la crisi perpètua.

Durant tot aquest temps, no sols aquell proletariat i aquella classe mitjana que es van trencar les mans aplaudint la gesta del galant de la Casa Blanca s’han emportat tal joc d’hòsties que no hi ha qui els reconega: a la mateixa burgesia que aguantava com un Atles aquell món sobre les seues esquenes les cames li fan figa. Aquella burgesia industrial que va parir aquest sistema i que l’ha defés amb dents i ungles al llarg de dècades encara no se n’ha adonat fins a quin punt ha estat devorada per ell. Acostumats a manar, a identificar-se amb la classe dominant, a creure-s’hi part, aquells burgesos de fabriqueta, mercedes, dinar dominical en família i missa setmanal —o diària, de vegades—, que es jactaven d’arribar al despatx abans que els seus treballadors i ser els últims a marxar a casa, pareixen no adonar-se que no pinten ja una merda, que els amos del ball són els que mouen d’una banda a l’altra mercaderies arreu del món, assistits per una elit financera completament aliena al seu codi de valors —al seu i a qualsevol altre—. D’ells són les rutes marítimes, les infraestructures viàries, portuàries i aeroportuàries, i d’ells són les llimadures que els diners va deixant-se en el seu perpetu rodar per aquests canals.

Seguir llegint Perpetuum mobile

Share

Logomàquia tauròmaca

«És un fet d’evidència aclaparadora que, durant generacions, aquesta Festa fou, potser, la cosa que ha fet més feliços a un nombre més gran d’espanyols… Sense tindre-ho totalment clar, no es pot fer la història d’Espanya des de 1650 als nostres dies.» (José Ortega y Gasset)

«La lluita de bous no ha estat mai una diversió, ni quotidiana, ni molt freqüentada, ni de tots els pobles d’Espanya, ni generalment buscada i aplaudida. En moltes províncies no es va conéixer mai; en altres es va circumscriure a les capitals, i onsevulga que van ser celebrats ho va ser només a llargs períodes, i concorrent a veure-la la gent de les capitals i de tal qual aldea circumveïna. Es pot, per tant, calcular que de tot el poble d’Espanya, a penes la centèsima part haurà vist mai aquest espectacle. Com, doncs, s’ha pretés donar-li el títol de diversió nacional?» (Gaspar Melchor de Jovellanos)

«Parlar sobre els bous suposa mobilitzar les idees de religió, la idea de cultura, la idea de dret… és a dir, posa en contribució totes les idees fonamentals de les nostres constel·lacions filosòfiques, i per tant és una qüestió que no pot tractar-se a la lleugera, d’una manera banal, per agressiva que siga, sinó que exigeix una reflexió molt diferent de caràcter filosòfic.» (Gustavo Bueno)

«La filosofia és l’art d’intentar munyir un bou a les fosques.» (Joan Fuster)

Seguir llegint Logomàquia tauròmaca

Share

Memòria del paradís

A aquells animals que vaig conéixer.

En els teatres romans, la summa cavea era la part superior de la graderia i estava destinada als que, per una raó o una altra, no eren reconeguts com a ciutadans. La plebs i els altres estaments es repartien la resta d’escalons de dalt a baix, en sentit invers a la seua posició en la piràmide social. Més tard, aquella estructura es va adaptar als grans teatres a la italiana, i posteriorment als cines en una progressiva simplificació de la divisió d’espais, més evident com més petita era la sala. Rares eren les que tenien dues plantes superiors. El més habitual era que en tingueren una o cap. Els cines amb pis elevat s’allunyaven una mica de la simplicitat estabulària que els establiments més modestos a penes aconseguien dissimular. Eren espais que es construïen més per a ampliar l’aforament que per a contribuir a l’asèpsia social, i dades les dimensions tan reduïdes que de vegades tenien aquells locals, el pati de butaques ho tenia difícil per a fer bona aquella estranya lògica arquitectònica. No semblava de cap manera el lloc privilegiat que suposadament era. A molts, i sobretot als adolescents que en els anys seixanta i setanta no coneixíem més que els cines de poble, el que ens atreia era l’entresolat. Fins que no vam començar a anar als cines d’estrena de la capital no vam saber que l’entrada per a accedir-hi era la més barata. De fet, créiem que els vells es quedaven baix per a no haver de pujar escales.

A Anglaterra, la zona que està situada en la part més alta dels grans teatres s’anomena the gods, perquè des d’allí quasi es poden tocar les pintures mitològiques que solen decorar els sostres, motius ampul·losos que al llarg del segle XX es van substituir en els cines per exòtics ornaments art déco (només en alguns, en la majoria es va deixar aqueixa tasca decorativa a les humitats). I també, com ací i a França, a aquesta zona se la va anomenar «el paradís» per la seua proximitat al cel ras. També podia haver-se anomenat així perquè a ell anaven a parar els que volien assaltar-lo, encara que només fóra de manera intuïtiva o a colp de rampell. Allí recalaven molts afligits d’una cinefília primitiva, que no distingien entre la pel·lícula, el ritual de la projecció i el festí social que se celebrava en aquell recinte quasi sagrat cada diumenge a la vesprada. Des del paradís es podia veure tot sense ser vist, com sabien molt bé algunes parelles que es refugiaven a dalt de tot, i a més, mirant còmodament cap avall, mentre els del pati de butaques es fotien el bescoll mirant cap amunt. Certament, també era el lloc on aterraven aquells als quals el cine els importava un rave. Dir que en aquelles grades allunyades de l’escenari era on s’allotjava el sentit crític —que no els crítics— potser és una exageració, però en qualsevol cas era on s’acumulaven les ànsies de subversió, on anaven a raure els disconformes, els misfits, els sabotejadors i algun cabró vocacional. Sempre prestos a burlar-se del que als altres els agradava, però sempre disposats a deixar-se seduir pels arquetips que, en la pantalla, superaven la seua capacitat transgressora, ja fóra Tarzan, la seua amiga Xita, Jerry Lewis, el vaquer sense nom o Toro Sentado.

Seguir llegint Memòria del paradís

Share

«Llibres estúpids»

CLIENT: Aquests llibres són una estupidesa, veritat?
LLIBRER: Quins?
CLIENT: Em referisc a les faules d’animals en què el gat i el ratolí són grans amics.
LLIBRER: Supose que són poc realistes, però la ficció és així.
CLIENT: No, no és que siguen poc realistes, és que són estúpids.
LLIBRER: Bé… els autors usen aquests recursos per a ensenyar als xiquets que han d’acceptar tot tipus de gent, no troba?
CLIENT: Potser, però jo crec que els llibres no haurien de fingir que les persones congenien amb qualsevol així com així, que tot és bufit i barral. Els xiquets haurien d’aprendre que la vida és una merda, i com més prompte millor.

(Jen Campbell. Coses rares que se senten en les llibreries)

Agafem una obra literària qualsevol. No importa com d’adulta ens semble. Dóna igual que siga Els Viatges de Gulliver o Sota el Volcà. Ulisses mateix, si volem. O Les flors del mal. Una vegada triada, deixem-la en mans d’un comité de censura degudament posat al dia. Junt amb el capellà i el militar de tota la vida, que hi haja també representants de tots els col·lectius de la correcció política. Sí, tendeixen a l’infinit, però fem un esforç perquè ningú no s’hi trobe discriminat. Deixem que tallen tot el que els semble reprovable, que reescriguen tot el que els parega erroni, abjecte, confús, ofensiu o immoral. I després, deixem que eliminen tot el que, simplement, no entenen. Quedarà un llibre per a xiquets d’allò més adient. Així se n’han fet centenars d’adaptacions de clàssics. I la major part del fotral de llibres infantils i juvenils que circulen pel món no són una cosa molt diferent, obres artificioses i fal·lacioses ordides per moralistes convençuts de la seua alta missió redemptora. Aclarim que hi ha excepcions que escapen a aquest diagnòstic i posen en dubte la pertinència d’aquest criteri classificatori, i que tampoc no ens referim al llibre obertament i honestament pedagògic, com són els sil·labaris, els catons o els llibres d’aritmètica, sinó a aquesta literatura segmentada segons trams d’edat, suposadament ajustada als nivells de raciocini, comprensió lectora i maduresa emocional que, suposadament també, corresponen a cada un d’aquests trams i que, amb l’excusa d’obrir als xiquets les portes del coneixement, colonitzen a consciència les verges praderies que hi ha darrere dels seus ulls.

Seguir llegint «Llibres estúpids»

Share

Herois de l’apocalipsi

Obeint les ordres del general Ripper, que ha decidit fer el que calga per a evitar que els comunistes continuen contaminant els seus fluids vitals, un esquadró de B-52 es dirigeix cap a l’URSS completament fora de control i disposats a atacar. Cada un dels avions porta un carregament nuclear equivalent a 50 megatones de TNT.
En la Sala de Guerra del Pentàgon, el general Turgidson, un compulsiu mastegador de xiclet, li exposa al president dels Estats Units el seu punt de vista sobre la situació:
—En menys de quinze minuts, els russos faran contacte per radar amb els nostres avions. Quan ho facen, s’enfilaran per les parets i contraatacaran amb tot el que tenen. Si abans no hem fet res per a suprimir la seua capacitat de contraatacar patirem un autèntic aniquilament total. Si per contra llancem un atac immediat, total i coordinat sobre totes les seues pistes i les seues bases els enxamparíem amb els pantalons baixats! —la seua cara s’il·lumina com si se sorprengués de la seua pròpia sagacitat—. Fotre! —exclama—, els guanyem en míssils de cinc a un!
El president esgrimeix un parell d’excuses protocol·làries. Turgidson les rebat ràpidament i prossegueix, cada vegada més entusiasmat amb la seua idea:
—Senyor president, ens acostem ràpidament al moment de la veritat. És necessari triar entre dos paisatges de postguerra, certament lamentables però clarament distingibles. Un on moren vint milions de persones, i un altre on moren cent cinquanta milions. No estic dient que no ens embrutarem les mans, però sí que li dic que no moriran més de deu o vint milions de persones, no més, depenent de la sort que tinguem —i dient açò, Turgidson fa una ràpida oscil·lació amb la mà, arqueja una cella i mastega ansiosament el seu xiclet esperant la decisió del president.

En el seu llibre La saviesa dels psicòpates, Kevin Dutton planteja a un d’ells, a qui anomena Joe, aquest dilema:
—Un cirurgià de trasplantaments té cinc pacients. Cada un d’ells necessita un òrgan diferent i morirà si no l’aconsegueix. Desgraciadament, no n’hi ha cap de disponible. Un paio jove i sa acudeix a la consulta del cirurgià per a una revisió rutinària, i el metge descobreix que els seus òrgans són compatibles amb els seus cinc pacients. Descobreix també que, si el jove desapareix, ningú no podria sospitar d’ell. Tindria dret aquest cirurgià de matar el jove per a salvar els seus cinc pacients?
Joe no dubta en la seua resposta:
—Si jo fóra el metge, no m’ho pensaria ni un segon. Cinc pel preu d’un. Cinc bones notícies i en canvi una sola de dolenta. És un bon tracte, no?
Amb aquest exemple Dutton tracta de demostrar que els psicòpates «calculen les emocions mitjançant números». És una de les conductes psicopàtiques que va desgranant al llarg del seu llibre, un compendi de tot el que s’ha especulat fins ara sobre el tema. Totes giren entorn de la mentida, la manipulació, la insensibilitat i l’arrogància. I en un altre punt, Dutton afig el que opina Joseph Newman, professor de psicologia en Wisconsin: «La combinació de baixa aversió al risc i la manca de culpabilitat o remordiments, els dos pilars fonamentals de la psicopatia, poden conduir, depenent de les circumstàncies, a una carrera d’èxit, siga en el delicte o en els negocis. De vegades en les dues coses».

Seguir llegint Herois de l’apocalipsi

Share

El dilema

Triar entre ciències o lletres era i continua sent una de les grans disjuntives a què s’ha d’enfrontar qualsevol estudiant arribat un cert moment. I era i continua sent una disjuntiva tan falsa com perniciosa, una imposició interessada creada sobre la rivalitat suposadament consubstancial entre «els intel·lectuals literaris» i «els científics de la naturalesa», com va encunyar C. P. Snow en la seua famosa conferència sobre les dues cultures, que amaga la rivalitat secular entre la ciència infusa i la que va nàixer amb el pecat original. Aquesta última, esperonada per un concepte peculiar de progrés i en el seu intent d’allunyar-se tot el possible de la primera, al llarg de l’últim segle si més no, ha mostrat un desinterés creixent vers aspectes fonamentals de l’arquitectura del coneixement, com la filosofia, l’art, la literatura i fins i tot moltes de les anomenades ciències socials, potser, també, perquè els qui fugen de les impertinències de la raó sempre han considerat els sabers humanístics com a part del seu feu revelat, a pesar que allí és on s’hi troben els blasfems més bel·ligerants o precisament per això. El que s’ha balafiat en aqueix joc estratègic no és poca cosa. Ha donat i continua donant lloc a generacions d’estudiants i professionals rancallosos adscrits a un bàndol i a l’altre.

Raonablement, aquest joc hauria d’haver acabat ja. A hores d’ara, caben pocs dubtes que la ciència li ha arrabassat el tron a la religió de manera definitiva, fins i tot en el seu propi terreny. Com diu Lawrence M. Krauss en Un univers del no-res, «inventar tota una nova sèrie de partícules en l’espai buit impossibles de mesurar no sona molt diferent de proposar que hi ha un gran nombre d’àngels asseguts sobre el cap d’una agulla». Però als deliris de la ciència se’ls pot seguir el fil, almenys fins a un cert punt, i en aquells altres la raó no tenia res a fer des del principi. Coneixement és emancipació, i aquesta significa ser lliure per a servir a la pròpia ignorància, no estar al servei de la d’altres. La religió, amb les seues fal·làcies ad ignorantiam, avui és ja un pur acudit, però un acudit tenebrós, que allí on pot s’imposa per la força, com ha fet sempre, i on no pot, suplica respecte i tolerància, hipòcritament, amb un deix d’humiliació que posa els pèls de punta, perquè intuïm en què es convertiria si, menada per les circumstàncies, no haguera de recórrer a la contemporització amb els impius.

Seguir llegint El dilema

Share

Tango

Hi ha dies que acaben malament. No ha passat res de mal, però acaben malament. Perquè te’n vas al llit amb la convicció que res no ha canviat ni canviarà. Un es passa la vida combatent aquesta afició a posar-ho tot en el mateix sac, tan injusta, tan reaccionària, amb què tantes coses s’intenten justificar, i al remat un acaba sucumbint a la temptació. O a l’evidència. O al cansament. Subscrivint un tango. Però és que tens davant a algú que t’està repetint la mateixa cosa per enèsima vegada, i saps que tu també et repeteixes cada dia més. I aquests periòdics que han vingut a substituir els vells —estaves fullejant-ne un— estan envellint a ulls veients. I aquests articulistes que arribaren en forma de falca roja, com la del quadro de El Lissitzky, han acabat traçant cercles entorn dels seus respectius eixos, fent el mateix que aquells intel·lectuals de sénia als quals havien de desallotjar. I en aquests polítics que deien ser nous albires el germen del que els altres van acabar sent, veus això que els sustenta a tots substituint-se a si mateix.

Per alguna raó, hi ha dies en què te’n recordes d’aquell amic que poc abans de morir va exclamar: «Açò és una estafa», i per la manera com ho digué vas saber de seguida que no es referia a la crisi, encara que llavors ja havíeu comentat molt que la crisi era això, una estafa, veges tu quin descobriment. O d’aquell que et va dir, mentre et donava la mà per última vegada i ho sabia, que «no sabia si havia valgut la pena», i llavors encara no hi havia crisi o no sabíem que n’hi havia. O d’aquell altre —ja en dus uns quants— que davant de la imminència del seu últim viatge, va passar els seus últims dies contraprogramant-li a la mort una excursió a Corfú, on ell creia que estava el principi de tot, amb aquells amics que sabia que mai no tornaria a veure. No volia anar enlloc, volia tornar. I veus tots els que encara campegen, cada u pel seu costat, creient que se salvaran sols, i saps que no, estàs convençut que un dia es despertaran i alguna cosa que ara no volen veure ja no estarà allí per a poder ser ignorada, i aquesta absència els haurà espolsat l’ofuscació, i se sentiran tan desolats com tu et sents de vegades. O no, perquè mentre el temps ens mata, nosaltres diem que matem el temps, i a més d’un la mort l’agafarà així.

Seguir llegint Tango

Share

Espanya i La reina d’Espanya

Quan va rebre el Premi Nacional de Cinematografia en Donostia, a finals del 2015, Fernando Trueba va dir que no s’havia sentit espanyol ni cinc minuts de la seua vida, i que hauria preferit que la Guerra de la Independència l’hagueren guanyat els francesos. Ho va dir amb la clara intenció, primer, de desmarcar-se de qualsevol sentiment nacionalista («mai no he tingut un sentiment nacional», va dir clarament) i, segon, de reivindicar el pensament il·lustrat i sense fronteres que ací es va rebutjar al seu moment a bonyigades —a les idees i als afrancesats que les defenien—, inaugurant una sagnia intel·lectual que amb el temps ha esdevingut el tret més característic de la marca Espanya. Des de llavors, sense oblidar alguns il·lustres precedents, bona part de la cultura espanyola ha sigut i és una cultura d’exiliats, tant a l’interior com a l’exterior. Les paraules de Trueba van engegar una reacció en cadena d’aquesta gent que brama contra el nacionalisme d’altri, que va culminar en una crida al boicot de la pel·lícula que estava començant a rodar en aquells moments, La reina de España. El que ha destapat aquesta ventada és aterridor. La reina de España li ha alçat durant uns mesos el faldó a aquest país i ha demostrat que ací encara hi ha amagatalls que puden com les sinagües d’aquella porca que, segons la llegenda, va prometre no llavar-se fins a conquistar Granada.

Trueba, que va ser dels primers directors espanyols a rodar una pel·lícula en anglés en els anys vuitanta, és dels pocs que encara s’atreveixen a fer de tant en tant un cine «local», és a dir, a tocar de la seua realitat social i històrica més immediata, com ho feien Berlanga, Bardem, Fernando Fernán Gómez o Saura. En aquest sentit i en molts altres, Trueba, paradoxalment, és més espanyol i la seua pel·lícula més espanyola que qualsevol dels thrillers de factura impecable que darrerament es fan ací, però que podrien haver filmat igual un americà o un danés en els seus països respectius. A més, La reina de España, que tampoc ha agradat molt entre la progressia, cosa que caldria analitzar a fons, és també un original exercici de memòria històrica amb què el cineasta ha aconseguit irritar uns sectors que, significativament, se solen mostrar indiferents davant de productes que s’emmarquen emfàticament en aquest corrent. El rescat que Trueba fa de la història, a més de divertit i pedagògic, és intel·ligent i combatiu. La seua pel·lícula, més enllà de certes tosquedats i arítmies, és densa en referències (que no tothom copsarà), ajusta comptes i ret homenatges, però sobretot no es deté en el món que retrata, sap arribar fins als nostres dies (en aquest sentit, el boicot a què ha estat sotmesa és un indicatiu de la seua eficàcia) i planta cara amb èxit a aquesta altra memòria històrica oficialista representada per sèries com Cuéntame, Amar en tiempos revueltos, la molt infame Lo que escondían sus ojos o Isabel sense anar més lluny. Amb la seua reina llenguallarga i sarcàsticament antifranquista, ha demostrat que, més de quaranta anys després de la seua mort, si intentes ficar-li un dit en l’ull al Generalíssim deixes torts a uns quants que es tenen a si mateixos per vius i que es giren contra tu com dimonis.

Seguir llegint Espanya i La reina d’Espanya

Share

Ara et diré la veritat

La vella dita «riu bé qui riu darrer» comença a no ser certa. En una societat tan accelerada, si un espera massa corre el risc de no tindre res de què riure o d’haver de riure sol, que és una cosa molt trista. La consigna ara és que cal riure com més aviat millor. Amb la història passa igual. La història l’escrivien els vencedors, en pugna amb els perdedors, amb una certa paciència i perseverança. Ara les coses han canviat. S’hi veu en el descrèdit del periodisme. Abans els periodistes eren, o simulaven ser, simples testimonis dels fets, i s’abstenien d’interpretar-los o, si més no, que s’hi notara. Això pertocava a altres i tot anava per ordre. La premsa feia les rajoles i els historiadors construïen el relat legitimador sota el qual s’aixopluga el poder. Ara no. No hi ha temps per a tanta parsimònia. Els periodistes estan suplantant els historiadors, el periodisme està ja molt lluny de l’objectivitat que reclama i ja no és que haja esdevingut opinió: vol ser axioma. Amb la resta d’activitats que intervenen en la construcció del relat hegemònic passa una cosa pareguda, començant pel cine.

D’un temps ençà la indústria cinematogràfica sembla obsessionada a fer pel·lícules basades en fets reals. O això diuen que són. Davall aquest epígraf (i altres com «biopic» o «fets històrics») s’han rodat centenars d’històries en les últimes dues dècades, probablement més que en els cent anys anteriors. Mai no falten obres d’aquest gènere entre les nominades als Oscar a la millor pel·lícula. En 2014 va haver-hi fins a sis entre nou que pertanyien a aquesta categoria. I el ben curiós és que, quan un les veu, té la impressió que el que se’ns conta és increïble, que és irreal. L’avís que precedeix els títols de crèdit hauria de dir més aviat «basada en fets extraordinaris». Perquè el cas és que hi ha pel·lícules que es presenten com de ficció, que conten històries d’una aparença molt més real que les que conten les que declaren basar-se en la realitat.

Seguir llegint Ara et diré la veritat

Share

No citaràs Voltaire en va

Voltaire sempre va saber nadar i guardar la roba. Va salvar la pell diverses vegades sense haver de desdir-se, però sí fugint oportunament tant d’amics com d’enemics. Per això fa riure el fet que se li atribuïsca insistentment una estupidesa com aquesta: «No estic d’acord amb el que dius, però defensaré fins a la mort el teu dret a dir-ho». Fa ja una pila d’anys que se sap que la frase no és seua, sinó d’Evelyn Beatrice Hall, que en la seua Vida de Voltaire —obra publicada en 1906 sota el pseudònim de Stephen G. Tallentyre— la va posar en boca del seu biografiat. La mateixa Hall va desmentir que Voltaire diguera realment tal cosa. Va dir que la frase se li havia acudit interpretant una cosa que ell va escriure en el seu Tractat sobre la Tolerància: «Penseu per vosaltres mateixos i deixeu que altres gaudisquen del privilegi de fer-ho també», frase que tampoc no es troba en tal obra ni en cap altra de l’il·lustrat francés, però que, almenys, cal reconéixer que constitueix una defensa molt menys histèrica de la llibertat d’expressió que l’altra falsa atribució. No obstant això, aquesta continua fent fortuna i se segueix i se seguirà atribuint a Voltaire, perquè, si no, perdria molta de la seua suposada eficàcia. A les citacions els passa el mateix que a moltes obres d’art: valen el que valen les seues firmes.

La famosa sentència apòcrifa condensa a la perfecció el culte acrític a la tolerància que, literalment, ens està matant, ens està deixant inermes davant d’unes elits i grups de pressió que menteixen per tots els seus porus en l’exercici de la seua llibertat de mentir. Perquè es dóna el cas que hi ha qui apel·la a la tolerància mentre retorça les lleis per a evitar que prospere la diversitat d’opinions i, sobretot, per a evitar que prevalguen les més sensates. I els que ho fan solen ser, precisament, els més intolerants quan veuen que les seues posicions corren perill. Ocupats en això n’hi ha de molts colors, però curiosament tots acaben reclamant el poder coactiu de l’Estat per a imposar «la tolerància». La reivindicació de la tolerància, com tants altres valors en altre temps subversius, s’ha institucionalitzat, ha esdevingut un dogma. Una paradoxa que Voltaire segurament no pogué preveure en una època en què el poder no necessitava emmascarar les seues arbitrarietats amb eufemismes. O sí, perquè en el capítol XVIII del seu esmentat Tractat va deixar escrit, aquesta vegada de veritat, que «per a meréixer la tolerància és necessari que els homes comencen per no ser fanàtics».

Seguir llegint No citaràs Voltaire en va

Share